El Barça va classificar-se pels vuitens de final de la champions per la porta gran, com a primers de grup i amb un joc que convida a somiar amb guanyar la quarta champions... i al Bernabeu.
I es que l'equip de Guradiola està jugant com els àngels, amb una autoritat enlluernadora. Ahir a camp contrari, amb un Dinamo que tenia la possibilitat de classificar-se el Barça va tenir el 78 % de possesió, el que vol dir que un equip jugava i l'altre corria per la pilota.
Aquest Barça de Guardiola té una extraòrdinaria fiabilitat. Ha guanyat tots els partits decisius, el que demostra una autosuficiència i una solvència impressionant.
És dificil fer compoaracions però per joc, per autoritat i per titols i victories aquest Barça de Guardiola ja hauria superat al Barça del Dream Team.
Llàstima que aquestes lliçons de fubtol amb europa com a gran aparador no les aconsegueixi vestint de blau-grana.
Digueu-me romàntic però no entenc perquè el Barça ha de donar prioritat al color mango abans que el blaugrana quan juga contra un equip que va de blanc com el Dinamo o de blanc i blau com el Depor.
Tornant a la champions, el Barça espera rival en el sorteig que es farà divendres 18 de desembre. Desprès que el Camp Nou fes un exemplar homentage a Etó, ara toca fer el mateix amb Ronaldinho i per això una eliminatporia amb el Milan seria extraordinaria. De bens nascuts es ser agraits. I en aquest sentit, El gauxó va ser molt important per recuperar l'orgull del barcelonisme i impulsar la marca Barça al món global encara que en els últims anys es deixés portar per la desidia i per la nit de castelldefels.
I ara ja toca derby català i ciutadà, encara que Laporta vulgui fer-se el graciós. Primer ofen i desprès demanar perdó. Com a mínim aquest cop s'ha donat compte que l'espifiat.
Ara bé, això no justifica que ni el president ni molts consellers de l'Espanyol no vulguir anar a la llotja del Camp Nou. El presidnets i aquests consellers blanc-i-blaus han de saber que la seva responbilitat i, fins i tot el seu deure i la seva obligació, és respresntar al seu club més enllà de la simpatía que els hi desperti els dirigents de l'adversari esportiu.
Per cert, intolerable que els directius del Barça diguin que hi haurà dinar de directives dissabte encara que no hi vagi nigú de l'Espanyol. Intolerable perquè si no va cap represnetnatd e l?espanyol no serà un dinar de driectives sinò de directiva, i per tant, no entenc perquè els socis del Barça han de pagar el dinar a Laporta, Sala Martin Perrín i comapnyía. Si volen quedar per dinar que quedin però que s'ho paguin de la seva butxaca.
Una altra alternativa es que els socis del Barça es presentin al restaurant Dorlma del Passegig de Gàcia dissabte a les dues del migdia i dinint també de franc, hi tenen el mateix dret que el clan Laporta.
jueves, 10 de diciembre de 2009
viernes, 13 de noviembre de 2009
LAPORTA Y SU TROPA (2ª PARTE)
(sigue del artículo anterior)
Laporta se presentó a las elecciones a la presidencia del FC Barcelona como el nuevo adalid de la transparencia y la democracia. Tiene guasa que la opacidad haya sido la gran característica de su gestión hasta el punto de que le han dimitido 15 directivos en sólo dos mandatos y que haya tenido que ser obligado por un juez a convocar las elecciones en el 2006 cometiendo una infracción gravísima de los Estatutos que le pudo costar una inhabilitación del Tribunal Català de L’Esport.
Laporta entró en el mundo del balón prometiendo una revolución para cambiar las estructuras del fútbol. Al final, ha acabado aceptando un cargo oficial en la UEFA y desmontando el G-14 que era el grupo de presión formado por los principales clubes.
Ahora toca entrar en la política. Laporta se postula como el salvador de la patria. Ha dicho, “Si el país quiere una líder y no un mártir, igual me planteo entrar en la política. Catalunya tiene que fijarse en el Barça”. Lleva tiempo haciendo un discurso radical y populista para hacerse un hueco. Luego, cuándo alcance el poder y la inmunidad parlamentaria, aparcará sus ideales y montará su “chiringuito” donde también tienen cabida sus familiares, amigos y amantes. Xavier Sala i Martin futuro presidente del FC Barcelona y Joan Laporta en el Parlament. Pobre Catalunya. Estaremos entretenidos.
Laporta se presentó a las elecciones a la presidencia del FC Barcelona como el nuevo adalid de la transparencia y la democracia. Tiene guasa que la opacidad haya sido la gran característica de su gestión hasta el punto de que le han dimitido 15 directivos en sólo dos mandatos y que haya tenido que ser obligado por un juez a convocar las elecciones en el 2006 cometiendo una infracción gravísima de los Estatutos que le pudo costar una inhabilitación del Tribunal Català de L’Esport.
Laporta entró en el mundo del balón prometiendo una revolución para cambiar las estructuras del fútbol. Al final, ha acabado aceptando un cargo oficial en la UEFA y desmontando el G-14 que era el grupo de presión formado por los principales clubes.
Ahora toca entrar en la política. Laporta se postula como el salvador de la patria. Ha dicho, “Si el país quiere una líder y no un mártir, igual me planteo entrar en la política. Catalunya tiene que fijarse en el Barça”. Lleva tiempo haciendo un discurso radical y populista para hacerse un hueco. Luego, cuándo alcance el poder y la inmunidad parlamentaria, aparcará sus ideales y montará su “chiringuito” donde también tienen cabida sus familiares, amigos y amantes. Xavier Sala i Martin futuro presidente del FC Barcelona y Joan Laporta en el Parlament. Pobre Catalunya. Estaremos entretenidos.
miércoles, 11 de noviembre de 2009
FRANQUESA I L'ESTRATÈGIA
El vicepresident del FC Barcelona, Joan Franquesa, ha dimitit.
En la carta que ha enviat al president Joan Laporta afirma que ho fa per motius personals, de tipus familiar i empresarials. Això queda molt bonic i formal de cara a l’opinió pública però és evident que no és tota la veritat. Haver estat pare de bessons no hauria de ser un impediment per assistir a una reunió cada quinze dies, i més sabent que el mandat s’acaba d’aquí a 6 mesos.
El veritable motiu de la renúncia de Franquesa és el de fer un últim servei al seu amic Laporta. En d’altres paraules. Franquesa s’ha deixat treure del mig per deixar pas.
Els estatuts del Barça limiten a cinc el nombre de vicepresidències. Tenen aquesta condició Alfons Godall, Jaume Ferrer, Rafael Yuste, Joan Boix i, fins ahir, Joan Franquesa.
Calia doncs fer-li un altre forat a Xavier Sala i “horterín”, que fins al moment és vocal. L’estratègia de Joan Laporta passa per nomenar vicepresident al seu “delfi” preferit en la reunió de la Junta que es farà demà a Perpinyà per cobrir la vacant deixada per Franquesa. Amb aquest nou nomenament es perfila l’ascensió meteòrica, però no definitiva, de l’economista.
L’estratègia es culminarà amb un últim esgraó. Si el rendiment de l’equip és tant bo com fina ara, Laporta dimitirà del seu càrrec al mes de març o abril per traspassar la presidència al "flamant" vicepresident Xavier Sala i “horterín”. D’aquesta manera, Laporta busca que els hipotètics títols s’aixequin amb les americanes llampants en primer pla amb l’objectiu d’associar la cara de l’economista als actuals èxits esportius. L’estratègia és clara. Laporta creu que aquesta és la millor propaganda electoral possible per aconseguir que la candidatura continuista conservi el control del “negoci” i ara Joan Franquesa sobrava.
Altres dades: Joan Franquesa es un “paio” desconcertant. Mai es posiciona ni en un sentit ni en un altre. No ha estat capaç d’aclarir a ningú què va passar amb el trits tema de l’espionatge que va encetar ell, segons va explicar Joan Oliver. Allò va ser també un altre favor a Laporta per carregar-se a Jaume Ferrer.
Sovint, franquesa, ha interpretat el paper de dissident però sempre acaba sent el “gosset” obedient de Laporta.
Això si, Joan Franquesa te gelosia de Xavier Sala i “horterín” fins al punt que, ell i d’altres directius, l’anomenen el “payaso de Micolor”.
Joan Laporta té el rècord de directius dimissionaris. En només dos mandats, ha aconseguit que 15 renuncien a viure el privilegi de ser directius del Barça. Per alguna cosa grossa serà...
En la carta que ha enviat al president Joan Laporta afirma que ho fa per motius personals, de tipus familiar i empresarials. Això queda molt bonic i formal de cara a l’opinió pública però és evident que no és tota la veritat. Haver estat pare de bessons no hauria de ser un impediment per assistir a una reunió cada quinze dies, i més sabent que el mandat s’acaba d’aquí a 6 mesos.
El veritable motiu de la renúncia de Franquesa és el de fer un últim servei al seu amic Laporta. En d’altres paraules. Franquesa s’ha deixat treure del mig per deixar pas.
Els estatuts del Barça limiten a cinc el nombre de vicepresidències. Tenen aquesta condició Alfons Godall, Jaume Ferrer, Rafael Yuste, Joan Boix i, fins ahir, Joan Franquesa.
Calia doncs fer-li un altre forat a Xavier Sala i “horterín”, que fins al moment és vocal. L’estratègia de Joan Laporta passa per nomenar vicepresident al seu “delfi” preferit en la reunió de la Junta que es farà demà a Perpinyà per cobrir la vacant deixada per Franquesa. Amb aquest nou nomenament es perfila l’ascensió meteòrica, però no definitiva, de l’economista.
L’estratègia es culminarà amb un últim esgraó. Si el rendiment de l’equip és tant bo com fina ara, Laporta dimitirà del seu càrrec al mes de març o abril per traspassar la presidència al "flamant" vicepresident Xavier Sala i “horterín”. D’aquesta manera, Laporta busca que els hipotètics títols s’aixequin amb les americanes llampants en primer pla amb l’objectiu d’associar la cara de l’economista als actuals èxits esportius. L’estratègia és clara. Laporta creu que aquesta és la millor propaganda electoral possible per aconseguir que la candidatura continuista conservi el control del “negoci” i ara Joan Franquesa sobrava.
Altres dades: Joan Franquesa es un “paio” desconcertant. Mai es posiciona ni en un sentit ni en un altre. No ha estat capaç d’aclarir a ningú què va passar amb el trits tema de l’espionatge que va encetar ell, segons va explicar Joan Oliver. Allò va ser també un altre favor a Laporta per carregar-se a Jaume Ferrer.
Sovint, franquesa, ha interpretat el paper de dissident però sempre acaba sent el “gosset” obedient de Laporta.
Això si, Joan Franquesa te gelosia de Xavier Sala i “horterín” fins al punt que, ell i d’altres directius, l’anomenen el “payaso de Micolor”.
Joan Laporta té el rècord de directius dimissionaris. En només dos mandats, ha aconseguit que 15 renuncien a viure el privilegi de ser directius del Barça. Per alguna cosa grossa serà...
martes, 10 de noviembre de 2009
LAPORTA Y SU TROPA
Dios los cría… y ellos se juntan. El presidente del F.C. Barcelona, Joan Laporta, su “delfín” preferido, Xavier Sala i “horterín”, el director General del Club, Joan Oliver, y el director de Barça TV, Vicent Sanchís forman el núcleo duro del Laportismo. La presencia de este grupúsculo también se repite en la Fundació Catalunya Oberta.
Es de dominio público que Joan Laporta se ha acostumbrado a hacer tejemanejes desde la poltrona con un provecho particular que, a menudo, es contrario a los intereses de la entidad. Los directivos con un mínimo de ética y estética -14- han dimitido para evitar ser cómplices de tal dudosa gestión. Dormir plácidamente les compensó más. Los socios del Barça, mayoritariamente, también censuraron la sospechosa administración.
En Barcelona, corre como la pólvora hasta el punto que huele a chamusquina. Los principales Medios de Comunicación callan a cambio de prebendas. Una buen cuenta de explotación vale mucho más que el compromiso con la sociedad de a pié.
En la calle, todo el mundo sabe la gravedad del asunto pero sólo se comenta en la intimidad. La discreción es una virtud muy catalana. A veces -como en este caso- mal aplicada. Luego pasa lo que pasa, se destapa el caso Millet y todos nos preguntamos cómo pudo ser posible tanto silencio y tanta hipocresía. Con la gestión de Laporta está pasando lo mismo.
Laporta no concibe que se le acabe el chollo y por eso quiere promocionar a su “títere” preferido. Xavier Sala i “horterín” será la voz de su amo para conservar el “negoci”. Si se produjera esta sucesión el tamaño de la mala intendencia seria mucho mayor.
Laporta y su tropa endogámica también son muy activos políticamente. Le han cogido el gusto a esto del poder sin control. Se proclaman catalanistas-revolucionarios pero a la hora de confrontar sus ideas se sienten ofendidos enseguida por el hecho de que se les lleve la contraria y recurren al insulto con preocupante asiduidad.
El Sr. Xavier Sala i “horterín” ha declarado recientemente que “por un lado, todas las personas que se proclaman independentistas acaban perseguidos y maltratados, se llamen Oleguer, Joel Joan o Laporta. Pero por otra parte, los españoles son tan cazurros que se te quitan las ganas de ser unionista".
Por su parte, el Sr. Joan Olivé aseguró en el transcurso de una tertulia en Rac 1 que “los españoles son unos chorizos sólo por el hecho de ser españoles”. Eso si que son argumentos de peso y lo demás son monsergas.
Seguirá…
Es de dominio público que Joan Laporta se ha acostumbrado a hacer tejemanejes desde la poltrona con un provecho particular que, a menudo, es contrario a los intereses de la entidad. Los directivos con un mínimo de ética y estética -14- han dimitido para evitar ser cómplices de tal dudosa gestión. Dormir plácidamente les compensó más. Los socios del Barça, mayoritariamente, también censuraron la sospechosa administración.
En Barcelona, corre como la pólvora hasta el punto que huele a chamusquina. Los principales Medios de Comunicación callan a cambio de prebendas. Una buen cuenta de explotación vale mucho más que el compromiso con la sociedad de a pié.
En la calle, todo el mundo sabe la gravedad del asunto pero sólo se comenta en la intimidad. La discreción es una virtud muy catalana. A veces -como en este caso- mal aplicada. Luego pasa lo que pasa, se destapa el caso Millet y todos nos preguntamos cómo pudo ser posible tanto silencio y tanta hipocresía. Con la gestión de Laporta está pasando lo mismo.
Laporta no concibe que se le acabe el chollo y por eso quiere promocionar a su “títere” preferido. Xavier Sala i “horterín” será la voz de su amo para conservar el “negoci”. Si se produjera esta sucesión el tamaño de la mala intendencia seria mucho mayor.
Laporta y su tropa endogámica también son muy activos políticamente. Le han cogido el gusto a esto del poder sin control. Se proclaman catalanistas-revolucionarios pero a la hora de confrontar sus ideas se sienten ofendidos enseguida por el hecho de que se les lleve la contraria y recurren al insulto con preocupante asiduidad.
El Sr. Xavier Sala i “horterín” ha declarado recientemente que “por un lado, todas las personas que se proclaman independentistas acaban perseguidos y maltratados, se llamen Oleguer, Joel Joan o Laporta. Pero por otra parte, los españoles son tan cazurros que se te quitan las ganas de ser unionista".
Por su parte, el Sr. Joan Olivé aseguró en el transcurso de una tertulia en Rac 1 que “los españoles son unos chorizos sólo por el hecho de ser españoles”. Eso si que son argumentos de peso y lo demás son monsergas.
Seguirá…
lunes, 9 de noviembre de 2009
ADMIRO MANUEL PELEGRINI
M’agrada el què diu i com ho diu. I no em cauen els anells per admetre públicament que el tècnic del Madrid els té ben posats. El xilè els hi està treien la raó als qui l’acusaven de falta de lideratge i de caràcter per controlar un vestidor tant complicat com el del Santiago Bernábeu.
Pelegrini està mostrant-se elegant, intel·ligent i, alhora, ferm i implacable.
En el tema Guti, ha demostrat tenir “cintura”. No el castiga pel seu exabrupte com se li faria a un nen sinó que fa veure que no l’afecta l’ofensa però, en canvi, l’ha apartat de l’equip durant les últimes 4 convocatòries.
Raúl ja no és titular indiscutible. El “7” ha deixat de ser intocable… i el Reial Madrid ha demostrat que també sap guanyar sense ell.
En el tema Cristiano Ronaldo Pelegrini també ha estat senyorial. Entén perfectament que Portugal necessiti el futbolista però no permet que ni tant sols viatgi al seu país per molta normativa FIFA obligui.
Amb els de dalt tampoc es talla un pèl. Desprès del “daltabaix” d’Alcorcón alguns diaris apuntaven que a Florentino i a Valdano se’ls hi estava acabant la paciència, fins al punt, que meditaven destituir l’entrenador. Pelegrini els va contestar en roda de premsa que qui pensés que els mals del Madrid en els últims 5 anys venien per un problema d’entrenador es que estaven molt equivocats.
Estic i estem “enamorats” de Guardiola però això no treu que reconeguem també els mèrits dels altres.
Pelegrini està mostrant-se elegant, intel·ligent i, alhora, ferm i implacable.
En el tema Guti, ha demostrat tenir “cintura”. No el castiga pel seu exabrupte com se li faria a un nen sinó que fa veure que no l’afecta l’ofensa però, en canvi, l’ha apartat de l’equip durant les últimes 4 convocatòries.
Raúl ja no és titular indiscutible. El “7” ha deixat de ser intocable… i el Reial Madrid ha demostrat que també sap guanyar sense ell.
En el tema Cristiano Ronaldo Pelegrini també ha estat senyorial. Entén perfectament que Portugal necessiti el futbolista però no permet que ni tant sols viatgi al seu país per molta normativa FIFA obligui.
Amb els de dalt tampoc es talla un pèl. Desprès del “daltabaix” d’Alcorcón alguns diaris apuntaven que a Florentino i a Valdano se’ls hi estava acabant la paciència, fins al punt, que meditaven destituir l’entrenador. Pelegrini els va contestar en roda de premsa que qui pensés que els mals del Madrid en els últims 5 anys venien per un problema d’entrenador es que estaven molt equivocats.
Estic i estem “enamorats” de Guardiola però això no treu que reconeguem també els mèrits dels altres.
FEDERACIÓ I CRUYFF, PIONERS
Desprès de veure i sentir la roda de premsa i l’acte de presentació de Johan Cruyff com a nou seleccionador de Catalunya tinc la impressió que d’aquest matrimoni naixerà un dels millors projectes solidaris, socials i d’integració del nostre País.
Tothom coincideix en que el ressò que té l’esport, en general, i el futbol, en particular, s’ha d’aprofitar per fer un benefici a la societat. Però alhora de la veritat són pocs els recursos i els interessats en dur-la a terme.
Per això, és molt lloable que els nous responsables de la Federació Catalana de Futbol hagin volgut “utilitzar” una figura mundial i Cruyff s’hagi deixat “utilitzar” per un projecte que serà un exemple per altres Federacions i Entitats. Us imagineu la funció social que podria fer la Federació Espanyola de “furbol” de l’etern Villar?
S’ha dit i publicat que Johan havia demanat cobrar 1,5 euros per entrada venuda. Segons les meves notícies no es ben bé així. Cruyff cobrarà 50 mil euros que seran entregats a la seva fundació per fer camps de futbol de carrer, programes d’integració per discapacitats i cursos i màsters de formació per ex esportistes, monitors i directius. És evident que Cruyff no fa res gratis però en aquest cas, els diners no són per ell i qui surt més beneficada és la societat catalana i els nens i nenes més desfavorits/ides.
Excel•lent l’organització de la Roda de Premsa i de la festa presentada per L’albert Om al Palau de Congressos. Es nota que els nous directius de la Federació saben el que es porten entre mans. Enhorabona!.
Tothom coincideix en que el ressò que té l’esport, en general, i el futbol, en particular, s’ha d’aprofitar per fer un benefici a la societat. Però alhora de la veritat són pocs els recursos i els interessats en dur-la a terme.
Per això, és molt lloable que els nous responsables de la Federació Catalana de Futbol hagin volgut “utilitzar” una figura mundial i Cruyff s’hagi deixat “utilitzar” per un projecte que serà un exemple per altres Federacions i Entitats. Us imagineu la funció social que podria fer la Federació Espanyola de “furbol” de l’etern Villar?
S’ha dit i publicat que Johan havia demanat cobrar 1,5 euros per entrada venuda. Segons les meves notícies no es ben bé així. Cruyff cobrarà 50 mil euros que seran entregats a la seva fundació per fer camps de futbol de carrer, programes d’integració per discapacitats i cursos i màsters de formació per ex esportistes, monitors i directius. És evident que Cruyff no fa res gratis però en aquest cas, els diners no són per ell i qui surt més beneficada és la societat catalana i els nens i nenes més desfavorits/ides.
Excel•lent l’organització de la Roda de Premsa i de la festa presentada per L’albert Om al Palau de Congressos. Es nota que els nous directius de la Federació saben el que es porten entre mans. Enhorabona!.
jueves, 5 de noviembre de 2009
BARÇA. DIFERENCIES D'UN ANY A L'ALTRE
Vagi per endavant que estic convençut que el Barça es classificarà pels vuitens de final de la Champions. Crec que encara hi ha una certa superioritat respecte a l’Inter i el Camp Nou ha de ser més intimidador que mai.
Els italians podran fer servir l’especialitat de la casa: el “catenacio”, perquè un empat els hi val, i l’Eto’o em fa més por que una pedregada. Te ganes de revenja i marcar al Camp Nou seria la millor resposta als què van decidir prescindir d’ell. De totes maneres, segueixo confiant en aquest Barça i en Pep Guardiola. No hi ha motiu pel pessimisme.
Ara bé, això no treu que analitzem el perquè l’equip no està fi. L’èxit de l’any passat es va fonamentar en quatre eixos: cultura de l’esforç, ambició, perfecta condició física i competència en la plantilla. Aquest any no tot es compleix. Desprès d’una gran festa com el triplet costa tornar a posar el comptador a zero. És com quan vas a treballar desprès d’una nit de “juerga”. Per molt bona actitud que hi posis la ressaca et resta reflexes.
La condició física és en el què més ha baixat l’equip. I no és culpa ni dels preparadors físics ni dels jugadors sinó del què van confeccionar la plantilla. Marquez, Iniesta, Ibrahimovich, Alves i Bojan tenen dret a lesionar-se (ells i qualsevol) i a que se’ls hi doni un temps per tornar a estar al 100%. Però en canvi, se’ls fa reaparèixer prematurament perquè no tenen substituts. La plantilla és molt curta. En el planter no hi ha recanvis per molts “nanos” que juguéssin al Gamper.
I si hi ha jugadors que no estan bé físicament, l’equip no pot pressionar per ofegar als rivals com ho feia l’any passat, ni hi ha la mobilitat necessària per destarotar als equips rivals que posen dues línies defensives en 20 metres de camp, i si no hi ha mobilitat, no hi ha dinamisme ofensiu, virtut clau en un equip que ha de sortejar 8 defenses rivals. La pobre estadística golejadora a Europa ho avala.
La culpa és de Txiqui Beguiristain que, aquest estiu, estava, amb l’equip i la família, de gira pels Estats Units mentre el mercat de fitxatges estava en plena ebullició. I Guardiola també té la seva quota de responsabilitat: tragar amb els “Keirisson i Herique” i no exigir més fitxatges és un acte de lleialtat a la institució però una errada que li pot sortir més cara que els 24 milions que s’han emportat els de “Trafic”.
Els italians podran fer servir l’especialitat de la casa: el “catenacio”, perquè un empat els hi val, i l’Eto’o em fa més por que una pedregada. Te ganes de revenja i marcar al Camp Nou seria la millor resposta als què van decidir prescindir d’ell. De totes maneres, segueixo confiant en aquest Barça i en Pep Guardiola. No hi ha motiu pel pessimisme.
Ara bé, això no treu que analitzem el perquè l’equip no està fi. L’èxit de l’any passat es va fonamentar en quatre eixos: cultura de l’esforç, ambició, perfecta condició física i competència en la plantilla. Aquest any no tot es compleix. Desprès d’una gran festa com el triplet costa tornar a posar el comptador a zero. És com quan vas a treballar desprès d’una nit de “juerga”. Per molt bona actitud que hi posis la ressaca et resta reflexes.
La condició física és en el què més ha baixat l’equip. I no és culpa ni dels preparadors físics ni dels jugadors sinó del què van confeccionar la plantilla. Marquez, Iniesta, Ibrahimovich, Alves i Bojan tenen dret a lesionar-se (ells i qualsevol) i a que se’ls hi doni un temps per tornar a estar al 100%. Però en canvi, se’ls fa reaparèixer prematurament perquè no tenen substituts. La plantilla és molt curta. En el planter no hi ha recanvis per molts “nanos” que juguéssin al Gamper.
I si hi ha jugadors que no estan bé físicament, l’equip no pot pressionar per ofegar als rivals com ho feia l’any passat, ni hi ha la mobilitat necessària per destarotar als equips rivals que posen dues línies defensives en 20 metres de camp, i si no hi ha mobilitat, no hi ha dinamisme ofensiu, virtut clau en un equip que ha de sortejar 8 defenses rivals. La pobre estadística golejadora a Europa ho avala.
La culpa és de Txiqui Beguiristain que, aquest estiu, estava, amb l’equip i la família, de gira pels Estats Units mentre el mercat de fitxatges estava en plena ebullició. I Guardiola també té la seva quota de responsabilitat: tragar amb els “Keirisson i Herique” i no exigir més fitxatges és un acte de lleialtat a la institució però una errada que li pot sortir més cara que els 24 milions que s’han emportat els de “Trafic”.
miércoles, 4 de noviembre de 2009
XAVIER SALA I MARTIN, UN INCOHERENT
S’ha de tenir poca decència per actuar com ho fa el Sr. Xavier Sala i Martín. Totes i cadascuna de les seves actuacions amb el Barça han estat desafortunades:
1.- És un barcelonista “nouvingut” . Va fer-se soci al 2003 per entrar a la Junta directiva del seu amiguet “Jan”. Fins aleshores no li havia interessat ni el Barça ni el futbol. Clarament, es va acostar al club per treure’n un profit personal.
2.- Ja és curiós que hi hagi una gran llista d'espera de socis que tenen una gran antiguitat per aconseguir unes localitats a Tribuna i ell amb un parell d’anys ja ho hagi aconseguit.
3.- Va demostrar ser un mal president de la Comissió Econòmica Estatutària ( en teoria l’home independent i extern per fiscalitzar la gestió econòmica de la junta). Acceptar integrar-se en la directiva va ser una burla al soci i una clara demostració que va ser infidel a les obligacions derivades del seu càrrec.
4.- Sent president de la Comissió Econòmica Estatutària va dir en una tertúlia radiofònica que Ronaldinho i Deco no estaven lesionats, com s’havia dit, sinó que estaven apartats de l’equip com a mesura disciplinària per que sortien cada dia a la nit. L’entrenador i el director esportiu el van desmentir públicament. Deco va amenaçar amb demandar-lo i el Sr. Sala i Martín va haver de baixar al vestidor a demanar perdó als jugadors i a rectificar davant l’opinió pública.
5.- Durant el passat procés de la Moció de Censura, el Sr. Sala I Martin va dir a Tv3 que sabia que moltes de les signatures recollides pel Sr. Oriol Giralt eren falses i que sinó era així ell dimitiria. En el recompte no es va detectar ni una sola signatura falsa (així consta en les actes) però, en canvi, el Sr. Sala i Martín va faltar a la seva paraula i, evidentment, no va dimitir.
6.- Els Estatuts del Club preveuen que en cas que prosperi una moció de Censura, el president de la Comissió Estatutària actuarà de president prenent les decisions habituals en un club Poliesportiu. El sr. Sala i Martin, en canvi, va ser deslleial als Estatuts i als socis, al assegurar que si prosperava la moció el club quedaria paralitzat perquè ell no actuaria.
En fi, que com veieu, les actuacions del personatge en qüestió són un cúmul de despropòsits. Si et serveix de cònsol, Gabriel Masfurrol: l’enemic que t’ha sortit no té massa categoria. Em sap greu que, un dels dirigents més brillants del nostre país com ets tu, sigui una víctima més del menyspreu amb el què actua aquesta directiva del F.C.Barcelona.
Per tot això, i com a culé que sóc et dono les gràcies i t’animo a seguir denunciant, com intento fer jo, totes les mentides que aquesta directiva diu als socis barcelonistes que ja han dit prou. (Quan ha saltat el tema Millet, tothom es pregunta com és que ni els membres del Patronat ni els socis controlaven o denunciaven aquestes pràctiques saben que hi havia coses molt sospitoses. Nosaltres no podem caure en la mateixa errada. En el Palau de la Música, també hi havia grans concerts de música i els assistents gaudien de l’espectacle però això no justifica una actuació il·lícita dels dirigents). En el Barça passa igual, amb Guardiola i amb l’equip ens ho passem molt bé en el nostre palau –Camp Nou- però això no pot ser un xec en blanc per a que la directiva cometi una irregularitat darrera d’una altra.
1.- És un barcelonista “nouvingut” . Va fer-se soci al 2003 per entrar a la Junta directiva del seu amiguet “Jan”. Fins aleshores no li havia interessat ni el Barça ni el futbol. Clarament, es va acostar al club per treure’n un profit personal.
2.- Ja és curiós que hi hagi una gran llista d'espera de socis que tenen una gran antiguitat per aconseguir unes localitats a Tribuna i ell amb un parell d’anys ja ho hagi aconseguit.
3.- Va demostrar ser un mal president de la Comissió Econòmica Estatutària ( en teoria l’home independent i extern per fiscalitzar la gestió econòmica de la junta). Acceptar integrar-se en la directiva va ser una burla al soci i una clara demostració que va ser infidel a les obligacions derivades del seu càrrec.
4.- Sent president de la Comissió Econòmica Estatutària va dir en una tertúlia radiofònica que Ronaldinho i Deco no estaven lesionats, com s’havia dit, sinó que estaven apartats de l’equip com a mesura disciplinària per que sortien cada dia a la nit. L’entrenador i el director esportiu el van desmentir públicament. Deco va amenaçar amb demandar-lo i el Sr. Sala i Martín va haver de baixar al vestidor a demanar perdó als jugadors i a rectificar davant l’opinió pública.
5.- Durant el passat procés de la Moció de Censura, el Sr. Sala I Martin va dir a Tv3 que sabia que moltes de les signatures recollides pel Sr. Oriol Giralt eren falses i que sinó era així ell dimitiria. En el recompte no es va detectar ni una sola signatura falsa (així consta en les actes) però, en canvi, el Sr. Sala i Martín va faltar a la seva paraula i, evidentment, no va dimitir.
6.- Els Estatuts del Club preveuen que en cas que prosperi una moció de Censura, el president de la Comissió Estatutària actuarà de president prenent les decisions habituals en un club Poliesportiu. El sr. Sala i Martin, en canvi, va ser deslleial als Estatuts i als socis, al assegurar que si prosperava la moció el club quedaria paralitzat perquè ell no actuaria.
En fi, que com veieu, les actuacions del personatge en qüestió són un cúmul de despropòsits. Si et serveix de cònsol, Gabriel Masfurrol: l’enemic que t’ha sortit no té massa categoria. Em sap greu que, un dels dirigents més brillants del nostre país com ets tu, sigui una víctima més del menyspreu amb el què actua aquesta directiva del F.C.Barcelona.
Per tot això, i com a culé que sóc et dono les gràcies i t’animo a seguir denunciant, com intento fer jo, totes les mentides que aquesta directiva diu als socis barcelonistes que ja han dit prou. (Quan ha saltat el tema Millet, tothom es pregunta com és que ni els membres del Patronat ni els socis controlaven o denunciaven aquestes pràctiques saben que hi havia coses molt sospitoses. Nosaltres no podem caure en la mateixa errada. En el Palau de la Música, també hi havia grans concerts de música i els assistents gaudien de l’espectacle però això no justifica una actuació il·lícita dels dirigents). En el Barça passa igual, amb Guardiola i amb l’equip ens ho passem molt bé en el nostre palau –Camp Nou- però això no pot ser un xec en blanc per a que la directiva cometi una irregularitat darrera d’una altra.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)