El programa de ràdio “Sin concesiones” de RKB (106.9fm) va rebel·lar, en primícia i en exclusiva, aquest passat dijous quants diners i perquè rep Johan Cruyff procedents de la Fundació del FC Barcelona amb la que hi té dos convenis.
Un conveni signat amb la Johan Cruyff Academic International SL per prestació de programes de formació a esportistes pel qual cobra uns 82.000 euros. Es va signar per Joan Laporta el 30 de març de 2010 (3 mesos abans de les eleccions) amb una vigència fins al 2013, és a dir més enllà de la durada del seu mandat com a president del FC Barcelona.
I hi ha un segon conveni signat entre la Fundació del FC Barcelona i la Johan Cruyff Foundation per donar suport als Infants i als discapacitats segons els qual percep 100.000 euros a l'any. Aquest conveni, li va signar Joan Laporta el 8 d'abril de 2010 (2 mesos abans de deixar de ser president del Barça) i té una vigència fins al 7 de maig de 2014.
Johan Cruyff es queixava ahir, a Catalunya Ràdio, que la Fundació del FC Barcelona no els havia pagat els diners.
Com és natural, quan la nova cúpula directiva de la Fundació del FC Barcelona va prendre possessió del càrrec va encarregar una auditoria econòmica de la Fundació i va revisar tots els convenis requerint la pertinent informació per saber la destinació final dels diners. La Fundació del FC Barcelona li ha demanat a la Fundació Johan Cruyff i a la Johan Cruyff Academics International SL que passin un informe amb els programes que s'han realitzat i el detall dels organismes i persones que s'hi han beneficiat. Els dirigents de la Fundació del FC Barcelona no s'han negat a pagar les quantitats que seran abonades quan tinguin la informació requerida.
Per tant, Johan Cruyff ha tornat a mentir. No es pot acusar públicament ni a cap persona ni a cap institució de no haver pagat quan les condicions de pagament no s'han donat encara.
No hi ha res de dolent que la Fundació del Barça tingui un conveni amb la Fundació Cruyff si es demostra que els diners son destinats als objectes del conveni.
El problema es que l'holandès cau en una incoherència total. Es creu amb el dret de criticar que el Barça busqui noves vies d'ingrés com l'acord amb Qatar Foundation i alhora reclama que vol cobrar del Barça puntualment.
Cruyff és un mite. Va ser un dels millors futbolistes del món i com entrenador va tenir una etapa gloriosa amb el “drem team” però això no li dóna dret a intoxicar com intoxica en funció de si la directiva de torn el compensa econòmicament com ell creu que és mereix.
Per mi les opinions de Cruyff ja no tenen cap credibilitat ni objectivitat perquè sempre actua avantposant els seus interessos personals (quasi sempre son crematístics) als de l'entitat blaugrana. L'última prova d'això és la de negar-se a representar al FC Barcelona en la gala de l'entrega de la pilota d´or a Zurich..
Cruyff vol ser el nuvi a la boda, el nen a la comunió i el nadó al bateig. Porta 20 anys fent “d'entorno”, un “entorno” que ell considerava molt nociu pel club quan ell n'era l'entrenador.
Cruyff es creu amb el dret de pressionar, condicionar, influir i cobrar del Barça. I això és inadmissible.
Per això, crec que la directiva del Barça i en conseqüència l'Actual FC Barcelona té un altre rival fora del terreny de joc.
La Johan Cruyff S L.
viernes, 24 de diciembre de 2010
lunes, 13 de diciembre de 2010
CRUYFF CANVIA D'OPINIÓ SEGONS QUI SIGUI EL PRESIDENT
En castellà diuen "donde dije digo, ahora digo diego". Quan Laporta era president al 2005, Johan estava d'acord en posar publicitat a la samarreta: http://hemeroteca-paginas.lavanguardia.es/LVE05/PUB/2005/05/09/LVG200505090243DB.pdf
Ara que el president és Sandro Rosell, Cruyff hi està en contra:http://www.elperiodico.com/es/noticias/barca/20101213/manchar-camiseta-gracias/622018.shtml
Se't veu el llautó, Joooooojjjjjaaaannnn !!!
Ara que el president és Sandro Rosell, Cruyff hi està en contra:http://www.elperiodico.com/es/noticias/barca/20101213/manchar-camiseta-gracias/622018.shtml
Se't veu el llautó, Joooooojjjjjaaaannnn !!!
viernes, 10 de diciembre de 2010
SI A LA PUBLICITAT A LA SAMARRETA
Com ja vàrem anunciar ahir en el "Sin concesiones", la directiva de Sandro Rosell ha tancat un acord per incorporar publicitat a la samarreta del primer equip del FC Barcelona, segons el qual el club ingressarà 30 milions d'eurus per cadasquna de les 5 properes temporades. És a dir, l'import total de l'ingrès serà de 150 milions d'eurus. La marca no comercial serà Qatar Foundation i estarà visible sota el logo d'Unicef que es manté (això espero que es confirmi en la roda de premsa que el club oferirà aquest migdía). Entenc que a molts barcelonistes no els hi agradi la idea de posar-hi marques a la samarreta però en els temps que corren era inevitable. La situació econòmica deixada per l'anterior directiva és molt delicada. M'expliquen que no han pogut acomiadar a alguns treballadors perquè no hi ha diners ni per pagar les seves indemnitzacions. Els problemes de tresoreria continuen, i són greus. El crèdit sindicat de 155 milions d'eurus que es va signar al juliol només era un pedaç per solventar aquell moment puntual però que l'economía del club segueix sent molt delicada.
Jo, personalment, prefereixo portar el nom d'una fundació a la samarreta abans que vendre patrimoni o pujar el preu dels abonament per compensar el pressupost de l'any com va fer l'anterior directiva. Perquè alló significava empobrir l'entitat i això d'ara suposa ingressar molts diners per seguir finançant la millor entitat del món.
Jo, personalment, prefereixo portar el nom d'una fundació a la samarreta abans que vendre patrimoni o pujar el preu dels abonament per compensar el pressupost de l'any com va fer l'anterior directiva. Perquè alló significava empobrir l'entitat i això d'ara suposa ingressar molts diners per seguir finançant la millor entitat del món.
jueves, 2 de diciembre de 2010
LAPORTA PERD LA PRIMERA “BATALLA” DE LA GUERRA JUDICIAL
L'expresident del FC Barcelona va presentar, recentment, un demanda contra “L'Entitat FC Barcelona” per impugnar els acords als què van arribar els socis compromissaris en la passada assemblea i en la qual es va aprovar emprendre una acció de responsabilitat social contra la Junta Directiva de Joan Laporta per reclamar-li les pèrdues econòmiques generades durant el seu últim mandat.
En aquesta demanada presentada per Joan Laporta i 13 directius més, el Jutjat de Primera Instància Número 30 de Barcelona desestima la mesura cautelar solicitada consistent en demanar la suspensió immediata de dos dels acords aprovats en la darrera assemblea.
Per sol·licitar l'aprovació de la mesura cautelar, Laporta adduïa els mateixos tres arguments en què basa la seva demanada. Que se li va denegar l'accés a la due diligence, que no se li va permetre intervenir en L'assemblea i que no va existir una majoria suficient en la votació.
Aquests 3 arguments són rebutjats amb una extraordinària contundència pel jutge D. Roberto García Ceniceros en l'Auto, al qual ha tingut accés el programa “Sin concesiones” de RKB, que acorda la denegació de la mesura cautelar.
En primer lloc, el Jutge diu textualment: “En cualquier caso, la documentación aportada junto a la demanda. (...) no revela de manera contundente (ni siquiera indiciaria) la existencia de un incumplimiento o quebrantamiento de normas legales o estatutarias en cuanto al derecho de información previo de los socios y compromisarios, ni en cuanto al desarrollo de la asamblea, ni en cuanto al régimen de cómputo de votaciones”.
En quant al segon argument que manté Laporta consistent en que se li va denegar l'accés a la due diligence, el Magistrat també es manifesta de manera contrària i diu: “Pero, de todos modos, la carta suscrita por el Sr. Sandro Rosell implicaba la conformidad a que el Sr. Laporta acudiese a las oficinas del Club y tuviese acceso a esa documentación, y eso suponía un reconocimiento de su derecho al acceso a la documentación solicitada. (...) Por ello, el hecho de que el actual Presidente del FC Barcelona denegase enviar una copia de la documentación requerida, y limitase esa información a la posibilidad de que el Sr. Laporta acudiese a las oficinas del Club para su examen, no puede considerarse un principio de prueba o fumus boni iuris sobre la privación o limitación del derecho de información reconocido a los socios compromisarios en los estatutos del Club, ya que básicamente se ajustaba a lo dispuesto en el mencionado artículo 26.
El Jutge tampoc aprecia la vulneració de l'article 50 segons el qual Laporta adduïa que no se li va permetre la intervenció a l'assemblea: El Magistrat també és molt clar en aquest sentit: “Es más, el Sr. Rosell reconocía que, en la medida en que se trataba de un derecho estatutáriamente reconocido, su ejercicio no necesitaba “cap atorgament ni reconeixement”. La mencionada carta no niega (antes al contrario) el derecho del Sr. Laporta para intervenir en los términos del artículo 50 de los Estatutos del Club.
I respecte a que l'aprovació de l'acord d'acció de responsabilitat social no comptava amb les majories necessàries per la seva adopció, el Jutge també ho refusa contundenment i es pronuncia en aquests termes: “La interpretación que propone la parte actora de la Disp. Adic. Séptima de la Ley del Deporte implica equiparar el término “mayoría simple” al de “mayoría absoluta”, y ello ya es motivo bastante para que no se acepte por este juzgado.
En definitiva, que analitzant la rotunditat en la què es pronuncia el Jutjat de Primera Instància Número 30 de Barcelona per desestimar la mesura cautelar sembla clar que la impugnació de l'assemblea que pretén Joan Laporta no té massa base jurídica.
Laporta i els seus 13 exdirectius han perdut la primera batalla d'aquesta “guerra judicial” que s'han declarat ambdues directives.
En aquesta demanada presentada per Joan Laporta i 13 directius més, el Jutjat de Primera Instància Número 30 de Barcelona desestima la mesura cautelar solicitada consistent en demanar la suspensió immediata de dos dels acords aprovats en la darrera assemblea.
Per sol·licitar l'aprovació de la mesura cautelar, Laporta adduïa els mateixos tres arguments en què basa la seva demanada. Que se li va denegar l'accés a la due diligence, que no se li va permetre intervenir en L'assemblea i que no va existir una majoria suficient en la votació.
Aquests 3 arguments són rebutjats amb una extraordinària contundència pel jutge D. Roberto García Ceniceros en l'Auto, al qual ha tingut accés el programa “Sin concesiones” de RKB, que acorda la denegació de la mesura cautelar.
En primer lloc, el Jutge diu textualment: “En cualquier caso, la documentación aportada junto a la demanda. (...) no revela de manera contundente (ni siquiera indiciaria) la existencia de un incumplimiento o quebrantamiento de normas legales o estatutarias en cuanto al derecho de información previo de los socios y compromisarios, ni en cuanto al desarrollo de la asamblea, ni en cuanto al régimen de cómputo de votaciones”.
En quant al segon argument que manté Laporta consistent en que se li va denegar l'accés a la due diligence, el Magistrat també es manifesta de manera contrària i diu: “Pero, de todos modos, la carta suscrita por el Sr. Sandro Rosell implicaba la conformidad a que el Sr. Laporta acudiese a las oficinas del Club y tuviese acceso a esa documentación, y eso suponía un reconocimiento de su derecho al acceso a la documentación solicitada. (...) Por ello, el hecho de que el actual Presidente del FC Barcelona denegase enviar una copia de la documentación requerida, y limitase esa información a la posibilidad de que el Sr. Laporta acudiese a las oficinas del Club para su examen, no puede considerarse un principio de prueba o fumus boni iuris sobre la privación o limitación del derecho de información reconocido a los socios compromisarios en los estatutos del Club, ya que básicamente se ajustaba a lo dispuesto en el mencionado artículo 26.
El Jutge tampoc aprecia la vulneració de l'article 50 segons el qual Laporta adduïa que no se li va permetre la intervenció a l'assemblea: El Magistrat també és molt clar en aquest sentit: “Es más, el Sr. Rosell reconocía que, en la medida en que se trataba de un derecho estatutáriamente reconocido, su ejercicio no necesitaba “cap atorgament ni reconeixement”. La mencionada carta no niega (antes al contrario) el derecho del Sr. Laporta para intervenir en los términos del artículo 50 de los Estatutos del Club.
I respecte a que l'aprovació de l'acord d'acció de responsabilitat social no comptava amb les majories necessàries per la seva adopció, el Jutge també ho refusa contundenment i es pronuncia en aquests termes: “La interpretación que propone la parte actora de la Disp. Adic. Séptima de la Ley del Deporte implica equiparar el término “mayoría simple” al de “mayoría absoluta”, y ello ya es motivo bastante para que no se acepte por este juzgado.
En definitiva, que analitzant la rotunditat en la què es pronuncia el Jutjat de Primera Instància Número 30 de Barcelona per desestimar la mesura cautelar sembla clar que la impugnació de l'assemblea que pretén Joan Laporta no té massa base jurídica.
Laporta i els seus 13 exdirectius han perdut la primera batalla d'aquesta “guerra judicial” que s'han declarat ambdues directives.
lunes, 18 de octubre de 2010
SI NO ÉS BO PEL BARÇA ÉS PER CULPA DE LAPORTA
Passades 48 hores, he sentit que hi ha qui diu que el resultat de la Assemblea de socis compromissaris del Barça ha estat una mala noticia para el barcelonisme. I n'estic d'acord, en una part. Perquè portar als tribunals a una junta directiva del Barça mai és positiu. Ara bé, els únics culpables i causants d'això són Laporta i els seus directius que han gestionat el club negligentment. Em sembla increïble sentir com l'únic culpable (Laporta) pot ara presentar-se com la víctima.
És Laporta i la seva directiva els que han tancat el còmput del seu mandat amb 48 milions de pèrdues empobrint així el club. És Laporta i la seva directiva els que s'han gastat 2,6 milions d'euros en espionatges, És Laporta i la seva directiva els que han malbaratat 24 milions d'euros amb el fitxatge de dos jugadors brasilers de segona divisió. És Laporta i la seva directiva els que han tirat de la visa del club sense justificar. És Laporta i la seva directiva els que han llençat a les escombraries 18 milions d'euros amb la compra dels terrenys de Viladecans en els que no s'hi pot fer ni un vestidor. És Laporta i la seva directiva els que es van gastar 898 mil euros en comprar entrades pel concert d'U2 destinant-les a persones que no eren socis... Són tantes i tantes despeses injustificades que demostren que Laporta i els seus directius han gestionat el club sense la més mínima ètica ni responsabilitat. Per tant, que quedi clar. No és bo pel barcelonisme que la directiva de Laporta hagi d'asseure's davant un jutge però els únics culpables que això passi han estat ells mateixos i la seva irresponsabilitat.
No pot ser que la directiva de Sandro Rosell que ha complert escrupolosament amb la llei (Estatus del FC Barcelona i Ley del deporte) es presenti ara com la culpable, quan els que han viscut permanentment al marge de la llei han estat Laporta i els seu directius.
En l'assemblea de dissabte va tornar a demostrar-se que el Barça és un Club únic en el món. Els socis van deixar ben palès que volen èxits esportius però també exigeixen uns gestors diligents i exemplars.
Ara Laporta diu que impugnarà l'assemblea perquè no l'han deixat anar a defensar el tancament dels seus comptes. Pobre argument i sense fonament. Un “advocat” com ell hauria de saber que el tancament econòmic no es materialitza fins que els comptes no estan auditats, ergo, ell no podia defensar el seu tancament econòmic perquè no es poden considerar com a tal fins que no hi ha el corresponent informe d'auditoria validant-los, tal i com obliga el punt 3er de la disposició addicional setena de Ley 10/1990, de 15 de octubre, del Deporte.
http://www.feb.es/Documentos/uploads/Ley%20del%20deporte.pdf
I l'indici més escandalós que deixa entreveure que Laporta i els seus directius han actuat de mala fé quan 2 dies abans de marxar del club signen una pòlissa d'assegurances que els cobreixi per haver comès actes incorrectes o negligents. Només un president que se sap negligent ell mateix subscriu una pòlissa com aquesta per un valor de 84 mil euros que no van pagar ells sinó el Barça.
I dic jo quina culpa en té el Barça d'haver tingut aquests dirigents negligents????.
Respecte al comportament de Sandro Rosell, em va semblar exemplar i generós. Va dir clarament que amb ell no li agradaria iniciar aquesta acció de responsabilitat contra Laporta i els seus directius però que els interessos del Barça estaven per sobre del què li agradés o no al president. L'aprovació perjudica a Rosell perquè la unió del barcelonisme serà ara més difícil ara però afavorix al Barça, i això és el que compte. Per cert, en els últims 20 anys els que porten fomentant la divisió del Barcelonisme són Laporta, Cruyff i companyia i ho seguiran fent independentment del què hagués passat en l'assemblea.
De totes maneres, penso que qui n'ha sortit més beneficiat de tot això és el Barça i els seus socis.
L'entitat és ara més forta davant les irregularitats dels dirigents. A partit d'ara, els directius del club, siguin els que siguin, ja saben que malbaratar els diners de l'entitat i dirigir el club irresponsablement tindrà conseqüències perquè els mateixos socis no perdonen. Fins ara, els Laportistes creien que guanyar títols significava impunitat, i una cosa no té res a veure amb l'altre.
Em fan llàstima alguns directius/palmeros de Laporta que no s'assabentaven, en alguns casos, i en no volien assabentar-se, en d'altres. Em fan llàstima però el silenci resultant de la inacció u omissió els converteix en còmplices necessaris d'aquesta barrabassada. Per cert, crec que en aquesta demanada civil també hauria de ser-hi Joan Oliver. Ha estat un càncer pel club.
I per últim, NO estic d'acord amb aquells que pensen que això beneficia la cursa política de Laporta. Un dirigent que és enviat, democràticament pels socis, davant un jutge per una gestió econòmica nefasta i desastrosa no pot ser mai vist per la societat catalana com un bon dirigent, i menys d'un país responsable com es Catalunya.
És Laporta i la seva directiva els que han tancat el còmput del seu mandat amb 48 milions de pèrdues empobrint així el club. És Laporta i la seva directiva els que s'han gastat 2,6 milions d'euros en espionatges, És Laporta i la seva directiva els que han malbaratat 24 milions d'euros amb el fitxatge de dos jugadors brasilers de segona divisió. És Laporta i la seva directiva els que han tirat de la visa del club sense justificar. És Laporta i la seva directiva els que han llençat a les escombraries 18 milions d'euros amb la compra dels terrenys de Viladecans en els que no s'hi pot fer ni un vestidor. És Laporta i la seva directiva els que es van gastar 898 mil euros en comprar entrades pel concert d'U2 destinant-les a persones que no eren socis... Són tantes i tantes despeses injustificades que demostren que Laporta i els seus directius han gestionat el club sense la més mínima ètica ni responsabilitat. Per tant, que quedi clar. No és bo pel barcelonisme que la directiva de Laporta hagi d'asseure's davant un jutge però els únics culpables que això passi han estat ells mateixos i la seva irresponsabilitat.
No pot ser que la directiva de Sandro Rosell que ha complert escrupolosament amb la llei (Estatus del FC Barcelona i Ley del deporte) es presenti ara com la culpable, quan els que han viscut permanentment al marge de la llei han estat Laporta i els seu directius.
En l'assemblea de dissabte va tornar a demostrar-se que el Barça és un Club únic en el món. Els socis van deixar ben palès que volen èxits esportius però també exigeixen uns gestors diligents i exemplars.
Ara Laporta diu que impugnarà l'assemblea perquè no l'han deixat anar a defensar el tancament dels seus comptes. Pobre argument i sense fonament. Un “advocat” com ell hauria de saber que el tancament econòmic no es materialitza fins que els comptes no estan auditats, ergo, ell no podia defensar el seu tancament econòmic perquè no es poden considerar com a tal fins que no hi ha el corresponent informe d'auditoria validant-los, tal i com obliga el punt 3er de la disposició addicional setena de Ley 10/1990, de 15 de octubre, del Deporte.
http://www.feb.es/Documentos/uploads/Ley%20del%20deporte.pdf
I l'indici més escandalós que deixa entreveure que Laporta i els seus directius han actuat de mala fé quan 2 dies abans de marxar del club signen una pòlissa d'assegurances que els cobreixi per haver comès actes incorrectes o negligents. Només un president que se sap negligent ell mateix subscriu una pòlissa com aquesta per un valor de 84 mil euros que no van pagar ells sinó el Barça.
I dic jo quina culpa en té el Barça d'haver tingut aquests dirigents negligents????.
Respecte al comportament de Sandro Rosell, em va semblar exemplar i generós. Va dir clarament que amb ell no li agradaria iniciar aquesta acció de responsabilitat contra Laporta i els seus directius però que els interessos del Barça estaven per sobre del què li agradés o no al president. L'aprovació perjudica a Rosell perquè la unió del barcelonisme serà ara més difícil ara però afavorix al Barça, i això és el que compte. Per cert, en els últims 20 anys els que porten fomentant la divisió del Barcelonisme són Laporta, Cruyff i companyia i ho seguiran fent independentment del què hagués passat en l'assemblea.
De totes maneres, penso que qui n'ha sortit més beneficiat de tot això és el Barça i els seus socis.
L'entitat és ara més forta davant les irregularitats dels dirigents. A partit d'ara, els directius del club, siguin els que siguin, ja saben que malbaratar els diners de l'entitat i dirigir el club irresponsablement tindrà conseqüències perquè els mateixos socis no perdonen. Fins ara, els Laportistes creien que guanyar títols significava impunitat, i una cosa no té res a veure amb l'altre.
Em fan llàstima alguns directius/palmeros de Laporta que no s'assabentaven, en alguns casos, i en no volien assabentar-se, en d'altres. Em fan llàstima però el silenci resultant de la inacció u omissió els converteix en còmplices necessaris d'aquesta barrabassada. Per cert, crec que en aquesta demanada civil també hauria de ser-hi Joan Oliver. Ha estat un càncer pel club.
I per últim, NO estic d'acord amb aquells que pensen que això beneficia la cursa política de Laporta. Un dirigent que és enviat, democràticament pels socis, davant un jutge per una gestió econòmica nefasta i desastrosa no pot ser mai vist per la societat catalana com un bon dirigent, i menys d'un país responsable com es Catalunya.
lunes, 4 de octubre de 2010
EL MUNDIAL ESTÀ PASSANT FACTURA ALS EQUIPS QUE MÉS JUGADORS VAN APORTAR AL MUNDIAL
Dels 10 clubs que més jugadors van aportar al Mundial, només un, el Chelsea (que curiosament és el club que més jugadors va aportar) lidera la classificació del seu país i sembla que és l'únic al que no li està passant factura el desgast físic del Mundial de Sud-àfrica.
La resta d'equips si que semblen estar acusant-ho.
Si ens fixem en el Rànquing de clubs que més jugadors van prestar a les diferents seleccions per disputar el Mundial ens trobem que :
Llistat de clubs amb més futbolistes a Sudàfrica 2010:
1. Chelsea 17 (Actualment: és líder de la premier league)
2. Barcelona 14 (Actualment: quart classificat a 3 punts del lider: València)
3. Real Madrid 12 (tercer classificat a 2 punts del Lider: València)
4. Liverpool 12 (3er per la cua amb només 6 punts)
5. Ajax 11 (segon a un punt del lider PSV Heindoven)
6. Arsenal 11 (quart a 7 punts del lider Chelsea)
7. Bayern 11 (dotzé a 13 punts del sorprenent líder Mainz)
8. Juventus 11(setena posició a 5 punts del Líder:lazio)
9. Tottenham 11 (cinquè a 7 punts del lider: Chelsea)
10. Inter de Milán 10 (segon a dos punts del Lider)
Queda clar doncs que el Mundial si que està passant factura als equips que més jugadors van tenir disputant el Mundial a excepció del Chelsea. Cal dir però, que la majoria dels jugadors del club londinenc van estar amb la selecció francesa i amb la selecció anglesa que van tenir un trajecte més aviat curt en el Campionat del Món i que per això els seus futbolistes si que van tenir unes bones vacances.
La resta d'equips si que semblen estar acusant-ho.
Si ens fixem en el Rànquing de clubs que més jugadors van prestar a les diferents seleccions per disputar el Mundial ens trobem que :
Llistat de clubs amb més futbolistes a Sudàfrica 2010:
1. Chelsea 17 (Actualment: és líder de la premier league)
2. Barcelona 14 (Actualment: quart classificat a 3 punts del lider: València)
3. Real Madrid 12 (tercer classificat a 2 punts del Lider: València)
4. Liverpool 12 (3er per la cua amb només 6 punts)
5. Ajax 11 (segon a un punt del lider PSV Heindoven)
6. Arsenal 11 (quart a 7 punts del lider Chelsea)
7. Bayern 11 (dotzé a 13 punts del sorprenent líder Mainz)
8. Juventus 11(setena posició a 5 punts del Líder:lazio)
9. Tottenham 11 (cinquè a 7 punts del lider: Chelsea)
10. Inter de Milán 10 (segon a dos punts del Lider)
Queda clar doncs que el Mundial si que està passant factura als equips que més jugadors van tenir disputant el Mundial a excepció del Chelsea. Cal dir però, que la majoria dels jugadors del club londinenc van estar amb la selecció francesa i amb la selecció anglesa que van tenir un trajecte més aviat curt en el Campionat del Món i que per això els seus futbolistes si que van tenir unes bones vacances.
miércoles, 21 de julio de 2010
JARQUE I INIESTA MEREIXEN UN GEST DELS DIRIGENTS DE L'ESPANYOL
Avui fa 10 dies que Andrés Iniesta va aconseguir el gol decisiu davant Holanda que va coronar el futbol futbol espanyol amb el títol mundial. 10 dies desprès d'aquella gesta la sensació general que queda es que el futbol va ser just amb el bon futbol. I es que el combinat de Del Bosque no només està rebent els més grans reconeixements per la victòria sinó per com es va aconseguir.
I d'entre totes les imatges, d'entre tots els gestos, hi ha una fotografia que va emocionar a tots. La celebració d'Andrés Iniesta traint-se la samarreta i dedicant-li el triomf al seu amic Dani Jarque a qui segueix portant en el cor per molt que el bo de Dani fos un jugador de l'Espanyol. I aquesta és la grandesa del futbol i de la vida. LA rivalitat esportiva és absolutament compatible amb l'estima i l'admiració entre esportistes, entre homes, entre persones, entre éssers humans.
La història té un final amb una tendresa humana que ultrapassa filies i fòbies i és tant commovedora que fins i tot, el productor nord-americà de Holliwood, Tom Barrack, vol portar la història a la gran pantalla i epr això s'ha reunit amb el jugador manxec a la Sardenya, lloc en el que Iniesta està passant les seves vacances.
Han passat 10 dies, i hem estat esperant aquest temps prudencial, a l'espera que els dirigents del RCD Espanyol es decidissin a fer un agraïment institucional al jugador manxec. No sé si una insígnia d'or i brillants, una distinció com a membre d'honor del club o una simple carta pública d'agraiment. El cas es que els dirigents de l?Espanyol han tornat a demostrar una manca de sensibilitat. Han desaprofitat una gran oportunitat per honrar la memòria de Jarque i també han deixat passar l'ocasió de demostrar al món sencer que l'Espanyol és un club senyor que sap distingir la rivalitat esportiva i la sensibilitat humana.
Em dol dir-ho però els dirigents de l'Espanyol han tornat a no estar a l'alçada. La dedicatòria d'Iniesta i la memòria de Jarque mereixien un gest que els directius de l'Espanyol no s'han atrevit a fer.
I d'entre totes les imatges, d'entre tots els gestos, hi ha una fotografia que va emocionar a tots. La celebració d'Andrés Iniesta traint-se la samarreta i dedicant-li el triomf al seu amic Dani Jarque a qui segueix portant en el cor per molt que el bo de Dani fos un jugador de l'Espanyol. I aquesta és la grandesa del futbol i de la vida. LA rivalitat esportiva és absolutament compatible amb l'estima i l'admiració entre esportistes, entre homes, entre persones, entre éssers humans.
La història té un final amb una tendresa humana que ultrapassa filies i fòbies i és tant commovedora que fins i tot, el productor nord-americà de Holliwood, Tom Barrack, vol portar la història a la gran pantalla i epr això s'ha reunit amb el jugador manxec a la Sardenya, lloc en el que Iniesta està passant les seves vacances.
Han passat 10 dies, i hem estat esperant aquest temps prudencial, a l'espera que els dirigents del RCD Espanyol es decidissin a fer un agraïment institucional al jugador manxec. No sé si una insígnia d'or i brillants, una distinció com a membre d'honor del club o una simple carta pública d'agraiment. El cas es que els dirigents de l?Espanyol han tornat a demostrar una manca de sensibilitat. Han desaprofitat una gran oportunitat per honrar la memòria de Jarque i també han deixat passar l'ocasió de demostrar al món sencer que l'Espanyol és un club senyor que sap distingir la rivalitat esportiva i la sensibilitat humana.
Em dol dir-ho però els dirigents de l'Espanyol han tornat a no estar a l'alçada. La dedicatòria d'Iniesta i la memòria de Jarque mereixien un gest que els directius de l'Espanyol no s'han atrevit a fer.
lunes, 12 de julio de 2010
EL MUNDIAL DE "LA MASIA"
Ha sortit guanyat el futbol. La selecció espanyola, que era la que millor proposta futbolística, presentava ha acabat conquerint el món. Han jugat com un equip, han lluitat com gladiadors, s'han comportat com uns grans profesionals i han conviscut com un col·lectiu unit dirigit per un excel·lent entrenador que el "ser superior" va defenestrar.
La selecció espanyola ha estat un exemple que un conjunt només funciona si tots van a una. És igual si tu vens d'aquí o jo vinc d'allà, si volem guanyar tots som un.
El segell Barça ha estat molt present en el joc, en la filosofia i en l'esperit d'una selecció que s'ha guanyat l'admiració del món. És una victòria de tots però sobre tot de la feina feta a la Masia. Fins a 9 jugadors sorgits de la fàbrica culé han estat presents en la final del Mundial: Puyol, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc Fàbregues, Pedro, Valdés i José Manuel Reina. No hi ha cap escola que hagi format tants campions.
I ha estat una vergonya que Xavi Hernández no s'hagi emportat la pilota d'or. La FIFA ha volgut complir amb la injusta llei de la compensació distingint a un representant del futbol sud-americà com Diego Forlan per fer un repartiment dels premis.
I si hi havia algú que es mereixia ocupar un lloc important en la història, aquest és Don Andrés Iniesta. Un tros de persona i un gran futbolista. El seu gol i la seva gran actuació en el Mundial li ha servit per rescabalar-se d'una temporada desdibuixada en el Barça per culpa de les lesions musculars i del cop moral que va suposar la pèrdua de Dani Jarque i d'un altre amic íntim seu andalús.
Iniesta és generós, compromès, humil i agraït. És a dir, el jugador que tots els entrenadors voldrien tenir i el gendre que desitjarien totes les sores. Ets gran Don Andrès.
Ha estat el Mundial de la vuvuzela, del Jabulani, del pop pol i de la Carbonero que ahir es va emportar el morreig més mediàtic.
En fi, que Espanya ja té el Campionat del Món que la història li devia i els jugadors del Barça el títol que els hi faltava per presumir d'un palmarès insuperable.
La selecció espanyola ha estat un exemple que un conjunt només funciona si tots van a una. És igual si tu vens d'aquí o jo vinc d'allà, si volem guanyar tots som un.
El segell Barça ha estat molt present en el joc, en la filosofia i en l'esperit d'una selecció que s'ha guanyat l'admiració del món. És una victòria de tots però sobre tot de la feina feta a la Masia. Fins a 9 jugadors sorgits de la fàbrica culé han estat presents en la final del Mundial: Puyol, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc Fàbregues, Pedro, Valdés i José Manuel Reina. No hi ha cap escola que hagi format tants campions.
I ha estat una vergonya que Xavi Hernández no s'hagi emportat la pilota d'or. La FIFA ha volgut complir amb la injusta llei de la compensació distingint a un representant del futbol sud-americà com Diego Forlan per fer un repartiment dels premis.
I si hi havia algú que es mereixia ocupar un lloc important en la història, aquest és Don Andrés Iniesta. Un tros de persona i un gran futbolista. El seu gol i la seva gran actuació en el Mundial li ha servit per rescabalar-se d'una temporada desdibuixada en el Barça per culpa de les lesions musculars i del cop moral que va suposar la pèrdua de Dani Jarque i d'un altre amic íntim seu andalús.
Iniesta és generós, compromès, humil i agraït. És a dir, el jugador que tots els entrenadors voldrien tenir i el gendre que desitjarien totes les sores. Ets gran Don Andrès.
Ha estat el Mundial de la vuvuzela, del Jabulani, del pop pol i de la Carbonero que ahir es va emportar el morreig més mediàtic.
En fi, que Espanya ja té el Campionat del Món que la història li devia i els jugadors del Barça el títol que els hi faltava per presumir d'un palmarès insuperable.
viernes, 9 de julio de 2010
CRUYFF ÉS EL NEGOCI D'ALGUNS
En el “Sin concesiones” ja vam desvelar que el nou president del FC Barcelona, Sandro Rosell, va trucar telefònicament a Johan Cruyff per oferir-li anar a dinar per resoldre el conflicte s'ha generat per la mala “praxis” de Laporta. Cruyff pot estar tranquil, el dinar el paga Rosell. Un gest de generositat del nou president que vol ser-ho de tots els barcelonistes. Dubto, però, que Cruyff i el seu entorn vulguin resoldre l'assumpte. Als que envolten a l'holandès, sovint l'utilitzen com a arma llancívola quan no els hi donen la quota d'influència que sempre volen tenir en el Barça.
Però ja prou d'hipocresies. Cruyff ha estat un dels millors jugadors del món (només els tontets ho poden negar) tot i que en el Barça només va jugar bé una temporada. I com a entrenador va construir el “dream team” però desprès també va portar al Barça a fer el “ridicul” amb els incomprensibles fitxatges que es va inventar els últims anys. El balanç del Cruyff jugador i entrenador és molt positiu.
Ara bé, el “Cruyff entorn” és molt nociu. Què ha fet Cruyff des d'aleshores ?. Enredar amb el seus articlea al diari, recomenar els fitxatges d'Albelda, Ayala i Aimar i enfrontar a Laporta amb Rosell.
Prou ja de papanatisme. Un “pseudo president d'honor” no pot dir que cap dels quatre candidats a la presidència li agrada ni parlar més de la seva Fundació que del Barça quan li posen un micròfon a la boca.
Que dedicar-se a la seva Fundació està molt bé. Jo vaig assistir a la última festa que va fer al Camp Nou i veure somriure als nanos discapacitats és una obra molt lloable.
Ara bé, estic fart d'aquells que exploten el negoci Cruyff com si hagués estat el fundador del Barça. El “Cruyff entorn” no ha fet res pel Barça per molts que el vulguin presentar com el principi del tot. No és cert que el joc ofensiu i combinatiu del Barça va ser inventat per Cruyff. Em quedo amb les declaracions pronunciades pel seleccionador holandès, Bert van Marwijk, que reprodueix avui MD pàg 18: “L'estil del Barça s'ha traslladat a la selecció espanyola. I la final del Mundial de diumenge es com tancar el cercle que va iniciar als 70 Rinus Michels”. Tothom sap, i els holandesos millor que ningú, que si algú ha estat el creador d'aquesta escola culé admirada pel món aquest va ser Rinus Michels per molts que els que exploten el negoci Cruyff ens vulguin vendre sopars de duro.
Però ja prou d'hipocresies. Cruyff ha estat un dels millors jugadors del món (només els tontets ho poden negar) tot i que en el Barça només va jugar bé una temporada. I com a entrenador va construir el “dream team” però desprès també va portar al Barça a fer el “ridicul” amb els incomprensibles fitxatges que es va inventar els últims anys. El balanç del Cruyff jugador i entrenador és molt positiu.
Ara bé, el “Cruyff entorn” és molt nociu. Què ha fet Cruyff des d'aleshores ?. Enredar amb el seus articlea al diari, recomenar els fitxatges d'Albelda, Ayala i Aimar i enfrontar a Laporta amb Rosell.
Prou ja de papanatisme. Un “pseudo president d'honor” no pot dir que cap dels quatre candidats a la presidència li agrada ni parlar més de la seva Fundació que del Barça quan li posen un micròfon a la boca.
Que dedicar-se a la seva Fundació està molt bé. Jo vaig assistir a la última festa que va fer al Camp Nou i veure somriure als nanos discapacitats és una obra molt lloable.
Ara bé, estic fart d'aquells que exploten el negoci Cruyff com si hagués estat el fundador del Barça. El “Cruyff entorn” no ha fet res pel Barça per molts que el vulguin presentar com el principi del tot. No és cert que el joc ofensiu i combinatiu del Barça va ser inventat per Cruyff. Em quedo amb les declaracions pronunciades pel seleccionador holandès, Bert van Marwijk, que reprodueix avui MD pàg 18: “L'estil del Barça s'ha traslladat a la selecció espanyola. I la final del Mundial de diumenge es com tancar el cercle que va iniciar als 70 Rinus Michels”. Tothom sap, i els holandesos millor que ningú, que si algú ha estat el creador d'aquesta escola culé admirada pel món aquest va ser Rinus Michels per molts que els que exploten el negoci Cruyff ens vulguin vendre sopars de duro.
martes, 6 de julio de 2010
EL LLEGAT DEL "TRIANGLE EGIPCI"
El nou president del Barça, Sandro Rosell va prometre transparència alhora d'explicar la veritat al soci i ho està complint. No li tremola la veu alhora de detallar la situació real del club encara que aquesta no pugui agradar al soci.
Les auditories econòmiques i la “due diligence” ja quantificaran la trista herència que ha deixat Laporta però per començar la primera fotografia que s'ha fet mostra que la situació econòmica del club és molt dolenta.
Sandro Rosell ha estat molt contundent a l'assegurar, avui a RAC1, que "hem trobat un club endeutat amb greus problemes de tresoreria". És a dir, que s'han trobat la caixa del club buida i amb teranyines, fins al punt que no hi ha ni un euro ni per pagar els salaris dels jugadors que havien d'haver cobrat el passat 30 de juny.
Aquestes greus tensions de tresoreria han provocat que, com a mesura d'urgència, la nova junta hagi hagut de traspassat Touré i Txigrinski per recaptar 40 milions d'euros.
A més, la nova directiva del Barça està negociant amb diferents bancs la contractació d'un crèdit sindicat de 150 milions d'euros per fer front als pagaments del curt termini.
De fet, la junta de Laporta ja sabia que la situació econòmica del club era dolenta perquè estaven a punt de tancar el mateix crèdit sindicat de 150 milions d'euros i, amb l'agreujant que el crèdit contemplava la pujada dels abonaments d'un 15% anual durant les properes cinc temporades. Això vol dir que Laporta pretenia que els socis abonats a l'estadi paguessin el doble per les seves cadires d'aquí a cinc anys.
Intenció que Sandro Rosell ja s'ha compromès a no portar a terme.
En fi, que les auditories quantificaran amb pèls i senyals la magnitud de la tragèdia. De moment el que sabem és que Laporta, Sala Martin i Oliver -més coneguts pel “triangle egipci”- no han deixat ni un euro a la caixa. S'han venut tot el patrimoni immobiliari que va deixar Josep Lluís Núñez i han augmentat el deute total del club fins als 580 milions d'eurus. Això si, el “triangle egipci” ens ha deixat de regal uns aiguamolls a Viladecans pels quals van pagar 18 milions d'eurus quan en realitat no s'hi pot posar ni una pista de bàsquet.
Uns quants mesos més al club i el "triangle egipci" hagués deixat el Barça com un solar.
Les auditories econòmiques i la “due diligence” ja quantificaran la trista herència que ha deixat Laporta però per començar la primera fotografia que s'ha fet mostra que la situació econòmica del club és molt dolenta.
Sandro Rosell ha estat molt contundent a l'assegurar, avui a RAC1, que "hem trobat un club endeutat amb greus problemes de tresoreria". És a dir, que s'han trobat la caixa del club buida i amb teranyines, fins al punt que no hi ha ni un euro ni per pagar els salaris dels jugadors que havien d'haver cobrat el passat 30 de juny.
Aquestes greus tensions de tresoreria han provocat que, com a mesura d'urgència, la nova junta hagi hagut de traspassat Touré i Txigrinski per recaptar 40 milions d'euros.
A més, la nova directiva del Barça està negociant amb diferents bancs la contractació d'un crèdit sindicat de 150 milions d'euros per fer front als pagaments del curt termini.
De fet, la junta de Laporta ja sabia que la situació econòmica del club era dolenta perquè estaven a punt de tancar el mateix crèdit sindicat de 150 milions d'euros i, amb l'agreujant que el crèdit contemplava la pujada dels abonaments d'un 15% anual durant les properes cinc temporades. Això vol dir que Laporta pretenia que els socis abonats a l'estadi paguessin el doble per les seves cadires d'aquí a cinc anys.
Intenció que Sandro Rosell ja s'ha compromès a no portar a terme.
En fi, que les auditories quantificaran amb pèls i senyals la magnitud de la tragèdia. De moment el que sabem és que Laporta, Sala Martin i Oliver -més coneguts pel “triangle egipci”- no han deixat ni un euro a la caixa. S'han venut tot el patrimoni immobiliari que va deixar Josep Lluís Núñez i han augmentat el deute total del club fins als 580 milions d'eurus. Això si, el “triangle egipci” ens ha deixat de regal uns aiguamolls a Viladecans pels quals van pagar 18 milions d'eurus quan en realitat no s'hi pot posar ni una pista de bàsquet.
Uns quants mesos més al club i el "triangle egipci" hagués deixat el Barça com un solar.
miércoles, 30 de junio de 2010
NUEVA ETAPA, VIEJOS VALORES
(Article en castellà per encarrec de http://www.madrid-barcelona.com/)
Se ha terminado la etapa Laporta en el Barça. Ha sido prolífica en éxitos deportivos pero también decadente institucionalmente.
Un buen resumen sería que el equipo ha aguantado al club mientras que la institución ha sido zarandeada en demasiadas ocasiones por la directiva. Ha sido un periodo excesivamente presidencialista en el qué Laporta empezó creyéndose el refundador del club y ha acabado convierténdose en un mártir sin sentido.
Prometió abrir la entidad a todos los barcelonista y luego resultó que sólo lo hizo a los que seguían su doctrina.Hasta 15 directivos le abandonaron y los que se quedaron quisieron apartarse de él en la hora de la sucesión. Ha mandado con mano de hierro pero de espaldas a los socios olvidando que son a los que hay que rendir cuentas. Un craso error impropio de un tecnócrata como él.
El peor agravio ha sido utilizar el club para hacer política. Su política. Utilizando una expresión del maestro Ramón Besa: Laporta nos hizo perder el miedo hasta que él mismo nos empezó a dar miedo. Pero Laporta ya es pasado.
Ahora se abre una nueva etapa en la que Sandro Rosell tiene que recuperar los valores que verdaderamente hacen del Barça más que un club. Deberá ser fuerte para mantener la independencia económica, política y social de una institución de la que muchos quieren sacar provecho. La garantía es que ya dimitió en 2005 cuando vió que no se cumplía con lo prometido.
Rosell no debe olvidar nunca que el Barça es un club socialmente transversal y políticamente plural. Sin renunciar a su catalanidad, debe proyectar un Barça más universal y más global que nunca. Estoy convecido de que esta nueva etapa traerá un Barça mejor y más grande. Rosell es inteligente,astuto,espabilado y perseverante y cuenta con una directiva de gente que se ha ganado el prestigio antes de llegar al Barça y no gracias al Barça. Sabrá mantener los pies en el suelo y darle contenido a la expresión de que el socio es el único propietario del club que ha repetido hasta la saciedad en campaña electoral.
Estoy convencido de que Rosell y su junta directiva cumlirán con lo que quiere el socio: que el equipo siga ganando, que la directiva gestione con prudencia y de una buena imagen, y que el club recupere su prestigio institucional. Seguro que harán un Barça mejor. No nos falles Rosell, no nos falles.
Se ha terminado la etapa Laporta en el Barça. Ha sido prolífica en éxitos deportivos pero también decadente institucionalmente.
Un buen resumen sería que el equipo ha aguantado al club mientras que la institución ha sido zarandeada en demasiadas ocasiones por la directiva. Ha sido un periodo excesivamente presidencialista en el qué Laporta empezó creyéndose el refundador del club y ha acabado convierténdose en un mártir sin sentido.
Prometió abrir la entidad a todos los barcelonista y luego resultó que sólo lo hizo a los que seguían su doctrina.Hasta 15 directivos le abandonaron y los que se quedaron quisieron apartarse de él en la hora de la sucesión. Ha mandado con mano de hierro pero de espaldas a los socios olvidando que son a los que hay que rendir cuentas. Un craso error impropio de un tecnócrata como él.
El peor agravio ha sido utilizar el club para hacer política. Su política. Utilizando una expresión del maestro Ramón Besa: Laporta nos hizo perder el miedo hasta que él mismo nos empezó a dar miedo. Pero Laporta ya es pasado.
Ahora se abre una nueva etapa en la que Sandro Rosell tiene que recuperar los valores que verdaderamente hacen del Barça más que un club. Deberá ser fuerte para mantener la independencia económica, política y social de una institución de la que muchos quieren sacar provecho. La garantía es que ya dimitió en 2005 cuando vió que no se cumplía con lo prometido.
Rosell no debe olvidar nunca que el Barça es un club socialmente transversal y políticamente plural. Sin renunciar a su catalanidad, debe proyectar un Barça más universal y más global que nunca. Estoy convecido de que esta nueva etapa traerá un Barça mejor y más grande. Rosell es inteligente,astuto,espabilado y perseverante y cuenta con una directiva de gente que se ha ganado el prestigio antes de llegar al Barça y no gracias al Barça. Sabrá mantener los pies en el suelo y darle contenido a la expresión de que el socio es el único propietario del club que ha repetido hasta la saciedad en campaña electoral.
Estoy convencido de que Rosell y su junta directiva cumlirán con lo que quiere el socio: que el equipo siga ganando, que la directiva gestione con prudencia y de una buena imagen, y que el club recupere su prestigio institucional. Seguro que harán un Barça mejor. No nos falles Rosell, no nos falles.
martes, 22 de junio de 2010
UNA LLIÇÓ DELS SOCIS
En primer lloc, vull demanar-vos disculpes. Els últims dies he tingut el bloc més congelat que un iglú.
La veritat és que les dues setmanes de campanya electoral, el programa de radio diari i els temes comercials m'han absorvit tot el temps.
Dit això, avui m'agradaria reflexionar sobre un tema que ha deixat ben palés els resultats de les eleccions al FC Barcelona. En el meu programa diari “Sin concesiones” de 19 a 21 h. a RKB 106.9 FM sempre he volgut parlar de futbol però també de tots els altres temes extraesportius que passen al voltant del FC Barcelona. En d'altres emissores, he escoltat a d'altres colegues dir que no tractaríen aquell o aquest tema perquè al soci/aficionat només l'interessa parlar de futbol. Sempre he pensat que és una errada decidir el què creus que interessa i el què no als altres. Si no els hi ho expliques, segur que no podran escollir si els interessa o no. Jo, en canvi, he cregut, i així ho he fet en el programa Sin concesiones, que el soci-ia/aficionat-da del FC Barcelona l'interessa tot el què succeix en el seu club, des del fitxatges que s'han de fer fins a quins terrenys s'han comprat, si s'han respectat o no els Estatuts, si s'ha mentit o no a l'Assemblea, si hi ha o no transparència en les operacions, si els dirigents del club han d'utilitzar l'entitat per fer política... i tants i tants altres temes. El Barça no és només un club esportiu en el què només importi guanyar. El Barça és una entitat compromesa amb uns valors i unes sensibilitats que li son inherents i que han de ser compatibles amb la competitivitat intrínsica de l'esport.
Sóc dels que penso que la nostra obligació com a periodistes és explicar tot el que passa i l'oient ja decidirà què l'interessa i què no.
I molts peridistes i moltes emissores han callat moltes irregularitats que s'han produït durant els 7 anys de mandat de Laporta amb el pretext que no era un tema que interessés al culé quan, en realitat, el que feien era passar de puntetes, mirar cap un altre cantó i “vendre” un club idílic per seguir arrenglerats amb el poder.
I en aquestes eleccions a la presidència s'ha demostrat que al soci l'interessa guanyar esportivament però també l'importen les formes. Vol sentir-se orgullós de l'equip però també no avergonyir-se dels directius, vol veure bon futbol però també sentir-se ben tractat pels dirigents... en definitiva, el soci del Barça és tant madur que ja no s'empassa la molta propaganda oficialista.
El soci del Barça també vol mitjans de premsa que no decideixin per ells.
La veritat és que les dues setmanes de campanya electoral, el programa de radio diari i els temes comercials m'han absorvit tot el temps.
Dit això, avui m'agradaria reflexionar sobre un tema que ha deixat ben palés els resultats de les eleccions al FC Barcelona. En el meu programa diari “Sin concesiones” de 19 a 21 h. a RKB 106.9 FM sempre he volgut parlar de futbol però també de tots els altres temes extraesportius que passen al voltant del FC Barcelona. En d'altres emissores, he escoltat a d'altres colegues dir que no tractaríen aquell o aquest tema perquè al soci/aficionat només l'interessa parlar de futbol. Sempre he pensat que és una errada decidir el què creus que interessa i el què no als altres. Si no els hi ho expliques, segur que no podran escollir si els interessa o no. Jo, en canvi, he cregut, i així ho he fet en el programa Sin concesiones, que el soci-ia/aficionat-da del FC Barcelona l'interessa tot el què succeix en el seu club, des del fitxatges que s'han de fer fins a quins terrenys s'han comprat, si s'han respectat o no els Estatuts, si s'ha mentit o no a l'Assemblea, si hi ha o no transparència en les operacions, si els dirigents del club han d'utilitzar l'entitat per fer política... i tants i tants altres temes. El Barça no és només un club esportiu en el què només importi guanyar. El Barça és una entitat compromesa amb uns valors i unes sensibilitats que li son inherents i que han de ser compatibles amb la competitivitat intrínsica de l'esport.
Sóc dels que penso que la nostra obligació com a periodistes és explicar tot el que passa i l'oient ja decidirà què l'interessa i què no.
I molts peridistes i moltes emissores han callat moltes irregularitats que s'han produït durant els 7 anys de mandat de Laporta amb el pretext que no era un tema que interessés al culé quan, en realitat, el que feien era passar de puntetes, mirar cap un altre cantó i “vendre” un club idílic per seguir arrenglerats amb el poder.
I en aquestes eleccions a la presidència s'ha demostrat que al soci l'interessa guanyar esportivament però també l'importen les formes. Vol sentir-se orgullós de l'equip però també no avergonyir-se dels directius, vol veure bon futbol però també sentir-se ben tractat pels dirigents... en definitiva, el soci del Barça és tant madur que ja no s'empassa la molta propaganda oficialista.
El soci del Barça també vol mitjans de premsa que no decideixin per ells.
jueves, 13 de mayo de 2010
VOLVER A GANAR "CINCO" TÍTULOS
(Artículo escrito en castellano para la web www.madrid-barcelona.com)
El F.C. Barcelona se llevará el título de liga completando así una excelente temporada. El equipo de Guardiola se lo ha merecido. Ha sido el conjunto que más jornadas ha liderado la clasificación y le ha ganado los dos partidos al Real Madrid, su único rival. Una clara demostración de la superioridad azulgrana.
Decía Valero Ribera -el técnico que más copas de Europa ha levantado-, que “lo más difícil no es ganar sino volver a ganar”. La exigencia ha sido máxima puesto que el conjunto azulgrana se ha convertido en el equipo a batir por todos sus rivales.
Para otros sería fácil vivir de rentas pero este Barça no. Este Barça no sabe de autocomplacencias.
Y por eso, lo de éste “Pep Team” tiene más mérito. Viene de ganarlo todo en un año. Esta temporada ya ha levantado 3 copas (Supercopa europea, Supercopa de España y Mundial de Clubs), y en las otras competiciones ha llegado a la fase final con opción de ganarlas. Se quedó a un solo gol de la final de la Champions. Y en éste mes de mayo, el Barça acabará ganando “dos” títulos más. Si, “dos” más. Uno la liga y otro título es conseguir que el Real Madrid de los 300 millones acabe la temporada como su camiseta. En blanco. En total, 5. El Barça esta temporada acabará levantando 4 copas… pero ganando 5 títulos.
Y no sólo es admirable volver a ganar sino cómo lo ha hecho. La diferencia ha sido abismal. El Barça ha sido fiel a su estilo, con un modelo de juego ofensivo, con un equipo lleno de jugadores de la casa comprometidos y con un entrenador que da gusto oírle.
En cambio, el Madrid ha vuelto a fracasar con un modelo imperialista, unos futbolistas inconstantes, un crack egoísta y un entrenador cuestionado.
El Real Madrid ha vuelto a perder… y la premsa de Madrid se ha empeñado en que éste club no sepa ya ni perder. Lo del villarato, los lloriqueos arbitrales, los “fichajes inventados” del equipo al qué se enfrentaban y las portadas desestabilizadoras han redondeado una temporada en la qué el Real Madrid no ha sabido… ni volver a perder.
El F.C. Barcelona se llevará el título de liga completando así una excelente temporada. El equipo de Guardiola se lo ha merecido. Ha sido el conjunto que más jornadas ha liderado la clasificación y le ha ganado los dos partidos al Real Madrid, su único rival. Una clara demostración de la superioridad azulgrana.
Decía Valero Ribera -el técnico que más copas de Europa ha levantado-, que “lo más difícil no es ganar sino volver a ganar”. La exigencia ha sido máxima puesto que el conjunto azulgrana se ha convertido en el equipo a batir por todos sus rivales.
Para otros sería fácil vivir de rentas pero este Barça no. Este Barça no sabe de autocomplacencias.
Y por eso, lo de éste “Pep Team” tiene más mérito. Viene de ganarlo todo en un año. Esta temporada ya ha levantado 3 copas (Supercopa europea, Supercopa de España y Mundial de Clubs), y en las otras competiciones ha llegado a la fase final con opción de ganarlas. Se quedó a un solo gol de la final de la Champions. Y en éste mes de mayo, el Barça acabará ganando “dos” títulos más. Si, “dos” más. Uno la liga y otro título es conseguir que el Real Madrid de los 300 millones acabe la temporada como su camiseta. En blanco. En total, 5. El Barça esta temporada acabará levantando 4 copas… pero ganando 5 títulos.
Y no sólo es admirable volver a ganar sino cómo lo ha hecho. La diferencia ha sido abismal. El Barça ha sido fiel a su estilo, con un modelo de juego ofensivo, con un equipo lleno de jugadores de la casa comprometidos y con un entrenador que da gusto oírle.
En cambio, el Madrid ha vuelto a fracasar con un modelo imperialista, unos futbolistas inconstantes, un crack egoísta y un entrenador cuestionado.
El Real Madrid ha vuelto a perder… y la premsa de Madrid se ha empeñado en que éste club no sepa ya ni perder. Lo del villarato, los lloriqueos arbitrales, los “fichajes inventados” del equipo al qué se enfrentaban y las portadas desestabilizadoras han redondeado una temporada en la qué el Real Madrid no ha sabido… ni volver a perder.
viernes, 30 de abril de 2010
GUARDIOLA NO HA DE FITXAR
És una afirmació pronunciada pel savi Josep Maria Minguella en el programa diari “Sin concesiones” (de 19 a 21h) de RKB (106.9fm) i que comparteixo completament.
L’entrenador d’un club d’elit està 100% ocupat en entrenar. Viatja cada tres dies amb l’equip, dirigeix les sessions, repassa vídeos, estudia al rival, prepara els partits, es reuneix amb els metges, consensua les programacions físiques amb els preparadors, atén a la premsa… En definitiva, que un entrenador prou feina té en entrenar, i per tant, no disposa de temps ni per veure altres partits ni per rastrejar el mercat, i menys de fer el pertinent seguiment als possibles fitxatges.
Aquesta feina li pertoca a la secretaria tècnica. El problema en el Barça és que el secretari tècnic també viatja amb l’equip sense coneixe's, encara, ben bé el perquè.
Aquest comentari és arran dels fitxatges durant l’era Guardiola:
Encerts: Piqué, Alves i Keita.
Fiascos contundents: Ibrahimovic, Txigrinski, Hleb i Martin Caceres.
Ni fu ni fa: Maxwell.
És a dir, que només han funcionat aquells jugadors que tots ja coneixíem, dels què s’havia fet un bon seguiment perquè jugaven ben a prop (Alves i Keita al Sevilla, Piqué al Saragossa cedit).
Els altres jugadors venien de fora amb l’excepció de Martin Caceres que jugava al Recreativo, tot i que, a Huelva diuen que no van veure mai per allà ni a Txiqui ni a Guardiola.
Em vinc a referir que a can Barça hi ha una gran estructura, un model esportiu molt definit i un secretari tècnic que cobra molts calers. I al final resulta que es comet l’errada de deixar, per una banda, que sigui l’entrenador el que fitxi alguns jugadors, i per l’altra, Txiqui, Laporta, Cruyff i Patsy s’embutxaquin la “gloria” d’haver-se gastat els diners dels socis en dos brasilers que no han estat ni presentats en el Barça perquè aquest no era el negoci que amb ells els interessava.
Per tot això, ni Txiqui pot continuar, ni Guardiola pot ser el Fergusson del Barça.
L’entrenador d’un club d’elit està 100% ocupat en entrenar. Viatja cada tres dies amb l’equip, dirigeix les sessions, repassa vídeos, estudia al rival, prepara els partits, es reuneix amb els metges, consensua les programacions físiques amb els preparadors, atén a la premsa… En definitiva, que un entrenador prou feina té en entrenar, i per tant, no disposa de temps ni per veure altres partits ni per rastrejar el mercat, i menys de fer el pertinent seguiment als possibles fitxatges.
Aquesta feina li pertoca a la secretaria tècnica. El problema en el Barça és que el secretari tècnic també viatja amb l’equip sense coneixe's, encara, ben bé el perquè.
Aquest comentari és arran dels fitxatges durant l’era Guardiola:
Encerts: Piqué, Alves i Keita.
Fiascos contundents: Ibrahimovic, Txigrinski, Hleb i Martin Caceres.
Ni fu ni fa: Maxwell.
És a dir, que només han funcionat aquells jugadors que tots ja coneixíem, dels què s’havia fet un bon seguiment perquè jugaven ben a prop (Alves i Keita al Sevilla, Piqué al Saragossa cedit).
Els altres jugadors venien de fora amb l’excepció de Martin Caceres que jugava al Recreativo, tot i que, a Huelva diuen que no van veure mai per allà ni a Txiqui ni a Guardiola.
Em vinc a referir que a can Barça hi ha una gran estructura, un model esportiu molt definit i un secretari tècnic que cobra molts calers. I al final resulta que es comet l’errada de deixar, per una banda, que sigui l’entrenador el que fitxi alguns jugadors, i per l’altra, Txiqui, Laporta, Cruyff i Patsy s’embutxaquin la “gloria” d’haver-se gastat els diners dels socis en dos brasilers que no han estat ni presentats en el Barça perquè aquest no era el negoci que amb ells els interessava.
Per tot això, ni Txiqui pot continuar, ni Guardiola pot ser el Fergusson del Barça.
jueves, 29 de abril de 2010
CAURE COM UN CAMPIÓ
A la Catalunya blau-grana li ha costat dormir aquesta nit.
Desprès de tanta excitació, el somni de la final al Bernábeu es va esvair per culpa del “supercatenacio” de l’Inter de Milà i, perquè no admetre-ho, d’un Barça cansat mentalment i físicament.
Piqué va fer somiar però van faltar 10 minuts més. En tot cas, cap retret per un equip que està fent una temporada fantàstica i que ha arribat al tram final de totes les competicions amb opcions de guanyar-les. L’afició culé ha d’estar orgullosa d’aquest grup que va caure amb la cara ben alta i sent fidel al seu estil ofensiu. Europa va veure dues propostes futbolístiques antagòniques. I malgrat que va passar l’equip defensiu, segur que els amants d’aquest esport van quedar encantat amb la proposta Blaugrana. Va perdre el Barça i va perdre el futbol.
S’ha escapat l’oportunitat històrica de guanyar la quarta al Bernabeu. És una gran decepció, un gran desencís però no és cap trauma. Aquest cop no ha pogut ser però fa la sensació que el Barça no trigarà massa en tornar a jugar una altra final de Champions. Segueix havent-hi un model esportiu molt vàlid, segueix havent-hi un gran entrenador, segueix havent-hi una extraordinària plantilla, i segueix havent-hi una afició i un club fantàstics.
Per tant, i sabent que el Barça sempre estarà entre els quatre primers de la lliga per jugar cada any la Champions, no trigarem massa en tornar a veure l’equip blaugrana en una altra final europea.
A diferència d’altres derrotes, aquesta, ni és, ni ha ser cap daltabaix.
No s’ha acabat cap cicle, ni s’ha de cremar res.
Simplement s’ha de fer una millor planificació de la plantilla perquè és impossible que només 14 o 15 jugadors juguin 60 partits seguits amb l’exigència de guanyar-ho tot.
I un parell de retrets. S’ha de saber perdre.
Engegar els aspersors de la gespa per evitar la celebració dels jugadors de l’equip italià em va semblar un detall molt lleig. Impropi d’un club tant gran com el Barça. I vaig trobar a faltar, que els jugadors blaugranes agraïssin el suport de l’afició des del centre del camp al final del partit.
El campió ha de tenir un comportament exemplar, també en la derrota.
Desprès de tanta excitació, el somni de la final al Bernábeu es va esvair per culpa del “supercatenacio” de l’Inter de Milà i, perquè no admetre-ho, d’un Barça cansat mentalment i físicament.
Piqué va fer somiar però van faltar 10 minuts més. En tot cas, cap retret per un equip que està fent una temporada fantàstica i que ha arribat al tram final de totes les competicions amb opcions de guanyar-les. L’afició culé ha d’estar orgullosa d’aquest grup que va caure amb la cara ben alta i sent fidel al seu estil ofensiu. Europa va veure dues propostes futbolístiques antagòniques. I malgrat que va passar l’equip defensiu, segur que els amants d’aquest esport van quedar encantat amb la proposta Blaugrana. Va perdre el Barça i va perdre el futbol.
S’ha escapat l’oportunitat històrica de guanyar la quarta al Bernabeu. És una gran decepció, un gran desencís però no és cap trauma. Aquest cop no ha pogut ser però fa la sensació que el Barça no trigarà massa en tornar a jugar una altra final de Champions. Segueix havent-hi un model esportiu molt vàlid, segueix havent-hi un gran entrenador, segueix havent-hi una extraordinària plantilla, i segueix havent-hi una afició i un club fantàstics.
Per tant, i sabent que el Barça sempre estarà entre els quatre primers de la lliga per jugar cada any la Champions, no trigarem massa en tornar a veure l’equip blaugrana en una altra final europea.
A diferència d’altres derrotes, aquesta, ni és, ni ha ser cap daltabaix.
No s’ha acabat cap cicle, ni s’ha de cremar res.
Simplement s’ha de fer una millor planificació de la plantilla perquè és impossible que només 14 o 15 jugadors juguin 60 partits seguits amb l’exigència de guanyar-ho tot.
I un parell de retrets. S’ha de saber perdre.
Engegar els aspersors de la gespa per evitar la celebració dels jugadors de l’equip italià em va semblar un detall molt lleig. Impropi d’un club tant gran com el Barça. I vaig trobar a faltar, que els jugadors blaugranes agraïssin el suport de l’afició des del centre del camp al final del partit.
El campió ha de tenir un comportament exemplar, també en la derrota.
lunes, 26 de abril de 2010
NO SERIA CAP FRACÀS
Des que va acabar-se el partit a Milà, es va generar de manera espontània entre la culerada una atmosfera de remuntada.
I aquest és el gran èxit de Guardiola, que ja va dir en la seva presentació que no podia prometre títols però si que la gent se sentís orgullosa del seu equip.
I aquest és, precisament, el gran èxit què ha aconseguit aquest Barça.
Ha donat tantes alegries i el seu compromís amb els colors ha estat tant extraordinari que s'ha guanyat per mèrits propis aquest suport incondicional, aquesta fe indestructible. Aquest Barça ha transformat el tradicional pessimisme de l'afició culé en una fantàstica mentalitat guanyadora. Dimecres pot passar qualsevol cosa, però, per ganes, per empenta i per suport, no quedarà.
Està difícil però no és impossible. El més important és que el Barça recuperi dimecres el seu estil i els seus signes d'identitat. Possessió de pilota, joc combinatiu, circulació ràpida de l’esfèrica, mobilitat i dinamisme ofensiu i intensitat defensiva per ofegar al rival.
Sembla molt demanar però si hi ha un equip que ja ha demostrat que sap fer-ho, aquest és el Barça de Guardiola que ha fet història posant en pràctica totes aquestes virtuts.
Tothom parla que el més decisiu serà fer dos gols com a mínim i quan abans millor, jo en canvi, penso que la clau estarà en com defensi l'equip blaugrana. Perquè la clau de l’eliminatòria està en saber si l'Inter marcarà o no a l'estadi. Perquè si el Barça aconsegueix que l'equip de Mourinho no foradi la porteria de Valdés, als italians 90 minuts al Camp Nou se’ls hi faran molt llargs.
Confio en la remuntada, no només com un simple acte de fe sense més, sinó perquè creiem que el Barça té prous arguments futbolístics i ambientals per aconseguir-ho.
Sense menystenir a l'equip de Mourinho, sóc dels que penso que el Barça va perdre al Giuseppe Meazza més per errades pròpies que per una suposada superioritat “nerroazzurra”.
Per tant, crec en la remuntada, però si pel que fos aquest Barça caigués eliminat no es podria parlar de fracàs.
Perquè l'obligació d'un equip gran com el Barça és la d'arribar a l'últim mes de competició amb possibilitat de guanyar Lliga i Champions. I en aquest sentit, aquest Barça ha complert amb la seva obligació. Els títols també s'han de guanyar però moltes vegades es defineixen per detalls i/o per la dosi de fortuna que t'acompanyi en els moments claus.
L’afició culé ja signaria, arribar sempre a aquestes alçades de la temporada com aquest Barça que opta al doblet, cosa que d’altres ja fa temps que se’n van oblidar.
I aquest és el gran èxit de Guardiola, que ja va dir en la seva presentació que no podia prometre títols però si que la gent se sentís orgullosa del seu equip.
I aquest és, precisament, el gran èxit què ha aconseguit aquest Barça.
Ha donat tantes alegries i el seu compromís amb els colors ha estat tant extraordinari que s'ha guanyat per mèrits propis aquest suport incondicional, aquesta fe indestructible. Aquest Barça ha transformat el tradicional pessimisme de l'afició culé en una fantàstica mentalitat guanyadora. Dimecres pot passar qualsevol cosa, però, per ganes, per empenta i per suport, no quedarà.
Està difícil però no és impossible. El més important és que el Barça recuperi dimecres el seu estil i els seus signes d'identitat. Possessió de pilota, joc combinatiu, circulació ràpida de l’esfèrica, mobilitat i dinamisme ofensiu i intensitat defensiva per ofegar al rival.
Sembla molt demanar però si hi ha un equip que ja ha demostrat que sap fer-ho, aquest és el Barça de Guardiola que ha fet història posant en pràctica totes aquestes virtuts.
Tothom parla que el més decisiu serà fer dos gols com a mínim i quan abans millor, jo en canvi, penso que la clau estarà en com defensi l'equip blaugrana. Perquè la clau de l’eliminatòria està en saber si l'Inter marcarà o no a l'estadi. Perquè si el Barça aconsegueix que l'equip de Mourinho no foradi la porteria de Valdés, als italians 90 minuts al Camp Nou se’ls hi faran molt llargs.
Confio en la remuntada, no només com un simple acte de fe sense més, sinó perquè creiem que el Barça té prous arguments futbolístics i ambientals per aconseguir-ho.
Sense menystenir a l'equip de Mourinho, sóc dels que penso que el Barça va perdre al Giuseppe Meazza més per errades pròpies que per una suposada superioritat “nerroazzurra”.
Per tant, crec en la remuntada, però si pel que fos aquest Barça caigués eliminat no es podria parlar de fracàs.
Perquè l'obligació d'un equip gran com el Barça és la d'arribar a l'últim mes de competició amb possibilitat de guanyar Lliga i Champions. I en aquest sentit, aquest Barça ha complert amb la seva obligació. Els títols també s'han de guanyar però moltes vegades es defineixen per detalls i/o per la dosi de fortuna que t'acompanyi en els moments claus.
L’afició culé ja signaria, arribar sempre a aquestes alçades de la temporada com aquest Barça que opta al doblet, cosa que d’altres ja fa temps que se’n van oblidar.
jueves, 8 de abril de 2010
L'ACTE DE CRUYFF NO HA ESTAT A L'ALÇADA
Des d'avui, Johan Cruyff ja és el nou president d'honor del FC Barcelona. L'acte s'ha fet a la Sal Paris del Camp Nou. Ha estat molt privat i només s'hi podia accedir amb una expressa invitació. És a dir que el soci del Barça no ha pogut presenciar un nomenament tant solemne com aquest.
L'acte ha quedat molt deslluït perquè la representació del futbol mundial ha estat testimonial i només s'ha limitat a Boby Charlton i al portuguès Eusebio. Tampoc no hi ha assistit cap president dels principals clubs europeus. Cap representant ni de la UEFA ni de la FIFA. Fins i tot, la representació del “Dream Team” ha estat pobre amb la presencia de només Koeman, Stoitxkov (Txiqui i Guardiola).
Raimon Carrasco ha estat l’únic expresident del Barça present a l'acte, en el què per cert, no s'han admès preguntes dels periodistes.
En fi, que ha estat un acte simple, poc preparat, sense bons discursos. S'ha trobat a faltar emotivitat. I tampoc la posada en escena ha estat la que es mereixeria el president d'honor del millor club del món.
Ha fet la sensació que l'acte s'ha improvisat perquè Joan Laporta l'ha volgut fer a corre cuita per deixar aquesta polèmica com a gran herència.
L'acte ha quedat molt deslluït perquè la representació del futbol mundial ha estat testimonial i només s'ha limitat a Boby Charlton i al portuguès Eusebio. Tampoc no hi ha assistit cap president dels principals clubs europeus. Cap representant ni de la UEFA ni de la FIFA. Fins i tot, la representació del “Dream Team” ha estat pobre amb la presencia de només Koeman, Stoitxkov (Txiqui i Guardiola).
Raimon Carrasco ha estat l’únic expresident del Barça present a l'acte, en el què per cert, no s'han admès preguntes dels periodistes.
En fi, que ha estat un acte simple, poc preparat, sense bons discursos. S'ha trobat a faltar emotivitat. I tampoc la posada en escena ha estat la que es mereixeria el president d'honor del millor club del món.
Ha fet la sensació que l'acte s'ha improvisat perquè Joan Laporta l'ha volgut fer a corre cuita per deixar aquesta polèmica com a gran herència.
lunes, 15 de marzo de 2010
MESSI, VALDÉS I L'AFICIÓ.
Lionel Messi, ho té tot per passar a la història com el millor futbolista de tots els temps. Segur que el petit davanter del Barça ja ha superat a Maradona a nivell de clubs, i només li queda guanyar alguna cosa gran amb la selecció Argentina. No serà fàcil perque l'Albiceleste no juga a res.
En tot cas, el que més destacable de Messi és la seva professionalitat. Ens rendim davant seu perquè ell sol es posa l’equip a l’esquena, no falla, i tira del carro sense queixar-se i com si li anés la vida en cada partit. Com a futbolista Messi juga davant de 90 mil persones com si ho fes al jardí de casa seva, ho fa fàcil i juga a una altra velocitat.
Regateja com una serp, corre amb la pilota enganxada als peus com un plusmarquista i canvia de ritme donant la sensació que els defenses rivals juguen a camara lenta.
Ahir va aparèixer quan més embussat estava el seu Barça, va aconseguir el seu tercer ‘hat-trick’ amb el primer equip blaugrana i ja suma 22 dianes a la lliga en 25 partits. (La primera jornada de lliga no va jugar ja que estava amb la seva selecció).
Messi porta 109 gols amb la samarreta blaugrana en 85 partits, el que dóna un promig d' 1,2 gols per partit i no sembla una utopia que pensar que pugui arribar als 235 gols de Cesar o els 196 de Kubala. Aquesta temporada Messi porta 29 gols en totes les competicions i té a tocar pulveritzar el seu propi rècord de superar els 38 que va marcar la temporada passada.
Messi té una potència física impressionant. Quan més cansats estan els rivals més fresc està ell. Dels 29 gols que porta aquesta temporada, 20 els ha fet en la segona meitat. Curiosament, els tres gols d’ahir els va marcar jugant de mitjapunta després de tota una primera part fent-ho de davanter centre.
L'altra jugador clau del Barça és , ‘Sant Valdés’. Amb 1-0 en el marcador, el porter de l’Hospitalet de Llobregat va demostrar tota la seva vàlua guanyant-li la partida a Zigic en un u contra u molt perillòs que podria haver complicat la victòria del Barça, un altre actuació destacable d’un porter totalment ignorat pel seleccionador estatal.
Amb el 3-0 d’ahir, Valdés, que continua sent el ‘Zamora’ va sumar el seu 14è partit de l’actual lliga sense encaixar cap gol.
I l'altre punt a remarcar és el paper que ha de jugar l'afició blau-grana en aquest tram final de temporada. Ahir es va registrar al Camp Nou la tercera millor assistència de la temporada amb 87.601 aficionats, una dada només superada per la del Barça-Reial Madrid (97.132 espectadors) de lliga i la del Barça-Inter de la ‘Champions League’ (93.524). S’acosta l’hora de guanyar-se les garrofes i el soci el Barça n’és del tot conscient. És més que probable que aquesta xifra se superi en la següent ‘final’ del conjunt de Pep Guardiola, el Barça-Stuttgart.
Demà passat comença el veritable “camí al Bernabeu”.
En tot cas, el que més destacable de Messi és la seva professionalitat. Ens rendim davant seu perquè ell sol es posa l’equip a l’esquena, no falla, i tira del carro sense queixar-se i com si li anés la vida en cada partit. Com a futbolista Messi juga davant de 90 mil persones com si ho fes al jardí de casa seva, ho fa fàcil i juga a una altra velocitat.
Regateja com una serp, corre amb la pilota enganxada als peus com un plusmarquista i canvia de ritme donant la sensació que els defenses rivals juguen a camara lenta.
Ahir va aparèixer quan més embussat estava el seu Barça, va aconseguir el seu tercer ‘hat-trick’ amb el primer equip blaugrana i ja suma 22 dianes a la lliga en 25 partits. (La primera jornada de lliga no va jugar ja que estava amb la seva selecció).
Messi porta 109 gols amb la samarreta blaugrana en 85 partits, el que dóna un promig d' 1,2 gols per partit i no sembla una utopia que pensar que pugui arribar als 235 gols de Cesar o els 196 de Kubala. Aquesta temporada Messi porta 29 gols en totes les competicions i té a tocar pulveritzar el seu propi rècord de superar els 38 que va marcar la temporada passada.
Messi té una potència física impressionant. Quan més cansats estan els rivals més fresc està ell. Dels 29 gols que porta aquesta temporada, 20 els ha fet en la segona meitat. Curiosament, els tres gols d’ahir els va marcar jugant de mitjapunta després de tota una primera part fent-ho de davanter centre.
L'altra jugador clau del Barça és , ‘Sant Valdés’. Amb 1-0 en el marcador, el porter de l’Hospitalet de Llobregat va demostrar tota la seva vàlua guanyant-li la partida a Zigic en un u contra u molt perillòs que podria haver complicat la victòria del Barça, un altre actuació destacable d’un porter totalment ignorat pel seleccionador estatal.
Amb el 3-0 d’ahir, Valdés, que continua sent el ‘Zamora’ va sumar el seu 14è partit de l’actual lliga sense encaixar cap gol.
I l'altre punt a remarcar és el paper que ha de jugar l'afició blau-grana en aquest tram final de temporada. Ahir es va registrar al Camp Nou la tercera millor assistència de la temporada amb 87.601 aficionats, una dada només superada per la del Barça-Reial Madrid (97.132 espectadors) de lliga i la del Barça-Inter de la ‘Champions League’ (93.524). S’acosta l’hora de guanyar-se les garrofes i el soci el Barça n’és del tot conscient. És més que probable que aquesta xifra se superi en la següent ‘final’ del conjunt de Pep Guardiola, el Barça-Stuttgart.
Demà passat comença el veritable “camí al Bernabeu”.
lunes, 8 de marzo de 2010
PERÒ NO HAVÍEM QUEDAT QUE HI HAVIA " VILLARATO "?
Llegint i sentint alguns comentaris sembla que el Reial Madrid ja hagi guanyat la lliga i que el Barça hexacampió de Guardiola s’hagi desintegrat. I la veritat es que això és una exageració total.
La única realitat es que Barça i Madrid van coliders amb els mateixos 62 punts i que si sumessin els mateixos punts en els últims 13 partits i l’equip blaugrana empatés a zero al Bernabeu, el Barça seria campió. Per tant, el lideratge del Reial Madrid és una mica fictici perquè el criteri que designa al campió (goal average particular) encara està incomplert.
El que està passant no és res extraordinari. El Barça porta 16 mesos al més alt nivell, guanyant tots els títols i encapçalant totes les classificacions i és normal que no sempre pugui estar en el mateix nivell d’excel·lència. En el que portem de temporada aquest Barça ha jugat uns 40 partits i només n’ha perdut 3 (Rubin, Sevilla i Atlético), per tant, estem parlant d’una gran temporada,
Ara bé, dit això, tampoc no podem obviar que el Reial Madrid està molt fort, cosa que també era d’esperar. Només faltaria que desprès de 300 milions d’eurus en fitxatges, el Madrid no estigués lluitant pel títol. De totes maneres que ningú oblidi que l’equip de Pelegrini va estar a 30 segons d’acabar empatant el seu partit davant el Sevilla, per tant, la presumpte superioritat blanca que alguns volen vendre no va ser tal, de manera que els resultats i el joc blanc no hauria d’espantar a ningú.
Ara no és el moment de defallir ni d’acoquinar-se per les suposades campanyes mediàtiques, esportives i arbitrals en contra del Barça. Un equip campió ha de superar totes aquestes adversitats, com ho va fer l’any passat, i seria d’una gran ingenuïtat pensar que el madridisme no utilitzi els seus altaveus per anunciar un canvi de terç.
El que no s’ha de fer és caure en el parany d’excusar-nos en un victimisme arbitral. Si quan el Barça guanyava de carrer dèiem que la campanya del villarato que venia de Madrid era una excusa ridícula, ara no podem assenyalar, també, als àrbitres per explicar els darrers resultats culers. No pot ser que a la primera ensopegada s’agafi la bandera de la persecució arbitral. Això va en contra de la filosofia Guardiola.
El que s’ha de fer és mantenir la confiança absoluta en aquest equip i pensar que el Barça acabarà sent el campió de lliga en base a una arguments irrefutables.
Aquest equip no ha d’apel·lar ni a la èpica ni a les gestes com fan altres sinó als valors que Guardiola ha inoculat als seus futbolistes com la professionalitat, el treball ben fet, el talent i l’orgull. Aquest equip no s’ha oblidat de guanyar d’un dia per un altre. Simplement que el conjunt està experimentant una transició en el seu joc. Messi segueix liderant a un equip que recuperarà la seva millor forma amb la recuperació dels lesionats.
Aquests si que són arguments de pes per pensar que aquest Barça pot seguir campionant.
La única realitat es que Barça i Madrid van coliders amb els mateixos 62 punts i que si sumessin els mateixos punts en els últims 13 partits i l’equip blaugrana empatés a zero al Bernabeu, el Barça seria campió. Per tant, el lideratge del Reial Madrid és una mica fictici perquè el criteri que designa al campió (goal average particular) encara està incomplert.
El que està passant no és res extraordinari. El Barça porta 16 mesos al més alt nivell, guanyant tots els títols i encapçalant totes les classificacions i és normal que no sempre pugui estar en el mateix nivell d’excel·lència. En el que portem de temporada aquest Barça ha jugat uns 40 partits i només n’ha perdut 3 (Rubin, Sevilla i Atlético), per tant, estem parlant d’una gran temporada,
Ara bé, dit això, tampoc no podem obviar que el Reial Madrid està molt fort, cosa que també era d’esperar. Només faltaria que desprès de 300 milions d’eurus en fitxatges, el Madrid no estigués lluitant pel títol. De totes maneres que ningú oblidi que l’equip de Pelegrini va estar a 30 segons d’acabar empatant el seu partit davant el Sevilla, per tant, la presumpte superioritat blanca que alguns volen vendre no va ser tal, de manera que els resultats i el joc blanc no hauria d’espantar a ningú.
Ara no és el moment de defallir ni d’acoquinar-se per les suposades campanyes mediàtiques, esportives i arbitrals en contra del Barça. Un equip campió ha de superar totes aquestes adversitats, com ho va fer l’any passat, i seria d’una gran ingenuïtat pensar que el madridisme no utilitzi els seus altaveus per anunciar un canvi de terç.
El que no s’ha de fer és caure en el parany d’excusar-nos en un victimisme arbitral. Si quan el Barça guanyava de carrer dèiem que la campanya del villarato que venia de Madrid era una excusa ridícula, ara no podem assenyalar, també, als àrbitres per explicar els darrers resultats culers. No pot ser que a la primera ensopegada s’agafi la bandera de la persecució arbitral. Això va en contra de la filosofia Guardiola.
El que s’ha de fer és mantenir la confiança absoluta en aquest equip i pensar que el Barça acabarà sent el campió de lliga en base a una arguments irrefutables.
Aquest equip no ha d’apel·lar ni a la èpica ni a les gestes com fan altres sinó als valors que Guardiola ha inoculat als seus futbolistes com la professionalitat, el treball ben fet, el talent i l’orgull. Aquest equip no s’ha oblidat de guanyar d’un dia per un altre. Simplement que el conjunt està experimentant una transició en el seu joc. Messi segueix liderant a un equip que recuperarà la seva millor forma amb la recuperació dels lesionats.
Aquests si que són arguments de pes per pensar que aquest Barça pot seguir campionant.
viernes, 26 de febrero de 2010
CATALANS, JA SÓC AQUÍ !!!!
Tot i que fins al 30 de juny serà el president del Barça “a temps parcial”,
a partir del pròxim dilluns Joan Laporta ja no serà el president de tots els barcelonistes.
Desprès de marejar-nos durant molts mesos, el seu primer pas a la política te dia i hora. Dilluns presentarà el seu lloc web http://www.laporta2010.cat/ a la xarxa des d’on promet compartir amb tots els seus pensaments sobre Catalunya.
Què li vagi bé. Té tot el dret a embarcar-se en aquesta aventura política però no des del Barça. És un desvergonyiment total. Per ètica i estètica hauria d’haver marcat millor els temps.
Podria haver sortit del Barça per la porta gran, aprofitant que ha presidit l’equip més campió de la història, però, dissortadament serà recordat per haver-se aprofitat dels èxits del club per iniciar la seva carrera política.
Sempre ha estat víctima de la seva ambició, de la seva ànsia de poder i del seu ego.
No ha estat en cap lloc en el que no hagi volgut ser president. Fins i tot, recordo quan es va presentar a les eleccions al Deganat del Col·legi d’Advocats de Barcelona i no el van votar ni els seus propis companys de despatx.
No és descartable que, fins i tot, tingui cert èxit en aquest nou repte. Té les idees clares, és perseverant, atresora una oratòria brillant i un oportunisme brutal.
La desafecció dels ciutadans en l’actual classe política i la delicada situació per la que travessa el país és un caldo de cultiu pels “salvadors de la pàtria”.
Laporta farà un discurs radical i dirà allò que molts volen sentir encara que sigui utòpic.Llàstima que hagi utilitzat el Barça per impulsar-se políticament i econòmicament.
a partir del pròxim dilluns Joan Laporta ja no serà el president de tots els barcelonistes.
Desprès de marejar-nos durant molts mesos, el seu primer pas a la política te dia i hora. Dilluns presentarà el seu lloc web http://www.laporta2010.cat/ a la xarxa des d’on promet compartir amb tots els seus pensaments sobre Catalunya.
Què li vagi bé. Té tot el dret a embarcar-se en aquesta aventura política però no des del Barça. És un desvergonyiment total. Per ètica i estètica hauria d’haver marcat millor els temps.
Podria haver sortit del Barça per la porta gran, aprofitant que ha presidit l’equip més campió de la història, però, dissortadament serà recordat per haver-se aprofitat dels èxits del club per iniciar la seva carrera política.
Sempre ha estat víctima de la seva ambició, de la seva ànsia de poder i del seu ego.
No ha estat en cap lloc en el que no hagi volgut ser president. Fins i tot, recordo quan es va presentar a les eleccions al Deganat del Col·legi d’Advocats de Barcelona i no el van votar ni els seus propis companys de despatx.
No és descartable que, fins i tot, tingui cert èxit en aquest nou repte. Té les idees clares, és perseverant, atresora una oratòria brillant i un oportunisme brutal.
La desafecció dels ciutadans en l’actual classe política i la delicada situació per la que travessa el país és un caldo de cultiu pels “salvadors de la pàtria”.
Laporta farà un discurs radical i dirà allò que molts volen sentir encara que sigui utòpic.Llàstima que hagi utilitzat el Barça per impulsar-se políticament i econòmicament.
miércoles, 24 de febrero de 2010
FALTA UN LÍDER
El Barça va sortir ahir viu de Stutgart de miracle. Va ser un mal partit per un bon resultat. Amb el permís de Cruyff, el d’ahir si que va ser la pitjor primera meitat que se li recorda al Barça de Guardiola.
Aquest equip té crèdit i dret a no jugar sempre bé. El que no se li pot permetre, però, és que jugui sense intensitat, sense ganes i sense velocitat, com en la primera part. Ahir els alemanys van ofegar a un equip sense esperit, sense esma i sense caràcter, especialment durant els primers 45 minuts i els 20 últims de la segona part.
Aquest Barça no ha donat bones sensacions els últims partits i necessita revisar els punts claus per tornar a posar el motor a punt. Porta unes quantes setmanes jugant amb foc i s'hi no hi posa remei es podria acabar cremant. La gran sort pel barcelonisme és que qui s’ha de donar compte d’això ja ho ha fet. Guardiola va dir ahir que “hem de millorar molt per aspirar als títols."
En aquests partits que s’han anat complicant, he trobat a faltar un líder sobre la gespa. Una prolongació de Guardiola al camp. Un jugador capaç de fer despertar a l’equip quan cau en la somnolència, capaç de transmetre caràcter quan l’equip rival és més agressiu, capaç de “fotre” quatre crits als companys per esperonar-los quan s’ha perdut el control.
I aquest és un dèficit que, crec, que Guardiola no ha sabut resoldre encara. Els xavi, Iniesta, Puyol, Busquets, Messi, Ibra... són grans jugadors però els hi falta capacitat de lideratge. Són tant bona gent que a vegades semblen indulgents quan les coses es torcen. I crec que per jerarquia, personalitat, experiència i sou, Xavi hauria de ser el líder d’aquest equip. No li estic demanant que sigui el Migueli d’aquest Barça però si que faci alguna entrada dura quan calgui -que no agressiva- que voldria dir : “nanos no podem arronçar la cama”, que faci en un moment donat un súper esprint per anar a pressionar al rival: “ nois, els tenim i és el moment d’anar a per ells)”, que faci una protesta vehement contra l’àrbitre, que reorganitzi les línees i que posi la pausa al partit quan calgui.
En fi, que faci de líder. El líder que han de tenir tots els equips campions. És per això que, es troba a faltar, una mica a Alves, perquè juga amb un caràcter, una velocitat i una bravesa que transmet a la resta de l’equip quan es relaxa en alguna fase del partit.
Algú podria pensar que és una mica ventatgista denunciar aquest dèficit ara, que han arribat alguns mals partits però és que precisament les derrotes evidencien les mancances o defectes que abans tapaven les victòries.
No és res greu, simplement que a aquest Barça li falta un líder.
Aquest equip té crèdit i dret a no jugar sempre bé. El que no se li pot permetre, però, és que jugui sense intensitat, sense ganes i sense velocitat, com en la primera part. Ahir els alemanys van ofegar a un equip sense esperit, sense esma i sense caràcter, especialment durant els primers 45 minuts i els 20 últims de la segona part.
Aquest Barça no ha donat bones sensacions els últims partits i necessita revisar els punts claus per tornar a posar el motor a punt. Porta unes quantes setmanes jugant amb foc i s'hi no hi posa remei es podria acabar cremant. La gran sort pel barcelonisme és que qui s’ha de donar compte d’això ja ho ha fet. Guardiola va dir ahir que “hem de millorar molt per aspirar als títols."
En aquests partits que s’han anat complicant, he trobat a faltar un líder sobre la gespa. Una prolongació de Guardiola al camp. Un jugador capaç de fer despertar a l’equip quan cau en la somnolència, capaç de transmetre caràcter quan l’equip rival és més agressiu, capaç de “fotre” quatre crits als companys per esperonar-los quan s’ha perdut el control.
I aquest és un dèficit que, crec, que Guardiola no ha sabut resoldre encara. Els xavi, Iniesta, Puyol, Busquets, Messi, Ibra... són grans jugadors però els hi falta capacitat de lideratge. Són tant bona gent que a vegades semblen indulgents quan les coses es torcen. I crec que per jerarquia, personalitat, experiència i sou, Xavi hauria de ser el líder d’aquest equip. No li estic demanant que sigui el Migueli d’aquest Barça però si que faci alguna entrada dura quan calgui -que no agressiva- que voldria dir : “nanos no podem arronçar la cama”, que faci en un moment donat un súper esprint per anar a pressionar al rival: “ nois, els tenim i és el moment d’anar a per ells)”, que faci una protesta vehement contra l’àrbitre, que reorganitzi les línees i que posi la pausa al partit quan calgui.
En fi, que faci de líder. El líder que han de tenir tots els equips campions. És per això que, es troba a faltar, una mica a Alves, perquè juga amb un caràcter, una velocitat i una bravesa que transmet a la resta de l’equip quan es relaxa en alguna fase del partit.
Algú podria pensar que és una mica ventatgista denunciar aquest dèficit ara, que han arribat alguns mals partits però és que precisament les derrotes evidencien les mancances o defectes que abans tapaven les victòries.
No és res greu, simplement que a aquest Barça li falta un líder.
viernes, 19 de febrero de 2010
SETMANA INTENSA DE TREBALL I PRIMÍCIES
Abans que res demanar-vos disculpes perquè he anat molt atrafegat i fa uns dies que no actualitzo el meu blog. La recerca de primícies comporta molta feina i dedicació. Aquesta setmana n’hem donat unes quantes en el programa “Sin Concesiones” de RKB que fem de 19h a 21h, en directe, i de les 00.05h a les 02.00h de la matinada en la repetició, i de dilluns a divendres al 106.9fm o www.radiokanalbarcelona.com.
Dimarts varem ser els primers en avançar que la justícia havia condemnat a Laporta i als seus 7 directius més fidels a avalar el 15% del pressupost però ho varem tractar amb moltes reserves i prudència ja que varem tenir la informació abans que els directius i el soci Vicens Pla tinguessin la notificació oficial de la sentència.
Em va sorprendre molt la nota del club que deia que “el FC Barcelona recorrerà la sentència al Tribunal Suprem”. Els condemnats van ser 8 directius i no el FC Barcelona que en aquest cas és el beneficiari. No podem oblidar que l’aval és una garantía que tenen els socis per tal que la directiva de torn faci una bona gestió econòmica. És una nova mostra que aquests directius es pensen que el Barça són ells.
Sempre he pensat que la justícia és lenta però implacable. Més enllà de si és just que 8 dies comptin com un any de mandat, és clar que en aquells dies la directiva de Laporta va prendre decisions que devien tenir conseqüències.
Dimarts també varem desvelar en el programa en primícia que la directiva del Barça mitjançant la comissió disciplinària té la intenció d’expulsar l’Oriol Giralt com a soci del club. És una mesura gravíssima, desproporcionada i no fonamentada jurídicament. La revenja no és el camí per imposar raons.
Ahir li vaig fer una entrevista a Jaume Ferrer que va visitar-nos a l’estudi de la radio. Reconec que vaig estar un pèl excessivament incisiu però no podia renunciar al nostre estil punyent. El Jaume no ho va passar bé perquè li varem preguntar per tots els temes polèmics: l’espionatge, l’esbroncada de Laporta, la feblesa de Godall, la política i el Barça, la venda de patrimoni, la compra del terrenys de Viladecans, la sentència dels avals, el projecte Foster i, fins i tot, els fitxatges d’Henrique i Keirrison, però ell no va defugir cap qüestió. Em va semblar valent, llest i àgil mentalment. Se li entén tot si llegeixes entre línees. És l’únic directiu que li ha plantat cara a Laporta sense abandonar el vaixell i només per això em mereix un gran respecte. Li estic molt agraït perquè d'altres només volen anar allà on saben que els hi faran entrevista/homenatge i no és el nostre cas.
Va donar molts titulars: “REPRESENTO EL CONTINUISME PERÒ SENSE L’ESTIL LAPORTA” “GODALL HA ESTAT LA SEGONA OPCIÓ DE LAPORTA, LA PRIMERA ERA SALA MARTIN”. “ CREC QUE “SORIANO PRESENTARÀ LA SEVA PRÒPIA CANDIDATURA” “SI S’HA D’AVALAR, AVALARÉ” i molts més.
Seguim en la lluita de fer un periodisme esportiu diferent. Intentem fer de la independència, l’objectivititat i la veracitat la nostra bandera. El fanatisme és cosa d’altres.
Dimarts varem ser els primers en avançar que la justícia havia condemnat a Laporta i als seus 7 directius més fidels a avalar el 15% del pressupost però ho varem tractar amb moltes reserves i prudència ja que varem tenir la informació abans que els directius i el soci Vicens Pla tinguessin la notificació oficial de la sentència.
Em va sorprendre molt la nota del club que deia que “el FC Barcelona recorrerà la sentència al Tribunal Suprem”. Els condemnats van ser 8 directius i no el FC Barcelona que en aquest cas és el beneficiari. No podem oblidar que l’aval és una garantía que tenen els socis per tal que la directiva de torn faci una bona gestió econòmica. És una nova mostra que aquests directius es pensen que el Barça són ells.
Sempre he pensat que la justícia és lenta però implacable. Més enllà de si és just que 8 dies comptin com un any de mandat, és clar que en aquells dies la directiva de Laporta va prendre decisions que devien tenir conseqüències.
Dimarts també varem desvelar en el programa en primícia que la directiva del Barça mitjançant la comissió disciplinària té la intenció d’expulsar l’Oriol Giralt com a soci del club. És una mesura gravíssima, desproporcionada i no fonamentada jurídicament. La revenja no és el camí per imposar raons.
Ahir li vaig fer una entrevista a Jaume Ferrer que va visitar-nos a l’estudi de la radio. Reconec que vaig estar un pèl excessivament incisiu però no podia renunciar al nostre estil punyent. El Jaume no ho va passar bé perquè li varem preguntar per tots els temes polèmics: l’espionatge, l’esbroncada de Laporta, la feblesa de Godall, la política i el Barça, la venda de patrimoni, la compra del terrenys de Viladecans, la sentència dels avals, el projecte Foster i, fins i tot, els fitxatges d’Henrique i Keirrison, però ell no va defugir cap qüestió. Em va semblar valent, llest i àgil mentalment. Se li entén tot si llegeixes entre línees. És l’únic directiu que li ha plantat cara a Laporta sense abandonar el vaixell i només per això em mereix un gran respecte. Li estic molt agraït perquè d'altres només volen anar allà on saben que els hi faran entrevista/homenatge i no és el nostre cas.
Va donar molts titulars: “REPRESENTO EL CONTINUISME PERÒ SENSE L’ESTIL LAPORTA” “GODALL HA ESTAT LA SEGONA OPCIÓ DE LAPORTA, LA PRIMERA ERA SALA MARTIN”. “ CREC QUE “SORIANO PRESENTARÀ LA SEVA PRÒPIA CANDIDATURA” “SI S’HA D’AVALAR, AVALARÉ” i molts més.
Seguim en la lluita de fer un periodisme esportiu diferent. Intentem fer de la independència, l’objectivititat i la veracitat la nostra bandera. El fanatisme és cosa d’altres.
miércoles, 10 de febrero de 2010
L'ARSENAL TÉ TOT EL DRET A EMIPAR-SE
El Reial Madrid i la premsa de Madrid van passar-se dos anys intoxicant amb el fitxatge de Cristiano Ronaldo i ens va sembla una actitut molt irrespectuosa amb el Manchester United.
Ara, el FC Barcelona i alguns Mitjans catalans estan fent el mateix amb Cesc Fábregues i l'Arsenal. I dic el Barça perquè les declaracions de Laporta i Txiqui dient que els hi encanta el jugador i que tart o d'hora vindrà alimenta les especulacions dels Mitjans catalans. Quina casulaitat, Guardiola en canvi, mai ha traspassat la ratlla quan li han preguntat per Cesc. Ahir els companys d'Ona Fm van assegurar que els dirigents del Barça i el jugador d'Arenys ja havíen arribat a un acord. Avui el club dementeix categóricament aquesta informació.
COMUNICAT OFICIAL FC BARCELONA
Atesa l’excepcional repercussió creada per les informacions aparegudes a diferents mitjans de comunicació respecte a un acord amb el jugador de l’Arsenal FC Cesc Fàbregas, el FC Barcelona desmenteix rotundament qualsevol negociació o acord amb aquest jugador.
D'acord amb la normativa FIFA, la política de contractacions del FC Barcelona sempre ha prioritzat la negociació amb el club d’origen del jugador i posteriorment l’acord particular amb el jugador.
El FC Barcelona vol recordar que manté unes excel·lents relacions institucionals amb l’Arsenal FC.
Barcelona, 10 de febrer del 2010
Ara, el FC Barcelona i alguns Mitjans catalans estan fent el mateix amb Cesc Fábregues i l'Arsenal. I dic el Barça perquè les declaracions de Laporta i Txiqui dient que els hi encanta el jugador i que tart o d'hora vindrà alimenta les especulacions dels Mitjans catalans. Quina casulaitat, Guardiola en canvi, mai ha traspassat la ratlla quan li han preguntat per Cesc. Ahir els companys d'Ona Fm van assegurar que els dirigents del Barça i el jugador d'Arenys ja havíen arribat a un acord. Avui el club dementeix categóricament aquesta informació.
COMUNICAT OFICIAL FC BARCELONA
Atesa l’excepcional repercussió creada per les informacions aparegudes a diferents mitjans de comunicació respecte a un acord amb el jugador de l’Arsenal FC Cesc Fàbregas, el FC Barcelona desmenteix rotundament qualsevol negociació o acord amb aquest jugador.
D'acord amb la normativa FIFA, la política de contractacions del FC Barcelona sempre ha prioritzat la negociació amb el club d’origen del jugador i posteriorment l’acord particular amb el jugador.
El FC Barcelona vol recordar que manté unes excel·lents relacions institucionals amb l’Arsenal FC.
Barcelona, 10 de febrer del 2010
GODALL JA FLAQUEJA
Encara que les eleccions seran el 13 de juny, ja fa temps que ha començat la precampanya electoral. I en tot aquest temps ja es comencen a endevinar algunes coses. Com per exemple, que Alfons Godall és un candidat feble, sense lideratge i amb poca capacitat per suportar la pressió. Va dir a TVE que li obria les portes a Ferran Soriano i que estaria obert a cedir-li el número 1 de la seva candidatura. Un oferiment públic com aquest, i a la manca de quatre mesos per a les eleccions, demostra que ni el propi Alfons Godall es veu amb la força suficient per liderar una candidatura artificial i prefabricada. Segur que als seus impulsors (Laporta, Sala Martin i Oliver) no els ha fet cap gràcia que Godall estigui oferint la seva cadira a un directiu que, segons creuen ells mateixos, va protagonitzar un “Cop d’Estat” desprès dels negatius resultats de la moció de censura. Si Godall guanyés no canviaria res. Laporta, Txiqui, Oliver, Sala Martin i Johan Cruyff seguirien dirigint igual el club encara que auguro que Godall no arribarà fins al final.
Per la seva part, Jaume Ferrer està demostrant tot el contrari. Té una capacitat de resistència molt lloable encara que faci la sensació que a vegades s’ha deixat encaixar massa cops (espionatge, traïcions, mentides, esbroncada de Laporta...). Ferrer, però, està demostrant que el Barça està per damunt del seu orgull i això diu molt en favor seu. Penso que la presència de Ferrer en la directiva servirà per garantir la netedat del procés electoral. Ahir va dir que “Josep Lluís Núñez va ser un gran president” i que “Rosell és un amic”. Dues afirmacions que fan mal al Laportisme. Ferrer em mereix un gran respecte i penso que podria ser un bon president.
D’altra banda, Agustí Benedito està interpretant un discurs molt coherent i ben elaborat malgrat que la posada en escena sigui una mica freda. Vol evitar les declaracions polèmiques i això li resta una mica de força al seu missatge. A Benedito no l’interessa massa criticar al Laportimsme perquè ell va estar a la Comissió Social del Club i no va dir res durant 6 anys i per això s’esmerça en parlar de futur i sobre tot en subratllar que tornarà a obrir el club als socis.
Jaume Guixà és un gran barcelonista però poc futbolero. De Sandro Rosell, encara, no en parlo perquè ell, de moment, tampoc ho fa. Entenc que no ho necessita, a ell ja el coneixen. Ser del cert que encara sortiran un parell o tres més de candidatures.
A tots ells me’ls escolto amb molta atenció. Encara espero sentir propostes concretes, originals i diferents per millorar el club. Deu ser massa aviat.
Per la seva part, Jaume Ferrer està demostrant tot el contrari. Té una capacitat de resistència molt lloable encara que faci la sensació que a vegades s’ha deixat encaixar massa cops (espionatge, traïcions, mentides, esbroncada de Laporta...). Ferrer, però, està demostrant que el Barça està per damunt del seu orgull i això diu molt en favor seu. Penso que la presència de Ferrer en la directiva servirà per garantir la netedat del procés electoral. Ahir va dir que “Josep Lluís Núñez va ser un gran president” i que “Rosell és un amic”. Dues afirmacions que fan mal al Laportisme. Ferrer em mereix un gran respecte i penso que podria ser un bon president.
D’altra banda, Agustí Benedito està interpretant un discurs molt coherent i ben elaborat malgrat que la posada en escena sigui una mica freda. Vol evitar les declaracions polèmiques i això li resta una mica de força al seu missatge. A Benedito no l’interessa massa criticar al Laportimsme perquè ell va estar a la Comissió Social del Club i no va dir res durant 6 anys i per això s’esmerça en parlar de futur i sobre tot en subratllar que tornarà a obrir el club als socis.
Jaume Guixà és un gran barcelonista però poc futbolero. De Sandro Rosell, encara, no en parlo perquè ell, de moment, tampoc ho fa. Entenc que no ho necessita, a ell ja el coneixen. Ser del cert que encara sortiran un parell o tres més de candidatures.
A tots ells me’ls escolto amb molta atenció. Encara espero sentir propostes concretes, originals i diferents per millorar el club. Deu ser massa aviat.
lunes, 8 de febrero de 2010
LAPORTA, CHUSIN EL PRECIO TAMBIÉN LO PONGO YO.
La Directiva del FC Barcelona va fer un comunicat el passat dimecres per respondre a la informació que Lluís de Val va desvelar en el programa “Sin Concesiones” de RKB respecte a la sospitosa “operació de compra de Terrenys a Viladecans” per 18 milions i mig d’euros quan la part venedora els tenia valorats en només 1 milió i mig en el seu balanç. L’intermediari que va intervenir en aquesta operació es va endur una comissió de 3 milions d’euros (20%), quan en aquesta mena d’operacions la comissió que s’acostuma a pagar és al voltant d’un 3%.
Lluis de Val vol fer una sèrie d’aclariments que resumim a continuació i que confirmen l’escàndol:
1. El club menciona que la operación se inició con un contrato privado de compraventa de fecha 28 de Noviembre de 2.007.
Es extraño y curioso que nadie desde el club informase hasta Mayo de 2.008
que dicha operación se había efectuado. Es inadmisible que una compra tan importante, que debería haber sido aprobada y ratificada por la junta directiva, no se diese a conocer a los socios del club y a los medios de comunicación hasta 7 meses después de realizarse. Este hecho es una clara muestra de la total falta de transparencia de esta junta directiva. Si no había nada que esconder ¿cuál fue el motivo de tardar 7 meses en explicarla?
2. El club confirma la fecha de la formalización en escritura pública de la operación y que es el 26 de Mayo de 2.008. En dicha fecha el club se hallaba inmerso en pleno proceso de moción de censura tal como mencioné.
3. El club desconoce quién es la empresa Inversiones Dibave S.A. y dice que la compra se hizo realmente a la empresa Golf de Viladecans S.A.
Es preocupante, si no existe ánimo de sembrar confusiones tendenciosas, que los servicios jurídicos del club cometan un error de este tamaño.
Ambas empresas son la misma, simplemente y tal como se puede comprobar en el registro mercantil, en fecha 5 de Agosto de 2.008 y publicado en dicho registro público el 22 de Agosto de 2.008, la empresa Golf de Viladecans S.A. pasó a llamarse Inversiones Divabe S.A.
En fecha 28 de Febrero de 2.009 el club ya pagó a Inversiones Divabe S.L. y no a Golf de Viladecans S.L. la cantidad pendiente de la operación que ascendía a 9.233.719,01 Euros. Es por ello que el club comete una torpeza enorme pues conoce perfectamente el cambio de nombre de la vendedora.
4. El club dice que ignoraba la valoración que los terrenos tenían para la empresa vendedora.
Este es otro motivo de preocupación para cualquier socio y que demuestra, caso de así ser, el nulo control que tiene esta directiva cuando acomete inversiones importantes.
El valor de los terrenos contabilizado en los balances de la vendedora era de Euros 1.440.538,54. Simplemente con consultar los datos públicos y accesibles a cualquier persona hubiesen podido comprobarlo. El Registro de la Propiedad, accesible para cualquiera, ofrece información sobre dicho
particular, y cualquier comprador tiene accesible el dato del precio por el que una finca se adquiere por parte de su transmitente.
(....)
6. Que el club despeje cualquier duda y diga cuales con los valores catastrales de los terrenos y el importe de los recibos del IBI de dichos terrenos.
Estoy seguro que no contestarán a eso porque les pondría en evidencia.
Ninguna persona en su sensato juicio compraría unos terrenos por este elevado importe tomando como referencia únicamente un valor de expropiación aplicado por la Administración en unos terrenos de diferente ubicación y calificación.
Lo prudente y el criterio que siguen las empresas serias y bien gestionadas es solicitar informes de valoración a empresas especialistas ( Sociedades Oficiales de Tasación inscritas en el Registro Especial del Banco de España) antes de tomar cualquier decisión de compra. Es simplemente una medida de
prudencia y transparencia si no hay nada que ocultar. Si el club encargó dichas valoraciones que lo diga y que las enseñe.
Pero como dato ya definitivo me gustaría destacar que la empresa vendedora, el 18 de Diciembre de 2.008 ( 6 meses después de la venta al club) , vendió en el mismo sector de Viladecans, justo al lado de los terrenos adquiridos
por el club, a la empresa Mont Cor S.L., 26.605 metros cuadrados de terreno por 302.896,32 Euros, lo que resulta un precio de 11,38 Euros/m2. Este dato está extraído de las cuentas anuales de Inversiones Divabe S.A y que son
públicas y comprobables.
Recordemos que el precio pagado por el club ha sido de 66,30 Euros/m2.
(...)
9. En ningún momento he dicho que el club pagase alguna comisión o gastos de honorarios de abogados sobre esta operación. En todo momento he mencionado que estas partidas han sido pagadas por la parte vendedora.
La vendedora ha pagado en concepto de comisión la cantidad de 3.008.270,44 Euros a la persona o personas que han hecho de intermediarios en la compraventa y que el club sin duda bien conoce y oculta su identidad.
Dicha exagerada cantidad es totalmente injustificable en una operación de intermediación de estas características, ya que no obedece a ninguno de los parámetros de mercado, siendo dicho monto absolutamente carente de causa si se pretende amparar en una simple intermediación de venta.
Y como último comentario quiero informar que en los próximos días dirigiré una carta al Presidente y al Síndic del Soci sobre este asunto y me reservo, una vez tenga en mi poder todos los informes solicitados, acudir a la fiscalía anticorrupción , si es que entiendo que existen indicios de la comisión de un delito.
Lluis de Val vol fer una sèrie d’aclariments que resumim a continuació i que confirmen l’escàndol:
1. El club menciona que la operación se inició con un contrato privado de compraventa de fecha 28 de Noviembre de 2.007.
Es extraño y curioso que nadie desde el club informase hasta Mayo de 2.008
que dicha operación se había efectuado. Es inadmisible que una compra tan importante, que debería haber sido aprobada y ratificada por la junta directiva, no se diese a conocer a los socios del club y a los medios de comunicación hasta 7 meses después de realizarse. Este hecho es una clara muestra de la total falta de transparencia de esta junta directiva. Si no había nada que esconder ¿cuál fue el motivo de tardar 7 meses en explicarla?
2. El club confirma la fecha de la formalización en escritura pública de la operación y que es el 26 de Mayo de 2.008. En dicha fecha el club se hallaba inmerso en pleno proceso de moción de censura tal como mencioné.
3. El club desconoce quién es la empresa Inversiones Dibave S.A. y dice que la compra se hizo realmente a la empresa Golf de Viladecans S.A.
Es preocupante, si no existe ánimo de sembrar confusiones tendenciosas, que los servicios jurídicos del club cometan un error de este tamaño.
Ambas empresas son la misma, simplemente y tal como se puede comprobar en el registro mercantil, en fecha 5 de Agosto de 2.008 y publicado en dicho registro público el 22 de Agosto de 2.008, la empresa Golf de Viladecans S.A. pasó a llamarse Inversiones Divabe S.A.
En fecha 28 de Febrero de 2.009 el club ya pagó a Inversiones Divabe S.L. y no a Golf de Viladecans S.L. la cantidad pendiente de la operación que ascendía a 9.233.719,01 Euros. Es por ello que el club comete una torpeza enorme pues conoce perfectamente el cambio de nombre de la vendedora.
4. El club dice que ignoraba la valoración que los terrenos tenían para la empresa vendedora.
Este es otro motivo de preocupación para cualquier socio y que demuestra, caso de así ser, el nulo control que tiene esta directiva cuando acomete inversiones importantes.
El valor de los terrenos contabilizado en los balances de la vendedora era de Euros 1.440.538,54. Simplemente con consultar los datos públicos y accesibles a cualquier persona hubiesen podido comprobarlo. El Registro de la Propiedad, accesible para cualquiera, ofrece información sobre dicho
particular, y cualquier comprador tiene accesible el dato del precio por el que una finca se adquiere por parte de su transmitente.
(....)
6. Que el club despeje cualquier duda y diga cuales con los valores catastrales de los terrenos y el importe de los recibos del IBI de dichos terrenos.
Estoy seguro que no contestarán a eso porque les pondría en evidencia.
Ninguna persona en su sensato juicio compraría unos terrenos por este elevado importe tomando como referencia únicamente un valor de expropiación aplicado por la Administración en unos terrenos de diferente ubicación y calificación.
Lo prudente y el criterio que siguen las empresas serias y bien gestionadas es solicitar informes de valoración a empresas especialistas ( Sociedades Oficiales de Tasación inscritas en el Registro Especial del Banco de España) antes de tomar cualquier decisión de compra. Es simplemente una medida de
prudencia y transparencia si no hay nada que ocultar. Si el club encargó dichas valoraciones que lo diga y que las enseñe.
Pero como dato ya definitivo me gustaría destacar que la empresa vendedora, el 18 de Diciembre de 2.008 ( 6 meses después de la venta al club) , vendió en el mismo sector de Viladecans, justo al lado de los terrenos adquiridos
por el club, a la empresa Mont Cor S.L., 26.605 metros cuadrados de terreno por 302.896,32 Euros, lo que resulta un precio de 11,38 Euros/m2. Este dato está extraído de las cuentas anuales de Inversiones Divabe S.A y que son
públicas y comprobables.
Recordemos que el precio pagado por el club ha sido de 66,30 Euros/m2.
(...)
9. En ningún momento he dicho que el club pagase alguna comisión o gastos de honorarios de abogados sobre esta operación. En todo momento he mencionado que estas partidas han sido pagadas por la parte vendedora.
La vendedora ha pagado en concepto de comisión la cantidad de 3.008.270,44 Euros a la persona o personas que han hecho de intermediarios en la compraventa y que el club sin duda bien conoce y oculta su identidad.
Dicha exagerada cantidad es totalmente injustificable en una operación de intermediación de estas características, ya que no obedece a ninguno de los parámetros de mercado, siendo dicho monto absolutamente carente de causa si se pretende amparar en una simple intermediación de venta.
Y como último comentario quiero informar que en los próximos días dirigiré una carta al Presidente y al Síndic del Soci sobre este asunto y me reservo, una vez tenga en mi poder todos los informes solicitados, acudir a la fiscalía anticorrupción , si es que entiendo que existen indicios de la comisión de un delito.
miércoles, 3 de febrero de 2010
UN NOU ESCÁNDOL DE LA DIRECTIVA DE LAPORTA
Els títols esportius aconseguits pel Barça de Guardiola no haurien de justificar les actuacions irregulars d’aquesta directiva. Hi ha operacions que per molt bona fe que hi posis no les acabes d’entendre perquè no s’hi veu per enlloc el benefici ni per l’entitat i ni pels socis.
Ahir en el programa radiofònic “Sin concesiones” que s’emet de dilluns a divendres de 19h a 21 per RKB (106.9fm) i que tinc l’honor de presentar i dirigir, l’exdirectiu del FC Barcelona, Lluís de Val va destapar un dels majors escàndols de l’era Laporta.
Resulta que el 26 de maig de 2008, quan ja s’havia presentat la moció de censura i faltaven només quatre setmanes per a la votació (tenia moltes possibilitats de prosperar), la directiva del Barça va comprar, a corre-cuita, 27 hectàrees d’un terrenys de Viladecans per 18.467.483,03 euros (més iva) pagant el 50 % en el moment de la signatura i l’altre 50% mitjançant un pagaré amb venciment a 28 de febrer de 2009.
En aquests terrenys no s’hi va deixar fer ni un camp de golf perquè és una zona natural protegida (situada entre el delta del Llobregat i l’Aeroport del Prat).
Segons les meves informacions, Joan Laporta i Joan Franquesa fan l’operació sense que el tema s’hagués tractat en reunió de junta directiva. Els directius del Barça s’assabenten el mateix dia de la signatura per un sms cosa els hi causa una gran sorpresa.
L’empresa que va vendre aquestes 27 hectàrees és INVERSIONES DIVABE,SA que les havia adquirit per 1.440.538,54 i que per aquest valor estaven comptabilitzats en el seu balanç. Joan Laporta i Joan Franquesa són advocats i, per tant, podien saber mirant el Registre Mercantil el què l’empresa venedora havia pagat per aquests terrenys. L’intermediari que actua en aquesta operació s’emporta una comissió de 3.008.270 euros quan en aquesta mena d’operacions la comissió normal es d’entre l’1 i el 4%. En aquest cas, la comissió va ser del 18%.
PRIMERA PREGUNTA: Com es poden pagar 18 milions i mig d’euros per uns terrenys que poc anys abans valien 1 milió i mig?
Mesos abans de fer-se l’operació, diferents empreses de taxació havien valorat aquest terrenys en 2 o 3 milions.
SEGONA PREGUNTA: Com pot ser que es pagui un 1300% més del cost d’aquests terrenys?
TERCERA PREGUNTA: Qui cobra la comissió de 3 milions d’euros?.
QUARTA PREGUNTA: Quin despatx d’advocats va cobrar 120.000 euros d’honoraris?
CINQUENA PREGUNTA: Qui són les persones que van negociar aquesta operació? (aquí està la clau i portarà cua)
SISENSA PREGUNTA: Qui ha darrera de Inversiones Dibave,sa?
SETENA PREGUNTA: Qui s’ha repartit els 12,8 milions d’euros de benefici que s’ha generat en aquesta operació?
Estaria bé que Joan Laporta sortís públicament per explicar les raons d’aquesta operació.
Si no ho fa ell. Ben aviat, sortiran les respostes a totes aquestes preguntes. I no seria gens positiu ni pel Barça ni pel futur polític de Laporta que fos Baltasar Garzón qui les hagués de donar.
EL BARÇA PAGA 18.467.483,03 que es reparteixen d’aquesta manera:
Interessos cobrament ajornat 411.340,45
Cost inicial del terreny 1.440.538,54
Comissió intermediari 3.008.270,44
Interesso pagament ajornat 66.076,44
Honoraris advocats 120.000
Honoraris Topògrafs 7.130
Impostos 702.534,58
BENEFICI NET DE L'OPERACIÓ 12.843.700,46
EL MUNDO DEPORTIVO SE N'HA FET RESSÓ:
http://www.elmundodeportivo.es/gen/20100203/53883235449/noticia/lluis-de-val-denuncia-la-operacion-de-viladecans.html
Ahir en el programa radiofònic “Sin concesiones” que s’emet de dilluns a divendres de 19h a 21 per RKB (106.9fm) i que tinc l’honor de presentar i dirigir, l’exdirectiu del FC Barcelona, Lluís de Val va destapar un dels majors escàndols de l’era Laporta.
Resulta que el 26 de maig de 2008, quan ja s’havia presentat la moció de censura i faltaven només quatre setmanes per a la votació (tenia moltes possibilitats de prosperar), la directiva del Barça va comprar, a corre-cuita, 27 hectàrees d’un terrenys de Viladecans per 18.467.483,03 euros (més iva) pagant el 50 % en el moment de la signatura i l’altre 50% mitjançant un pagaré amb venciment a 28 de febrer de 2009.
En aquests terrenys no s’hi va deixar fer ni un camp de golf perquè és una zona natural protegida (situada entre el delta del Llobregat i l’Aeroport del Prat).
Segons les meves informacions, Joan Laporta i Joan Franquesa fan l’operació sense que el tema s’hagués tractat en reunió de junta directiva. Els directius del Barça s’assabenten el mateix dia de la signatura per un sms cosa els hi causa una gran sorpresa.
L’empresa que va vendre aquestes 27 hectàrees és INVERSIONES DIVABE,SA que les havia adquirit per 1.440.538,54 i que per aquest valor estaven comptabilitzats en el seu balanç. Joan Laporta i Joan Franquesa són advocats i, per tant, podien saber mirant el Registre Mercantil el què l’empresa venedora havia pagat per aquests terrenys. L’intermediari que actua en aquesta operació s’emporta una comissió de 3.008.270 euros quan en aquesta mena d’operacions la comissió normal es d’entre l’1 i el 4%. En aquest cas, la comissió va ser del 18%.
PRIMERA PREGUNTA: Com es poden pagar 18 milions i mig d’euros per uns terrenys que poc anys abans valien 1 milió i mig?
Mesos abans de fer-se l’operació, diferents empreses de taxació havien valorat aquest terrenys en 2 o 3 milions.
SEGONA PREGUNTA: Com pot ser que es pagui un 1300% més del cost d’aquests terrenys?
TERCERA PREGUNTA: Qui cobra la comissió de 3 milions d’euros?.
QUARTA PREGUNTA: Quin despatx d’advocats va cobrar 120.000 euros d’honoraris?
CINQUENA PREGUNTA: Qui són les persones que van negociar aquesta operació? (aquí està la clau i portarà cua)
SISENSA PREGUNTA: Qui ha darrera de Inversiones Dibave,sa?
SETENA PREGUNTA: Qui s’ha repartit els 12,8 milions d’euros de benefici que s’ha generat en aquesta operació?
Estaria bé que Joan Laporta sortís públicament per explicar les raons d’aquesta operació.
Si no ho fa ell. Ben aviat, sortiran les respostes a totes aquestes preguntes. I no seria gens positiu ni pel Barça ni pel futur polític de Laporta que fos Baltasar Garzón qui les hagués de donar.
EL BARÇA PAGA 18.467.483,03 que es reparteixen d’aquesta manera:
Interessos cobrament ajornat 411.340,45
Cost inicial del terreny 1.440.538,54
Comissió intermediari 3.008.270,44
Interesso pagament ajornat 66.076,44
Honoraris advocats 120.000
Honoraris Topògrafs 7.130
Impostos 702.534,58
BENEFICI NET DE L'OPERACIÓ 12.843.700,46
EL MUNDO DEPORTIVO SE N'HA FET RESSÓ:
http://www.elmundodeportivo.es/gen/20100203/53883235449/noticia/lluis-de-val-denuncia-la-operacion-de-viladecans.html
lunes, 1 de febrero de 2010
VISCA EL "VILLARATO" !!!!
La fiabilitat i la solvència amb la què el Barça continua liderant la classificació del Campionat de lliga està provocant molta frustració i ràbia en la maquinària propagandística de Madrid. És la única explicació possible a la desesperació mostrada desprès d’una nova jornada sense que l’equip galàctic hagi pogut retallar la diferència de punts en una persecució que se li està fent molt pesada.
Com diu Xavi Hernández, no ho acaben de pair.
L’equip de Guardiola a la seva. Com si res. Jugant bé al Molinón, creant innumerables ocasions de gol, rebent puntades de peu a dojo i guanyant, com sempre.
És lògic i comprensible que a Madrid es resisteixin a admetre la superioritat blaugrana. Seria d’innocents pensar que es limitaran a treure’s el barret i a rendir homenatge a un equip impecable. No els hi surt a compte.
La seva postura ha de ser la de posar-hi pegues.
Encara que sigui agafant-se a un clau roent, fent línees tortes per intentar demostrar que el Barça guanya gràcies als àrbitres. Ressuscitar els vells fantasmes de les ajudes supremes és l’única carta que es poden jugar encara que sigui “anar de farol” com en l’inexistent fora de joc de Pedro.
Això més que indignar als barcelonistes hauria de ser una bona noticia.
Els “segundons” per fi es treuen les caretes i esgrimeixen el discurs dels perdedors. El mateix discurs, tot sigui dit, que en el passat va utilitzar el barcelonisme per justificar els fracassos propis quan el que procedia era fer una profunda autocrítica.
Enlloc d’indignació, a mi em produeix satisfacció sentir les reiterades denuncies falses d’ajuda arbitral i la resurrecció dels inventats fantasmes del “Villarato”.
Demostra que és tal la desesperació que senten que es veuen obligats a recórrer al discurs dels perdedors per trobar algun cònsol a la manifesta superioritat del rival.
Tant de bo, uns segueixin parlant damunt la gespa i els altres lladrant.
Com diu Xavi Hernández, no ho acaben de pair.
L’equip de Guardiola a la seva. Com si res. Jugant bé al Molinón, creant innumerables ocasions de gol, rebent puntades de peu a dojo i guanyant, com sempre.
És lògic i comprensible que a Madrid es resisteixin a admetre la superioritat blaugrana. Seria d’innocents pensar que es limitaran a treure’s el barret i a rendir homenatge a un equip impecable. No els hi surt a compte.
La seva postura ha de ser la de posar-hi pegues.
Encara que sigui agafant-se a un clau roent, fent línees tortes per intentar demostrar que el Barça guanya gràcies als àrbitres. Ressuscitar els vells fantasmes de les ajudes supremes és l’única carta que es poden jugar encara que sigui “anar de farol” com en l’inexistent fora de joc de Pedro.
Això més que indignar als barcelonistes hauria de ser una bona noticia.
Els “segundons” per fi es treuen les caretes i esgrimeixen el discurs dels perdedors. El mateix discurs, tot sigui dit, que en el passat va utilitzar el barcelonisme per justificar els fracassos propis quan el que procedia era fer una profunda autocrítica.
Enlloc d’indignació, a mi em produeix satisfacció sentir les reiterades denuncies falses d’ajuda arbitral i la resurrecció dels inventats fantasmes del “Villarato”.
Demostra que és tal la desesperació que senten que es veuen obligats a recórrer al discurs dels perdedors per trobar algun cònsol a la manifesta superioritat del rival.
Tant de bo, uns segueixin parlant damunt la gespa i els altres lladrant.
viernes, 29 de enero de 2010
L'OBJECTIVITAT DE LA PREMSA
El meu amic i company periodista Alex Santos (Agència Efe) ha reobert un vell debat reflexionant sobre si la premsa esportiva ha de mantenir una postura d’objectivitat i d’equidistància entre tots els candidats a la presidència del Barça.
L’Àlex és un gran periodista i el considero molt intel•ligent. Per això ell sap, millor que ningú, que el concepte d’objectivitat és, paradoxalment, molt subjectiu de manera que és impossible determinar qui és objectiu i qui no.
En general, diria que els mitjans han anat perdent objectivitat. Primer, perquè s’han convertit en empreses en les quals la prioritat no és rebre premis pel bon fer periodístic sinó tenir el millor compte d’explotació que doni beneficis econòmics als seus accionistes.
I en aquest sentit, els diaris esportius catalans depenen de les promocions que et concedexen des del Futbol Club Bacelona. D’altra banda, entenc també que sovint els periodistes tenim un marge de maniobra molt limitat en tant que conec algun company que rebia la consigna dels de dalt de dir i escriure el que li digués, en la trucada diària de mitja tarda, el Director de Comunicació de torn. I contra això és difícil lluitar. Afortunadament, no ha estat el meu cas.
I en segon lloc, el sector del periodisme és com qualsevol altra. Hi ha un mercat en el què has d’oferir un producte distingit i amb una tendència diferent.
En canvi, crec que, en general, els periodistes fem de contrapès en les nostres pròpies empreses perquè tenim una visió més romàntica i crèiem que hem de continuar guiant-nos pel nostre sentit de l‘equanimitat.
En resum. Ens agradi o no, la majoria de periodistes estan delimitats per la línea editorial del seu mitjà en tant que són els Editors els que marquen la tendència que han de seguir els professionals que treballen a casa seva.
En el cas de les eleccions a Can Barça. Crec que els periodistes hem de tenir prou independència com per analitzar les diferents candidatures i prou llibertat, alhora, per dir què i quina opció pot ser la millor pel Barça. Igual que quan els periodistes ens decantem sobre qui ha de ser titular si Henry o Pedro, també tenim tot el dret a transmetre als nostres oients/lectors qui ens sembla la millor opció pel Barça sempre i quan es faci amb arguments.
Per tot això penso que totes les línees editorials són respectables. El soci ha d’escoltar-ho/llegir-ho tot per, desprès, formar-se una opinió pròpia. Sentir diferents tendències és pluralitat, i pluralitat és igual a democràcia.
Ara bé, em sembla inadmissible que pel fet de ser crític amb el Laportisme ja siguis etiquetat com a Rosellista. Una cosa no va lligada amb l’altra.
Només vull afegir que el panorama radiofònic català em sembla molt poc lliure i independent. A Catalunya hi ha una emissora de ràdio privada per cada 5 emissores públiques que dominen els partits polítics que governen i això penso que va en detriment de la salut democràtica i plural del nostre país.
L’Àlex és un gran periodista i el considero molt intel•ligent. Per això ell sap, millor que ningú, que el concepte d’objectivitat és, paradoxalment, molt subjectiu de manera que és impossible determinar qui és objectiu i qui no.
En general, diria que els mitjans han anat perdent objectivitat. Primer, perquè s’han convertit en empreses en les quals la prioritat no és rebre premis pel bon fer periodístic sinó tenir el millor compte d’explotació que doni beneficis econòmics als seus accionistes.
I en aquest sentit, els diaris esportius catalans depenen de les promocions que et concedexen des del Futbol Club Bacelona. D’altra banda, entenc també que sovint els periodistes tenim un marge de maniobra molt limitat en tant que conec algun company que rebia la consigna dels de dalt de dir i escriure el que li digués, en la trucada diària de mitja tarda, el Director de Comunicació de torn. I contra això és difícil lluitar. Afortunadament, no ha estat el meu cas.
I en segon lloc, el sector del periodisme és com qualsevol altra. Hi ha un mercat en el què has d’oferir un producte distingit i amb una tendència diferent.
En canvi, crec que, en general, els periodistes fem de contrapès en les nostres pròpies empreses perquè tenim una visió més romàntica i crèiem que hem de continuar guiant-nos pel nostre sentit de l‘equanimitat.
En resum. Ens agradi o no, la majoria de periodistes estan delimitats per la línea editorial del seu mitjà en tant que són els Editors els que marquen la tendència que han de seguir els professionals que treballen a casa seva.
En el cas de les eleccions a Can Barça. Crec que els periodistes hem de tenir prou independència com per analitzar les diferents candidatures i prou llibertat, alhora, per dir què i quina opció pot ser la millor pel Barça. Igual que quan els periodistes ens decantem sobre qui ha de ser titular si Henry o Pedro, també tenim tot el dret a transmetre als nostres oients/lectors qui ens sembla la millor opció pel Barça sempre i quan es faci amb arguments.
Per tot això penso que totes les línees editorials són respectables. El soci ha d’escoltar-ho/llegir-ho tot per, desprès, formar-se una opinió pròpia. Sentir diferents tendències és pluralitat, i pluralitat és igual a democràcia.
Ara bé, em sembla inadmissible que pel fet de ser crític amb el Laportisme ja siguis etiquetat com a Rosellista. Una cosa no va lligada amb l’altra.
Només vull afegir que el panorama radiofònic català em sembla molt poc lliure i independent. A Catalunya hi ha una emissora de ràdio privada per cada 5 emissores públiques que dominen els partits polítics que governen i això penso que va en detriment de la salut democràtica i plural del nostre país.
miércoles, 27 de enero de 2010
LA HISTÒRIA D'HENRY
El davanter francès ha admès que no està content amb el seu rendiment tot i que, poc a poc, es va trobant millor. Per tant, si ell mateix ho reconeix queda clar que no està donant el nivell que se li hauria d’exigir a un futbolista que cobra com ell.
I es que Henry és d’aquells fitxatges que no hauria de fer el Barça. Si repassem quan i perquè va venir queda clar, una vegada més, que els directius no són els més indicats per fitxar.
Henry va venir al Barça perquè Ferran Soriano va voler tapar el fracàs que va suposar la temporada 2006/2007 en la que va haver-hi tal autocomplaença que alguns jugadors tenien comportaments molt poc professionals i ni els tècnics ni la directiva van intervenir per posar-hi fi.
L’arribada del francès va ser una cortina de fum per tapar la desídia que van mostrar els diferents estaments del club amb Rijkaard, Txiqui i Laporta al capdavant.
És indiscutible la categoria i la qualitat tècnica d’Henry. Que és un molt bon futbolista no ho posa ningú en dubte. Aquí del què es tracta és de valorar la idoneïtat del seu fitxatge.
A Henry se’l va incorporar desprès de passar-se una temporada lesionat a L’Arsenal i quan ja tenia 29 anys. Se’l va poder fitxar la temporada anterior en la què quedava lliure però els il•lustres Laporta, Soriano i Txiqui van creure que seria millor esperar a que renovés amb l’Arsenal, a que es passés una temporada en blanc lesionat, per a l’estiu següent fitxar-lo pagant 26 milions d’euros al club de Wenger. Segur que aquest no seria el tipus d’operació que ensenyen a les més reputades Escoles de negoci.
Henry, que cobra 6 milions d’euros per temporada, va arribar al Camp Nou en el tram final de la seva carrera, físicament minvat i amb més motivació per jugar amb França que de donar cinc grans anys al Barça. La demarcació, la filla, l’esquena i ara el genoll han estat les excuses que el francès ha esgrimit per justificar el seu baix rendiment i la seva indolència alhora de córrer i posar la cama.
El Barça ha de fitxar bons futbolistes que tinguin entre 22 i 25 anys, que encara no hagin “esclatat”, i que no vinguin procedents d’un dels TOP FIVE clubs d’Europa, perquè d’aquesta manera arriben al Barça amb ganes de menjar-se el món.
El que passa es que per aconseguir això fa falta molta feina i una gran xarxa de tècnics observadors. Fitxa Henry és més fàcil.
I es que Henry és d’aquells fitxatges que no hauria de fer el Barça. Si repassem quan i perquè va venir queda clar, una vegada més, que els directius no són els més indicats per fitxar.
Henry va venir al Barça perquè Ferran Soriano va voler tapar el fracàs que va suposar la temporada 2006/2007 en la que va haver-hi tal autocomplaença que alguns jugadors tenien comportaments molt poc professionals i ni els tècnics ni la directiva van intervenir per posar-hi fi.
L’arribada del francès va ser una cortina de fum per tapar la desídia que van mostrar els diferents estaments del club amb Rijkaard, Txiqui i Laporta al capdavant.
És indiscutible la categoria i la qualitat tècnica d’Henry. Que és un molt bon futbolista no ho posa ningú en dubte. Aquí del què es tracta és de valorar la idoneïtat del seu fitxatge.
A Henry se’l va incorporar desprès de passar-se una temporada lesionat a L’Arsenal i quan ja tenia 29 anys. Se’l va poder fitxar la temporada anterior en la què quedava lliure però els il•lustres Laporta, Soriano i Txiqui van creure que seria millor esperar a que renovés amb l’Arsenal, a que es passés una temporada en blanc lesionat, per a l’estiu següent fitxar-lo pagant 26 milions d’euros al club de Wenger. Segur que aquest no seria el tipus d’operació que ensenyen a les més reputades Escoles de negoci.
Henry, que cobra 6 milions d’euros per temporada, va arribar al Camp Nou en el tram final de la seva carrera, físicament minvat i amb més motivació per jugar amb França que de donar cinc grans anys al Barça. La demarcació, la filla, l’esquena i ara el genoll han estat les excuses que el francès ha esgrimit per justificar el seu baix rendiment i la seva indolència alhora de córrer i posar la cama.
El Barça ha de fitxar bons futbolistes que tinguin entre 22 i 25 anys, que encara no hagin “esclatat”, i que no vinguin procedents d’un dels TOP FIVE clubs d’Europa, perquè d’aquesta manera arriben al Barça amb ganes de menjar-se el món.
El que passa es que per aconseguir això fa falta molta feina i una gran xarxa de tècnics observadors. Fitxa Henry és més fàcil.
martes, 26 de enero de 2010
AL SOCI NO SE'L POT ENGANYAR més
Afortunadament, el Barça és un dels pocs club democràtics que no està en mans d’un sol propietari i en el què el vot de qualsevol soci val el mateix.
I aquesta particularitat ajuda a que el Barça sigui un dels millors clubs del món. Igualtat és el mateix que democràcia. I per això penso que unes eleccions no fan mai nosa.
El soci podrà parlar i decidir el què creu que és millor per l’entitat. Hi ha a qui li molesta el soroll electoral. Jo, en canvi, crec que és enriquidor debatre de quina manera es pot millorar el club. Sempre i quan, les propostes es facin de manera constructiva. Per això em va semblar malament que Sala i Martín disparés ahir amb bala contra Sandro Rosell quan era un acte de presentació de la candidatura d’Alfons Godall. Crec que això demostra un nerviosisme prematur i una certa obsessió per desacreditar a un soci que, sigui dit de passada, va contribuir de manera decisiva a la victòria electoral de Joan Laporta al 2003 i a posar les bases d’un Barça que ha resultat ser campió. I amb l’agreujant que per aquells temps als que Sala i Martín fa referència, ell no havia trepitjat mai el Camp Nou.
Ahir va quedar clar, que més que construir, la “tripleta solterona” (Laporta, Godall i Sala I Martín) prefereixen destruir i embrutar la imatge del rival per treure’n un benefici propi. Sandro Rosell fa bé en no caure en provocacions. Crec que el soci no vol un encreuament constants d’acusacions.
Penso que el soci vol conèixer altres propostes dels candidats. Per posar alguns exemples, el soci desitja saber si a les finals seguiran anant els amiguets del President, si l’holandés seguirà manant a l’ombra, si el director General tindrà carta blanca per seguir espiant als socis que vulgui, si el despatx privat del president podrà seguir fer negocis amb clients del club com en la fallida venda del Mallorca, si la directiva de torn està disposada a saltar-se els Estatuts i no convocar les eleccions quan toqui, si es vendrà encara més patrimoni, si es malbarataran els diners de la venda del Miniestadi per canviar-li la pell al Camp Nou, si el president de torn pot utilitzar el càrrec pels seus interessos polítics, si seguirà havent-hi tant poca transparència en la gestió, si es repetiran els fitxatges de jugadors brasilers procedents de Traffic que no han trepitjat ni el Camp Nou, si se seguirà sense consultar res al soci, si es mantindran els preus tant cars per seguir a l’equip en els desplaçaments, si es persistirà l’incompliment de la promesa de reformar l’assemblea de compromissaris per fer-la més representativa, si s’acabarà d’una vegada per totes la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí, si s’aixecaran les catifes, si el club ha de seguir pagant els viatges de 10 directius als parits de fora, i tantes altres coses...
Sincerament, crec que al soci li preocupa més això que no pas si en el passat un era partidari de fer no se què i un altre de parlar amb no se qui.
Això, si volen, que ho parlin al Speake easy.
I aquesta particularitat ajuda a que el Barça sigui un dels millors clubs del món. Igualtat és el mateix que democràcia. I per això penso que unes eleccions no fan mai nosa.
El soci podrà parlar i decidir el què creu que és millor per l’entitat. Hi ha a qui li molesta el soroll electoral. Jo, en canvi, crec que és enriquidor debatre de quina manera es pot millorar el club. Sempre i quan, les propostes es facin de manera constructiva. Per això em va semblar malament que Sala i Martín disparés ahir amb bala contra Sandro Rosell quan era un acte de presentació de la candidatura d’Alfons Godall. Crec que això demostra un nerviosisme prematur i una certa obsessió per desacreditar a un soci que, sigui dit de passada, va contribuir de manera decisiva a la victòria electoral de Joan Laporta al 2003 i a posar les bases d’un Barça que ha resultat ser campió. I amb l’agreujant que per aquells temps als que Sala i Martín fa referència, ell no havia trepitjat mai el Camp Nou.
Ahir va quedar clar, que més que construir, la “tripleta solterona” (Laporta, Godall i Sala I Martín) prefereixen destruir i embrutar la imatge del rival per treure’n un benefici propi. Sandro Rosell fa bé en no caure en provocacions. Crec que el soci no vol un encreuament constants d’acusacions.
Penso que el soci vol conèixer altres propostes dels candidats. Per posar alguns exemples, el soci desitja saber si a les finals seguiran anant els amiguets del President, si l’holandés seguirà manant a l’ombra, si el director General tindrà carta blanca per seguir espiant als socis que vulgui, si el despatx privat del president podrà seguir fer negocis amb clients del club com en la fallida venda del Mallorca, si la directiva de torn està disposada a saltar-se els Estatuts i no convocar les eleccions quan toqui, si es vendrà encara més patrimoni, si es malbarataran els diners de la venda del Miniestadi per canviar-li la pell al Camp Nou, si el president de torn pot utilitzar el càrrec pels seus interessos polítics, si seguirà havent-hi tant poca transparència en la gestió, si es repetiran els fitxatges de jugadors brasilers procedents de Traffic que no han trepitjat ni el Camp Nou, si se seguirà sense consultar res al soci, si es mantindran els preus tant cars per seguir a l’equip en els desplaçaments, si es persistirà l’incompliment de la promesa de reformar l’assemblea de compromissaris per fer-la més representativa, si s’acabarà d’una vegada per totes la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí, si s’aixecaran les catifes, si el club ha de seguir pagant els viatges de 10 directius als parits de fora, i tantes altres coses...
Sincerament, crec que al soci li preocupa més això que no pas si en el passat un era partidari de fer no se què i un altre de parlar amb no se qui.
Això, si volen, que ho parlin al Speake easy.
lunes, 25 de enero de 2010
ALFONS GODALL, EL TESTAFERRO
L’amic de la infància de Joan Laporta oficialitzarà aquest vespre el que ja era un secret a veus. Es presentarà a les eleccions com a candidat a la presidència del Barça. Godall representa la continuïtat del Laportisme més recalcitrant perquè encara que ell ha acceptat l’han empès a presentar-s’hi.
Es pot dir que ell no tenia previst liderar un projecte, ha estat el projecte el que l’ha liderat a ell.
Godall és la “careta” personal de Laporta per conservar el poder. I ho dic sense acritud. A ningú se li escapa que mentre l’actual president és impetuós, batallador, vehement, impulsiu i dominant, Godall és mans, obedient, conciliador, tou i voluble.
Godall seguirà sent la “careta” i Laporta el cervell i el puny. Sempre ha estat així. En l’adolescència, quan el van expulsar dels Marsites del Passeig Sant Joan/ València, Laporta va robar els exàmens i Godall va intentar revendre’ls als companys. Godall és feia el graciós amb les noies i Laporta se les emportava. Ha estat el còmplice impagable que tots els líders necessiten. Són pili i mili.
L’opció Godall representa el gir lampedosià. Tot canviarà per a que tot segueixi igual. Els vicis del Laportimse es mantindran. O fins i tot, s’accentuaran perquè, no ens enganyem, el successor és bastant pitjor.
Certament, Godall és molt afable, simpàtic i divertit. És la persona amb la que t’ho passaries pipa una nit però com a gestor no se li coneix cap gran èxit. En tot cas, ha sabut conservar les rendes de les que viu.
En fi, que el soci decidirà si vol que continuï el Laportisme. Ara bé, si Godall no ha estat ni la primera opció de Laporta (abans es va intentar promocionar Sala I Martin) serà difícil que el barcelonisme l’esculli en primer lloc.
Es pot dir que ell no tenia previst liderar un projecte, ha estat el projecte el que l’ha liderat a ell.
Godall és la “careta” personal de Laporta per conservar el poder. I ho dic sense acritud. A ningú se li escapa que mentre l’actual president és impetuós, batallador, vehement, impulsiu i dominant, Godall és mans, obedient, conciliador, tou i voluble.
Godall seguirà sent la “careta” i Laporta el cervell i el puny. Sempre ha estat així. En l’adolescència, quan el van expulsar dels Marsites del Passeig Sant Joan/ València, Laporta va robar els exàmens i Godall va intentar revendre’ls als companys. Godall és feia el graciós amb les noies i Laporta se les emportava. Ha estat el còmplice impagable que tots els líders necessiten. Són pili i mili.
L’opció Godall representa el gir lampedosià. Tot canviarà per a que tot segueixi igual. Els vicis del Laportimse es mantindran. O fins i tot, s’accentuaran perquè, no ens enganyem, el successor és bastant pitjor.
Certament, Godall és molt afable, simpàtic i divertit. És la persona amb la que t’ho passaries pipa una nit però com a gestor no se li coneix cap gran èxit. En tot cas, ha sabut conservar les rendes de les que viu.
En fi, que el soci decidirà si vol que continuï el Laportisme. Ara bé, si Godall no ha estat ni la primera opció de Laporta (abans es va intentar promocionar Sala I Martin) serà difícil que el barcelonisme l’esculli en primer lloc.
jueves, 21 de enero de 2010
S’HA ACABAT PUTEJAR A GUARDIOLA
La pregunta va ser de la companya Ruth Vilar, el passat divendres: “Pep t’estan fent una putada des de la directiva filtrant als diaris que et volen renovar?”. La resposta de Guardiola va ser rotunda: “Sí, perquè fan que se’n parli, que em pregunteu i jo ja he dit que vull esperar”. A l’endemà, Laporta li contestava que el millor seria que es definís ja i que la Setmana Santa era la data límit. Dilluns, Laporta tornava a insistir-hi: “Nosaltres si volem renovar-lo ja, el millor seria tancar la seva renovació quan abans millor però ens ha demanat temps per pensar-s’ho”.
Finalment, Guardiola ha estat molt intel•ligent per acabar amb la “putada”. S’havia guanyat el crèdit suficient per tractar el tema de la renovació a la seva manera i amb discreció per tots excepte per Laporta que necesitava posar-hi llums i taquígrafs.
L’habilitat de Guardiola però és única. Va tancar el tema de la seva renovació sense renovar. Majestuós.
Va deixar a tots contents. Laporta va tenir la foto que buscava però no la firma. L’afició va rebre la notícia que volia. Els precandidats s’han tret un pes de sobre. I ell ha acabat sent conseqüent amb la seva idea.
Malgrat que em consta que Laporta va oferir-li dos anys de contracte i una fitxa de 6 milions d’euros per temporada, Guardiola va pensar abans el què era millor pel Barça abans que en ell. És un “rara habis” en el món del futbol.
El barcelonisme ja respira més tranquil. Seguirà un entrenador autoexigent.
Ja s'ha resolt, a mitges, una de les grans incògnites de futur que hi havia en el barcelonisme perquè falta que el nou president s’entengui amb Guardiola per acabar signant. Quan abans passi això millor.
Ara li toca a Laporta. També estaria bé que el primer president amb data de caducitat de la història del Barça digués quin dia li va bé convocar les eleccions.
Em temo que no tindrà tanta pressa.
Finalment, Guardiola ha estat molt intel•ligent per acabar amb la “putada”. S’havia guanyat el crèdit suficient per tractar el tema de la renovació a la seva manera i amb discreció per tots excepte per Laporta que necesitava posar-hi llums i taquígrafs.
L’habilitat de Guardiola però és única. Va tancar el tema de la seva renovació sense renovar. Majestuós.
Va deixar a tots contents. Laporta va tenir la foto que buscava però no la firma. L’afició va rebre la notícia que volia. Els precandidats s’han tret un pes de sobre. I ell ha acabat sent conseqüent amb la seva idea.
Malgrat que em consta que Laporta va oferir-li dos anys de contracte i una fitxa de 6 milions d’euros per temporada, Guardiola va pensar abans el què era millor pel Barça abans que en ell. És un “rara habis” en el món del futbol.
El barcelonisme ja respira més tranquil. Seguirà un entrenador autoexigent.
Ja s'ha resolt, a mitges, una de les grans incògnites de futur que hi havia en el barcelonisme perquè falta que el nou president s’entengui amb Guardiola per acabar signant. Quan abans passi això millor.
Ara li toca a Laporta. També estaria bé que el primer president amb data de caducitat de la història del Barça digués quin dia li va bé convocar les eleccions.
Em temo que no tindrà tanta pressa.
martes, 19 de enero de 2010
ALIANCES ESTRANYES
El Barça ha presentat aquesta setmana l'acord amb Turkish Airlines segons el qual la companyía turca es converteix en el patrocinador aeri del FC Barcelona per a les properes 3 temporades a canvi de 3 milions d’euros per temporada.
Malgrat l'acord, el club blaugrana només volarà amb aquesta companyia quan hagi de fer un vol amb destinació a un altre continent, atès que la normativa d'aviació Civil no permet a una companyia no europea operar vols directes des del vell continent.
Aquest problema que ja va obligar a l'expedició blau-grana a fer escala a Istanbul per viatjar a Abhu Dabi persisteix encara que el director general Joan Oliver ha dit que estan en negociacions per poder quedar al marge de la normativa.
Sigui com sigui, el Barça és un de les marques més conegudes al món i com a tal hauria d'associar-se a les més grans companyies. I amb tots el respecte per Turkish airlines, la companyia Turca no sembla ser la més idònia. (encara que diguin que és el cinquena companyia del món)
Però a Laporta ja li va això de signar acords estranys. Uzbekistan, la companyia àrab de telefonía (Etisalad), i ara amb la companyia Turca són aliances que no semblen estar a l'alçada de la grandesa del Barça. Algú creu que hi ha un altre interès.
Per cert, Joan Oliver va tornar a mentir en públic. La primera vegada va ser quan va dir que les auditories de seguretat eren per protegir als vicepresidents i desprès e sva demostrar que només volien furgar en el perfil dels directius espiats.
En aquesta segona mentida, Oliver va dir que no sabia res de l’esbroncada de Laporta a Ferrer quan aquest va anunciar la seva candidatura quan el propi Ferrer va confirmar a “la graderia” que la discussió es va produir i que Joan Oliver estava al davant. Ja són unes quantes les relliscades de l'home dels 100.000 euros.
Malgrat l'acord, el club blaugrana només volarà amb aquesta companyia quan hagi de fer un vol amb destinació a un altre continent, atès que la normativa d'aviació Civil no permet a una companyia no europea operar vols directes des del vell continent.
Aquest problema que ja va obligar a l'expedició blau-grana a fer escala a Istanbul per viatjar a Abhu Dabi persisteix encara que el director general Joan Oliver ha dit que estan en negociacions per poder quedar al marge de la normativa.
Sigui com sigui, el Barça és un de les marques més conegudes al món i com a tal hauria d'associar-se a les més grans companyies. I amb tots el respecte per Turkish airlines, la companyia Turca no sembla ser la més idònia. (encara que diguin que és el cinquena companyia del món)
Però a Laporta ja li va això de signar acords estranys. Uzbekistan, la companyia àrab de telefonía (Etisalad), i ara amb la companyia Turca són aliances que no semblen estar a l'alçada de la grandesa del Barça. Algú creu que hi ha un altre interès.
Per cert, Joan Oliver va tornar a mentir en públic. La primera vegada va ser quan va dir que les auditories de seguretat eren per protegir als vicepresidents i desprès e sva demostrar que només volien furgar en el perfil dels directius espiats.
En aquesta segona mentida, Oliver va dir que no sabia res de l’esbroncada de Laporta a Ferrer quan aquest va anunciar la seva candidatura quan el propi Ferrer va confirmar a “la graderia” que la discussió es va produir i que Joan Oliver estava al davant. Ja són unes quantes les relliscades de l'home dels 100.000 euros.
MARCANT LA DIFERÈNCIA
El FC Barcelona pot acabar la primera volta com a líder indiscutible sent l’únic equip que encara no ha perdut ni un sol partit i deixant al Reial Madrid a 5 punts. No és una diferència determinant tot i que dels últims 5 cops que el Barça ha estat campió d'hivern en 4 s'ha acabat adjudicant el campionat. Per tant, el títol honorífic no és només una anècdota.
La diferència de 5 punts significa que si el Reial Madrid vol evitar un altre aliró culé haurà de fer una segona volta quasi perfecta i esperar a que aquest Barça fiable perdi dos partits. I és que el blancs ja no depenen di sí mateixos cosa que si passava amb els dos punts que hi havia de distància abans de la diputa de la jornada d'aquest cap de setmana.
De totes formes, el Barça sembla ser un líder molt fiable. I ha basat aquesta solidesa en un Messi imparable i en una defensa molt segura. De fet, el Barça és l'equip menys golejat de les principals lligues europees i aquí és on rau el gran èxit.
Aquesta és la clau. És la quadratura del cercle. És molt difícil d'aconseguir que un equip que juga tant a l'atac defensi tant bé i encaixi tants pocs gols i el Barça de Guardiola ho ha assolit.
Aquest cap de setmana, ens deixa 2 grans noms propis: Messi i Ronaldinho.
L'argentí del Barça va marcar el seu gol número 101 amb la samarreta blaugrana i això que només te 22 anys.
Els seus números profetitzen una trajectòria llegendària. I es que Messi reuneix els millors condicionants per convertir-se en el millor jugador del món de tots els temps. A la seva capacitat de desequilibri se li afegeixen la professionalitat, la humilitat, el sacrifici, l'ambició, la generositat, el sentit col•lectiu i el més important.... el seu entorn familiar i la felicitat i la diversió amb la què ho fa tot sobre un terreny de joc.
Ronaldinho també tenia el talent per ser el més gran i marcar una època en el Barça però va decidir entregar-se a l'edonisme i li ha costat deu i ajuda recuperar el seu millor nivell. Aquest cap de setmana, el hat trick que ha aconseguit el brasiler amb el Milan apunta a un ressorgiment...
Llàstima que s'entregués als encants de la Barcelona nocturna. De totes maneres, la marxa de Ronaldinho va tenir un efecte beneficiós per Messi.
L'argentí s'ha erigit en un líder molt madur per un Barça campió que juga per a que ell gaudeixi. I mentrestant, Cristano Ronaldo fallant i vacilant als seguidors de l'Atlètic a la Catedral.
La diferència de 5 punts significa que si el Reial Madrid vol evitar un altre aliró culé haurà de fer una segona volta quasi perfecta i esperar a que aquest Barça fiable perdi dos partits. I és que el blancs ja no depenen di sí mateixos cosa que si passava amb els dos punts que hi havia de distància abans de la diputa de la jornada d'aquest cap de setmana.
De totes formes, el Barça sembla ser un líder molt fiable. I ha basat aquesta solidesa en un Messi imparable i en una defensa molt segura. De fet, el Barça és l'equip menys golejat de les principals lligues europees i aquí és on rau el gran èxit.
Aquesta és la clau. És la quadratura del cercle. És molt difícil d'aconseguir que un equip que juga tant a l'atac defensi tant bé i encaixi tants pocs gols i el Barça de Guardiola ho ha assolit.
Aquest cap de setmana, ens deixa 2 grans noms propis: Messi i Ronaldinho.
L'argentí del Barça va marcar el seu gol número 101 amb la samarreta blaugrana i això que només te 22 anys.
Els seus números profetitzen una trajectòria llegendària. I es que Messi reuneix els millors condicionants per convertir-se en el millor jugador del món de tots els temps. A la seva capacitat de desequilibri se li afegeixen la professionalitat, la humilitat, el sacrifici, l'ambició, la generositat, el sentit col•lectiu i el més important.... el seu entorn familiar i la felicitat i la diversió amb la què ho fa tot sobre un terreny de joc.
Ronaldinho també tenia el talent per ser el més gran i marcar una època en el Barça però va decidir entregar-se a l'edonisme i li ha costat deu i ajuda recuperar el seu millor nivell. Aquest cap de setmana, el hat trick que ha aconseguit el brasiler amb el Milan apunta a un ressorgiment...
Llàstima que s'entregués als encants de la Barcelona nocturna. De totes maneres, la marxa de Ronaldinho va tenir un efecte beneficiós per Messi.
L'argentí s'ha erigit en un líder molt madur per un Barça campió que juga per a que ell gaudeixi. I mentrestant, Cristano Ronaldo fallant i vacilant als seguidors de l'Atlètic a la Catedral.
jueves, 14 de enero de 2010
ELIMINACIÓ DOLÇA ??
El Barça de Guardiola va quedar ahir eliminat de la copa a mans del Sevilla de manera que ja no podrà reeditar els 6 títols de la temporada passada. NO passa res.... perquè, si l'equip continua jugant com ho va fer ahir al Sánchez Pizjuan, aquest Barça pot acabar la temporada aixecant més d'una copa i fer el sextet només passa un cop cada 110 anys, de moment.
Comparteixo els elogis per la manera com va caure l'equip.
La segona part del Barça va ser sublim amb 10 oportunitats clares, només va faltar "l'Iniestazo d'Stanford Bridge" que bé podia haver estat la rematada al pal de Messi.
En aquest sentit, l'afició culé pot sentir-se orgullosa de les ganes que hi van posar els jugadors. Ara bé, entenc que totes aquestes reaccions positives a la "dolça eliminació" es produeixen perquè aquest Barça ve de guanyar 6 copes. Perquè, per molt que Guardiola vulgui desterrar la cultura del resultadisme, estic convençut que si el Barça de la temporada passada hagués jugat igual de bé però no hagués guanyat cap títol, l'afició estaria empipada i la feina de Guardiola seria molt qüestionada.
Per tant, la forma està molt bé però els resultats són els que acaben marcant la diferència. En aquest cas, si que es veritat que l'equip surt d'aquesta relliscada a Sevilla sense cap esgarrapada perquè ve de fer un recorregut impecable.
Dit això, em sembla que els anàlisi que es fan de l’eliminatòria són parcials. No he llegit enlloc que la primera part del Barça a Sevilla va ser dolenta -i a mi m'ho va semblar- i que en el partit del Camp Nou el Sevilla també va ser lleugerament superior.
Les declaracions de Guardiola entonant el "mea culpa" de la derrota a l'assegurar que no ha sabut treure millor rendiment dels seus jugadors em van semblar encertades perquè crec que les seves errades s'han acabat pagant. L'alineació del Camp Nou va ser excessivament arriscada. Considero que la continua confiança en Henry no té justificació. Crec que Bojan o Pedro aporten molt més que el francès. I els canvis que ahir va introduir Guardiola van arribar massa tard.
Aquesta eliminatòria al mes de gener i contra el Sevilla torna a evidenciar que la plantilla es curta i, per molt que no ho admeti l’entrenador, hi ha molta diferència entre l’equip titular i el suplent. I això no vol dir que aquest Barça no pugui acabant guanyant més títols sinó que significa que difícilment 14 jugadors poden tornar a emportar-se totes les competicions.
I mentrestant, Márquez s'ho va mirar des de casa i... el que ha decidit renovar-lo per dues temporades encara segueix al club?
Comparteixo els elogis per la manera com va caure l'equip.
La segona part del Barça va ser sublim amb 10 oportunitats clares, només va faltar "l'Iniestazo d'Stanford Bridge" que bé podia haver estat la rematada al pal de Messi.
En aquest sentit, l'afició culé pot sentir-se orgullosa de les ganes que hi van posar els jugadors. Ara bé, entenc que totes aquestes reaccions positives a la "dolça eliminació" es produeixen perquè aquest Barça ve de guanyar 6 copes. Perquè, per molt que Guardiola vulgui desterrar la cultura del resultadisme, estic convençut que si el Barça de la temporada passada hagués jugat igual de bé però no hagués guanyat cap títol, l'afició estaria empipada i la feina de Guardiola seria molt qüestionada.
Per tant, la forma està molt bé però els resultats són els que acaben marcant la diferència. En aquest cas, si que es veritat que l'equip surt d'aquesta relliscada a Sevilla sense cap esgarrapada perquè ve de fer un recorregut impecable.
Dit això, em sembla que els anàlisi que es fan de l’eliminatòria són parcials. No he llegit enlloc que la primera part del Barça a Sevilla va ser dolenta -i a mi m'ho va semblar- i que en el partit del Camp Nou el Sevilla també va ser lleugerament superior.
Les declaracions de Guardiola entonant el "mea culpa" de la derrota a l'assegurar que no ha sabut treure millor rendiment dels seus jugadors em van semblar encertades perquè crec que les seves errades s'han acabat pagant. L'alineació del Camp Nou va ser excessivament arriscada. Considero que la continua confiança en Henry no té justificació. Crec que Bojan o Pedro aporten molt més que el francès. I els canvis que ahir va introduir Guardiola van arribar massa tard.
Aquesta eliminatòria al mes de gener i contra el Sevilla torna a evidenciar que la plantilla es curta i, per molt que no ho admeti l’entrenador, hi ha molta diferència entre l’equip titular i el suplent. I això no vol dir que aquest Barça no pugui acabant guanyant més títols sinó que significa que difícilment 14 jugadors poden tornar a emportar-se totes les competicions.
I mentrestant, Márquez s'ho va mirar des de casa i... el que ha decidit renovar-lo per dues temporades encara segueix al club?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)