El meu amic i company periodista Alex Santos (Agència Efe) ha reobert un vell debat reflexionant sobre si la premsa esportiva ha de mantenir una postura d’objectivitat i d’equidistància entre tots els candidats a la presidència del Barça.
L’Àlex és un gran periodista i el considero molt intel•ligent. Per això ell sap, millor que ningú, que el concepte d’objectivitat és, paradoxalment, molt subjectiu de manera que és impossible determinar qui és objectiu i qui no.
En general, diria que els mitjans han anat perdent objectivitat. Primer, perquè s’han convertit en empreses en les quals la prioritat no és rebre premis pel bon fer periodístic sinó tenir el millor compte d’explotació que doni beneficis econòmics als seus accionistes.
I en aquest sentit, els diaris esportius catalans depenen de les promocions que et concedexen des del Futbol Club Bacelona. D’altra banda, entenc també que sovint els periodistes tenim un marge de maniobra molt limitat en tant que conec algun company que rebia la consigna dels de dalt de dir i escriure el que li digués, en la trucada diària de mitja tarda, el Director de Comunicació de torn. I contra això és difícil lluitar. Afortunadament, no ha estat el meu cas.
I en segon lloc, el sector del periodisme és com qualsevol altra. Hi ha un mercat en el què has d’oferir un producte distingit i amb una tendència diferent.
En canvi, crec que, en general, els periodistes fem de contrapès en les nostres pròpies empreses perquè tenim una visió més romàntica i crèiem que hem de continuar guiant-nos pel nostre sentit de l‘equanimitat.
En resum. Ens agradi o no, la majoria de periodistes estan delimitats per la línea editorial del seu mitjà en tant que són els Editors els que marquen la tendència que han de seguir els professionals que treballen a casa seva.
En el cas de les eleccions a Can Barça. Crec que els periodistes hem de tenir prou independència com per analitzar les diferents candidatures i prou llibertat, alhora, per dir què i quina opció pot ser la millor pel Barça. Igual que quan els periodistes ens decantem sobre qui ha de ser titular si Henry o Pedro, també tenim tot el dret a transmetre als nostres oients/lectors qui ens sembla la millor opció pel Barça sempre i quan es faci amb arguments.
Per tot això penso que totes les línees editorials són respectables. El soci ha d’escoltar-ho/llegir-ho tot per, desprès, formar-se una opinió pròpia. Sentir diferents tendències és pluralitat, i pluralitat és igual a democràcia.
Ara bé, em sembla inadmissible que pel fet de ser crític amb el Laportisme ja siguis etiquetat com a Rosellista. Una cosa no va lligada amb l’altra.
Només vull afegir que el panorama radiofònic català em sembla molt poc lliure i independent. A Catalunya hi ha una emissora de ràdio privada per cada 5 emissores públiques que dominen els partits polítics que governen i això penso que va en detriment de la salut democràtica i plural del nostre país.
viernes, 29 de enero de 2010
miércoles, 27 de enero de 2010
LA HISTÒRIA D'HENRY
El davanter francès ha admès que no està content amb el seu rendiment tot i que, poc a poc, es va trobant millor. Per tant, si ell mateix ho reconeix queda clar que no està donant el nivell que se li hauria d’exigir a un futbolista que cobra com ell.
I es que Henry és d’aquells fitxatges que no hauria de fer el Barça. Si repassem quan i perquè va venir queda clar, una vegada més, que els directius no són els més indicats per fitxar.
Henry va venir al Barça perquè Ferran Soriano va voler tapar el fracàs que va suposar la temporada 2006/2007 en la que va haver-hi tal autocomplaença que alguns jugadors tenien comportaments molt poc professionals i ni els tècnics ni la directiva van intervenir per posar-hi fi.
L’arribada del francès va ser una cortina de fum per tapar la desídia que van mostrar els diferents estaments del club amb Rijkaard, Txiqui i Laporta al capdavant.
És indiscutible la categoria i la qualitat tècnica d’Henry. Que és un molt bon futbolista no ho posa ningú en dubte. Aquí del què es tracta és de valorar la idoneïtat del seu fitxatge.
A Henry se’l va incorporar desprès de passar-se una temporada lesionat a L’Arsenal i quan ja tenia 29 anys. Se’l va poder fitxar la temporada anterior en la què quedava lliure però els il•lustres Laporta, Soriano i Txiqui van creure que seria millor esperar a que renovés amb l’Arsenal, a que es passés una temporada en blanc lesionat, per a l’estiu següent fitxar-lo pagant 26 milions d’euros al club de Wenger. Segur que aquest no seria el tipus d’operació que ensenyen a les més reputades Escoles de negoci.
Henry, que cobra 6 milions d’euros per temporada, va arribar al Camp Nou en el tram final de la seva carrera, físicament minvat i amb més motivació per jugar amb França que de donar cinc grans anys al Barça. La demarcació, la filla, l’esquena i ara el genoll han estat les excuses que el francès ha esgrimit per justificar el seu baix rendiment i la seva indolència alhora de córrer i posar la cama.
El Barça ha de fitxar bons futbolistes que tinguin entre 22 i 25 anys, que encara no hagin “esclatat”, i que no vinguin procedents d’un dels TOP FIVE clubs d’Europa, perquè d’aquesta manera arriben al Barça amb ganes de menjar-se el món.
El que passa es que per aconseguir això fa falta molta feina i una gran xarxa de tècnics observadors. Fitxa Henry és més fàcil.
I es que Henry és d’aquells fitxatges que no hauria de fer el Barça. Si repassem quan i perquè va venir queda clar, una vegada més, que els directius no són els més indicats per fitxar.
Henry va venir al Barça perquè Ferran Soriano va voler tapar el fracàs que va suposar la temporada 2006/2007 en la que va haver-hi tal autocomplaença que alguns jugadors tenien comportaments molt poc professionals i ni els tècnics ni la directiva van intervenir per posar-hi fi.
L’arribada del francès va ser una cortina de fum per tapar la desídia que van mostrar els diferents estaments del club amb Rijkaard, Txiqui i Laporta al capdavant.
És indiscutible la categoria i la qualitat tècnica d’Henry. Que és un molt bon futbolista no ho posa ningú en dubte. Aquí del què es tracta és de valorar la idoneïtat del seu fitxatge.
A Henry se’l va incorporar desprès de passar-se una temporada lesionat a L’Arsenal i quan ja tenia 29 anys. Se’l va poder fitxar la temporada anterior en la què quedava lliure però els il•lustres Laporta, Soriano i Txiqui van creure que seria millor esperar a que renovés amb l’Arsenal, a que es passés una temporada en blanc lesionat, per a l’estiu següent fitxar-lo pagant 26 milions d’euros al club de Wenger. Segur que aquest no seria el tipus d’operació que ensenyen a les més reputades Escoles de negoci.
Henry, que cobra 6 milions d’euros per temporada, va arribar al Camp Nou en el tram final de la seva carrera, físicament minvat i amb més motivació per jugar amb França que de donar cinc grans anys al Barça. La demarcació, la filla, l’esquena i ara el genoll han estat les excuses que el francès ha esgrimit per justificar el seu baix rendiment i la seva indolència alhora de córrer i posar la cama.
El Barça ha de fitxar bons futbolistes que tinguin entre 22 i 25 anys, que encara no hagin “esclatat”, i que no vinguin procedents d’un dels TOP FIVE clubs d’Europa, perquè d’aquesta manera arriben al Barça amb ganes de menjar-se el món.
El que passa es que per aconseguir això fa falta molta feina i una gran xarxa de tècnics observadors. Fitxa Henry és més fàcil.
martes, 26 de enero de 2010
AL SOCI NO SE'L POT ENGANYAR més
Afortunadament, el Barça és un dels pocs club democràtics que no està en mans d’un sol propietari i en el què el vot de qualsevol soci val el mateix.
I aquesta particularitat ajuda a que el Barça sigui un dels millors clubs del món. Igualtat és el mateix que democràcia. I per això penso que unes eleccions no fan mai nosa.
El soci podrà parlar i decidir el què creu que és millor per l’entitat. Hi ha a qui li molesta el soroll electoral. Jo, en canvi, crec que és enriquidor debatre de quina manera es pot millorar el club. Sempre i quan, les propostes es facin de manera constructiva. Per això em va semblar malament que Sala i Martín disparés ahir amb bala contra Sandro Rosell quan era un acte de presentació de la candidatura d’Alfons Godall. Crec que això demostra un nerviosisme prematur i una certa obsessió per desacreditar a un soci que, sigui dit de passada, va contribuir de manera decisiva a la victòria electoral de Joan Laporta al 2003 i a posar les bases d’un Barça que ha resultat ser campió. I amb l’agreujant que per aquells temps als que Sala i Martín fa referència, ell no havia trepitjat mai el Camp Nou.
Ahir va quedar clar, que més que construir, la “tripleta solterona” (Laporta, Godall i Sala I Martín) prefereixen destruir i embrutar la imatge del rival per treure’n un benefici propi. Sandro Rosell fa bé en no caure en provocacions. Crec que el soci no vol un encreuament constants d’acusacions.
Penso que el soci vol conèixer altres propostes dels candidats. Per posar alguns exemples, el soci desitja saber si a les finals seguiran anant els amiguets del President, si l’holandés seguirà manant a l’ombra, si el director General tindrà carta blanca per seguir espiant als socis que vulgui, si el despatx privat del president podrà seguir fer negocis amb clients del club com en la fallida venda del Mallorca, si la directiva de torn està disposada a saltar-se els Estatuts i no convocar les eleccions quan toqui, si es vendrà encara més patrimoni, si es malbarataran els diners de la venda del Miniestadi per canviar-li la pell al Camp Nou, si el president de torn pot utilitzar el càrrec pels seus interessos polítics, si seguirà havent-hi tant poca transparència en la gestió, si es repetiran els fitxatges de jugadors brasilers procedents de Traffic que no han trepitjat ni el Camp Nou, si se seguirà sense consultar res al soci, si es mantindran els preus tant cars per seguir a l’equip en els desplaçaments, si es persistirà l’incompliment de la promesa de reformar l’assemblea de compromissaris per fer-la més representativa, si s’acabarà d’una vegada per totes la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí, si s’aixecaran les catifes, si el club ha de seguir pagant els viatges de 10 directius als parits de fora, i tantes altres coses...
Sincerament, crec que al soci li preocupa més això que no pas si en el passat un era partidari de fer no se què i un altre de parlar amb no se qui.
Això, si volen, que ho parlin al Speake easy.
I aquesta particularitat ajuda a que el Barça sigui un dels millors clubs del món. Igualtat és el mateix que democràcia. I per això penso que unes eleccions no fan mai nosa.
El soci podrà parlar i decidir el què creu que és millor per l’entitat. Hi ha a qui li molesta el soroll electoral. Jo, en canvi, crec que és enriquidor debatre de quina manera es pot millorar el club. Sempre i quan, les propostes es facin de manera constructiva. Per això em va semblar malament que Sala i Martín disparés ahir amb bala contra Sandro Rosell quan era un acte de presentació de la candidatura d’Alfons Godall. Crec que això demostra un nerviosisme prematur i una certa obsessió per desacreditar a un soci que, sigui dit de passada, va contribuir de manera decisiva a la victòria electoral de Joan Laporta al 2003 i a posar les bases d’un Barça que ha resultat ser campió. I amb l’agreujant que per aquells temps als que Sala i Martín fa referència, ell no havia trepitjat mai el Camp Nou.
Ahir va quedar clar, que més que construir, la “tripleta solterona” (Laporta, Godall i Sala I Martín) prefereixen destruir i embrutar la imatge del rival per treure’n un benefici propi. Sandro Rosell fa bé en no caure en provocacions. Crec que el soci no vol un encreuament constants d’acusacions.
Penso que el soci vol conèixer altres propostes dels candidats. Per posar alguns exemples, el soci desitja saber si a les finals seguiran anant els amiguets del President, si l’holandés seguirà manant a l’ombra, si el director General tindrà carta blanca per seguir espiant als socis que vulgui, si el despatx privat del president podrà seguir fer negocis amb clients del club com en la fallida venda del Mallorca, si la directiva de torn està disposada a saltar-se els Estatuts i no convocar les eleccions quan toqui, si es vendrà encara més patrimoni, si es malbarataran els diners de la venda del Miniestadi per canviar-li la pell al Camp Nou, si el president de torn pot utilitzar el càrrec pels seus interessos polítics, si seguirà havent-hi tant poca transparència en la gestió, si es repetiran els fitxatges de jugadors brasilers procedents de Traffic que no han trepitjat ni el Camp Nou, si se seguirà sense consultar res al soci, si es mantindran els preus tant cars per seguir a l’equip en els desplaçaments, si es persistirà l’incompliment de la promesa de reformar l’assemblea de compromissaris per fer-la més representativa, si s’acabarà d’una vegada per totes la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí, si s’aixecaran les catifes, si el club ha de seguir pagant els viatges de 10 directius als parits de fora, i tantes altres coses...
Sincerament, crec que al soci li preocupa més això que no pas si en el passat un era partidari de fer no se què i un altre de parlar amb no se qui.
Això, si volen, que ho parlin al Speake easy.
lunes, 25 de enero de 2010
ALFONS GODALL, EL TESTAFERRO
L’amic de la infància de Joan Laporta oficialitzarà aquest vespre el que ja era un secret a veus. Es presentarà a les eleccions com a candidat a la presidència del Barça. Godall representa la continuïtat del Laportisme més recalcitrant perquè encara que ell ha acceptat l’han empès a presentar-s’hi.
Es pot dir que ell no tenia previst liderar un projecte, ha estat el projecte el que l’ha liderat a ell.
Godall és la “careta” personal de Laporta per conservar el poder. I ho dic sense acritud. A ningú se li escapa que mentre l’actual president és impetuós, batallador, vehement, impulsiu i dominant, Godall és mans, obedient, conciliador, tou i voluble.
Godall seguirà sent la “careta” i Laporta el cervell i el puny. Sempre ha estat així. En l’adolescència, quan el van expulsar dels Marsites del Passeig Sant Joan/ València, Laporta va robar els exàmens i Godall va intentar revendre’ls als companys. Godall és feia el graciós amb les noies i Laporta se les emportava. Ha estat el còmplice impagable que tots els líders necessiten. Són pili i mili.
L’opció Godall representa el gir lampedosià. Tot canviarà per a que tot segueixi igual. Els vicis del Laportimse es mantindran. O fins i tot, s’accentuaran perquè, no ens enganyem, el successor és bastant pitjor.
Certament, Godall és molt afable, simpàtic i divertit. És la persona amb la que t’ho passaries pipa una nit però com a gestor no se li coneix cap gran èxit. En tot cas, ha sabut conservar les rendes de les que viu.
En fi, que el soci decidirà si vol que continuï el Laportisme. Ara bé, si Godall no ha estat ni la primera opció de Laporta (abans es va intentar promocionar Sala I Martin) serà difícil que el barcelonisme l’esculli en primer lloc.
Es pot dir que ell no tenia previst liderar un projecte, ha estat el projecte el que l’ha liderat a ell.
Godall és la “careta” personal de Laporta per conservar el poder. I ho dic sense acritud. A ningú se li escapa que mentre l’actual president és impetuós, batallador, vehement, impulsiu i dominant, Godall és mans, obedient, conciliador, tou i voluble.
Godall seguirà sent la “careta” i Laporta el cervell i el puny. Sempre ha estat així. En l’adolescència, quan el van expulsar dels Marsites del Passeig Sant Joan/ València, Laporta va robar els exàmens i Godall va intentar revendre’ls als companys. Godall és feia el graciós amb les noies i Laporta se les emportava. Ha estat el còmplice impagable que tots els líders necessiten. Són pili i mili.
L’opció Godall representa el gir lampedosià. Tot canviarà per a que tot segueixi igual. Els vicis del Laportimse es mantindran. O fins i tot, s’accentuaran perquè, no ens enganyem, el successor és bastant pitjor.
Certament, Godall és molt afable, simpàtic i divertit. És la persona amb la que t’ho passaries pipa una nit però com a gestor no se li coneix cap gran èxit. En tot cas, ha sabut conservar les rendes de les que viu.
En fi, que el soci decidirà si vol que continuï el Laportisme. Ara bé, si Godall no ha estat ni la primera opció de Laporta (abans es va intentar promocionar Sala I Martin) serà difícil que el barcelonisme l’esculli en primer lloc.
jueves, 21 de enero de 2010
S’HA ACABAT PUTEJAR A GUARDIOLA
La pregunta va ser de la companya Ruth Vilar, el passat divendres: “Pep t’estan fent una putada des de la directiva filtrant als diaris que et volen renovar?”. La resposta de Guardiola va ser rotunda: “Sí, perquè fan que se’n parli, que em pregunteu i jo ja he dit que vull esperar”. A l’endemà, Laporta li contestava que el millor seria que es definís ja i que la Setmana Santa era la data límit. Dilluns, Laporta tornava a insistir-hi: “Nosaltres si volem renovar-lo ja, el millor seria tancar la seva renovació quan abans millor però ens ha demanat temps per pensar-s’ho”.
Finalment, Guardiola ha estat molt intel•ligent per acabar amb la “putada”. S’havia guanyat el crèdit suficient per tractar el tema de la renovació a la seva manera i amb discreció per tots excepte per Laporta que necesitava posar-hi llums i taquígrafs.
L’habilitat de Guardiola però és única. Va tancar el tema de la seva renovació sense renovar. Majestuós.
Va deixar a tots contents. Laporta va tenir la foto que buscava però no la firma. L’afició va rebre la notícia que volia. Els precandidats s’han tret un pes de sobre. I ell ha acabat sent conseqüent amb la seva idea.
Malgrat que em consta que Laporta va oferir-li dos anys de contracte i una fitxa de 6 milions d’euros per temporada, Guardiola va pensar abans el què era millor pel Barça abans que en ell. És un “rara habis” en el món del futbol.
El barcelonisme ja respira més tranquil. Seguirà un entrenador autoexigent.
Ja s'ha resolt, a mitges, una de les grans incògnites de futur que hi havia en el barcelonisme perquè falta que el nou president s’entengui amb Guardiola per acabar signant. Quan abans passi això millor.
Ara li toca a Laporta. També estaria bé que el primer president amb data de caducitat de la història del Barça digués quin dia li va bé convocar les eleccions.
Em temo que no tindrà tanta pressa.
Finalment, Guardiola ha estat molt intel•ligent per acabar amb la “putada”. S’havia guanyat el crèdit suficient per tractar el tema de la renovació a la seva manera i amb discreció per tots excepte per Laporta que necesitava posar-hi llums i taquígrafs.
L’habilitat de Guardiola però és única. Va tancar el tema de la seva renovació sense renovar. Majestuós.
Va deixar a tots contents. Laporta va tenir la foto que buscava però no la firma. L’afició va rebre la notícia que volia. Els precandidats s’han tret un pes de sobre. I ell ha acabat sent conseqüent amb la seva idea.
Malgrat que em consta que Laporta va oferir-li dos anys de contracte i una fitxa de 6 milions d’euros per temporada, Guardiola va pensar abans el què era millor pel Barça abans que en ell. És un “rara habis” en el món del futbol.
El barcelonisme ja respira més tranquil. Seguirà un entrenador autoexigent.
Ja s'ha resolt, a mitges, una de les grans incògnites de futur que hi havia en el barcelonisme perquè falta que el nou president s’entengui amb Guardiola per acabar signant. Quan abans passi això millor.
Ara li toca a Laporta. També estaria bé que el primer president amb data de caducitat de la història del Barça digués quin dia li va bé convocar les eleccions.
Em temo que no tindrà tanta pressa.
martes, 19 de enero de 2010
ALIANCES ESTRANYES
El Barça ha presentat aquesta setmana l'acord amb Turkish Airlines segons el qual la companyía turca es converteix en el patrocinador aeri del FC Barcelona per a les properes 3 temporades a canvi de 3 milions d’euros per temporada.
Malgrat l'acord, el club blaugrana només volarà amb aquesta companyia quan hagi de fer un vol amb destinació a un altre continent, atès que la normativa d'aviació Civil no permet a una companyia no europea operar vols directes des del vell continent.
Aquest problema que ja va obligar a l'expedició blau-grana a fer escala a Istanbul per viatjar a Abhu Dabi persisteix encara que el director general Joan Oliver ha dit que estan en negociacions per poder quedar al marge de la normativa.
Sigui com sigui, el Barça és un de les marques més conegudes al món i com a tal hauria d'associar-se a les més grans companyies. I amb tots el respecte per Turkish airlines, la companyia Turca no sembla ser la més idònia. (encara que diguin que és el cinquena companyia del món)
Però a Laporta ja li va això de signar acords estranys. Uzbekistan, la companyia àrab de telefonía (Etisalad), i ara amb la companyia Turca són aliances que no semblen estar a l'alçada de la grandesa del Barça. Algú creu que hi ha un altre interès.
Per cert, Joan Oliver va tornar a mentir en públic. La primera vegada va ser quan va dir que les auditories de seguretat eren per protegir als vicepresidents i desprès e sva demostrar que només volien furgar en el perfil dels directius espiats.
En aquesta segona mentida, Oliver va dir que no sabia res de l’esbroncada de Laporta a Ferrer quan aquest va anunciar la seva candidatura quan el propi Ferrer va confirmar a “la graderia” que la discussió es va produir i que Joan Oliver estava al davant. Ja són unes quantes les relliscades de l'home dels 100.000 euros.
Malgrat l'acord, el club blaugrana només volarà amb aquesta companyia quan hagi de fer un vol amb destinació a un altre continent, atès que la normativa d'aviació Civil no permet a una companyia no europea operar vols directes des del vell continent.
Aquest problema que ja va obligar a l'expedició blau-grana a fer escala a Istanbul per viatjar a Abhu Dabi persisteix encara que el director general Joan Oliver ha dit que estan en negociacions per poder quedar al marge de la normativa.
Sigui com sigui, el Barça és un de les marques més conegudes al món i com a tal hauria d'associar-se a les més grans companyies. I amb tots el respecte per Turkish airlines, la companyia Turca no sembla ser la més idònia. (encara que diguin que és el cinquena companyia del món)
Però a Laporta ja li va això de signar acords estranys. Uzbekistan, la companyia àrab de telefonía (Etisalad), i ara amb la companyia Turca són aliances que no semblen estar a l'alçada de la grandesa del Barça. Algú creu que hi ha un altre interès.
Per cert, Joan Oliver va tornar a mentir en públic. La primera vegada va ser quan va dir que les auditories de seguretat eren per protegir als vicepresidents i desprès e sva demostrar que només volien furgar en el perfil dels directius espiats.
En aquesta segona mentida, Oliver va dir que no sabia res de l’esbroncada de Laporta a Ferrer quan aquest va anunciar la seva candidatura quan el propi Ferrer va confirmar a “la graderia” que la discussió es va produir i que Joan Oliver estava al davant. Ja són unes quantes les relliscades de l'home dels 100.000 euros.
MARCANT LA DIFERÈNCIA
El FC Barcelona pot acabar la primera volta com a líder indiscutible sent l’únic equip que encara no ha perdut ni un sol partit i deixant al Reial Madrid a 5 punts. No és una diferència determinant tot i que dels últims 5 cops que el Barça ha estat campió d'hivern en 4 s'ha acabat adjudicant el campionat. Per tant, el títol honorífic no és només una anècdota.
La diferència de 5 punts significa que si el Reial Madrid vol evitar un altre aliró culé haurà de fer una segona volta quasi perfecta i esperar a que aquest Barça fiable perdi dos partits. I és que el blancs ja no depenen di sí mateixos cosa que si passava amb els dos punts que hi havia de distància abans de la diputa de la jornada d'aquest cap de setmana.
De totes formes, el Barça sembla ser un líder molt fiable. I ha basat aquesta solidesa en un Messi imparable i en una defensa molt segura. De fet, el Barça és l'equip menys golejat de les principals lligues europees i aquí és on rau el gran èxit.
Aquesta és la clau. És la quadratura del cercle. És molt difícil d'aconseguir que un equip que juga tant a l'atac defensi tant bé i encaixi tants pocs gols i el Barça de Guardiola ho ha assolit.
Aquest cap de setmana, ens deixa 2 grans noms propis: Messi i Ronaldinho.
L'argentí del Barça va marcar el seu gol número 101 amb la samarreta blaugrana i això que només te 22 anys.
Els seus números profetitzen una trajectòria llegendària. I es que Messi reuneix els millors condicionants per convertir-se en el millor jugador del món de tots els temps. A la seva capacitat de desequilibri se li afegeixen la professionalitat, la humilitat, el sacrifici, l'ambició, la generositat, el sentit col•lectiu i el més important.... el seu entorn familiar i la felicitat i la diversió amb la què ho fa tot sobre un terreny de joc.
Ronaldinho també tenia el talent per ser el més gran i marcar una època en el Barça però va decidir entregar-se a l'edonisme i li ha costat deu i ajuda recuperar el seu millor nivell. Aquest cap de setmana, el hat trick que ha aconseguit el brasiler amb el Milan apunta a un ressorgiment...
Llàstima que s'entregués als encants de la Barcelona nocturna. De totes maneres, la marxa de Ronaldinho va tenir un efecte beneficiós per Messi.
L'argentí s'ha erigit en un líder molt madur per un Barça campió que juga per a que ell gaudeixi. I mentrestant, Cristano Ronaldo fallant i vacilant als seguidors de l'Atlètic a la Catedral.
La diferència de 5 punts significa que si el Reial Madrid vol evitar un altre aliró culé haurà de fer una segona volta quasi perfecta i esperar a que aquest Barça fiable perdi dos partits. I és que el blancs ja no depenen di sí mateixos cosa que si passava amb els dos punts que hi havia de distància abans de la diputa de la jornada d'aquest cap de setmana.
De totes formes, el Barça sembla ser un líder molt fiable. I ha basat aquesta solidesa en un Messi imparable i en una defensa molt segura. De fet, el Barça és l'equip menys golejat de les principals lligues europees i aquí és on rau el gran èxit.
Aquesta és la clau. És la quadratura del cercle. És molt difícil d'aconseguir que un equip que juga tant a l'atac defensi tant bé i encaixi tants pocs gols i el Barça de Guardiola ho ha assolit.
Aquest cap de setmana, ens deixa 2 grans noms propis: Messi i Ronaldinho.
L'argentí del Barça va marcar el seu gol número 101 amb la samarreta blaugrana i això que només te 22 anys.
Els seus números profetitzen una trajectòria llegendària. I es que Messi reuneix els millors condicionants per convertir-se en el millor jugador del món de tots els temps. A la seva capacitat de desequilibri se li afegeixen la professionalitat, la humilitat, el sacrifici, l'ambició, la generositat, el sentit col•lectiu i el més important.... el seu entorn familiar i la felicitat i la diversió amb la què ho fa tot sobre un terreny de joc.
Ronaldinho també tenia el talent per ser el més gran i marcar una època en el Barça però va decidir entregar-se a l'edonisme i li ha costat deu i ajuda recuperar el seu millor nivell. Aquest cap de setmana, el hat trick que ha aconseguit el brasiler amb el Milan apunta a un ressorgiment...
Llàstima que s'entregués als encants de la Barcelona nocturna. De totes maneres, la marxa de Ronaldinho va tenir un efecte beneficiós per Messi.
L'argentí s'ha erigit en un líder molt madur per un Barça campió que juga per a que ell gaudeixi. I mentrestant, Cristano Ronaldo fallant i vacilant als seguidors de l'Atlètic a la Catedral.
jueves, 14 de enero de 2010
ELIMINACIÓ DOLÇA ??
El Barça de Guardiola va quedar ahir eliminat de la copa a mans del Sevilla de manera que ja no podrà reeditar els 6 títols de la temporada passada. NO passa res.... perquè, si l'equip continua jugant com ho va fer ahir al Sánchez Pizjuan, aquest Barça pot acabar la temporada aixecant més d'una copa i fer el sextet només passa un cop cada 110 anys, de moment.
Comparteixo els elogis per la manera com va caure l'equip.
La segona part del Barça va ser sublim amb 10 oportunitats clares, només va faltar "l'Iniestazo d'Stanford Bridge" que bé podia haver estat la rematada al pal de Messi.
En aquest sentit, l'afició culé pot sentir-se orgullosa de les ganes que hi van posar els jugadors. Ara bé, entenc que totes aquestes reaccions positives a la "dolça eliminació" es produeixen perquè aquest Barça ve de guanyar 6 copes. Perquè, per molt que Guardiola vulgui desterrar la cultura del resultadisme, estic convençut que si el Barça de la temporada passada hagués jugat igual de bé però no hagués guanyat cap títol, l'afició estaria empipada i la feina de Guardiola seria molt qüestionada.
Per tant, la forma està molt bé però els resultats són els que acaben marcant la diferència. En aquest cas, si que es veritat que l'equip surt d'aquesta relliscada a Sevilla sense cap esgarrapada perquè ve de fer un recorregut impecable.
Dit això, em sembla que els anàlisi que es fan de l’eliminatòria són parcials. No he llegit enlloc que la primera part del Barça a Sevilla va ser dolenta -i a mi m'ho va semblar- i que en el partit del Camp Nou el Sevilla també va ser lleugerament superior.
Les declaracions de Guardiola entonant el "mea culpa" de la derrota a l'assegurar que no ha sabut treure millor rendiment dels seus jugadors em van semblar encertades perquè crec que les seves errades s'han acabat pagant. L'alineació del Camp Nou va ser excessivament arriscada. Considero que la continua confiança en Henry no té justificació. Crec que Bojan o Pedro aporten molt més que el francès. I els canvis que ahir va introduir Guardiola van arribar massa tard.
Aquesta eliminatòria al mes de gener i contra el Sevilla torna a evidenciar que la plantilla es curta i, per molt que no ho admeti l’entrenador, hi ha molta diferència entre l’equip titular i el suplent. I això no vol dir que aquest Barça no pugui acabant guanyant més títols sinó que significa que difícilment 14 jugadors poden tornar a emportar-se totes les competicions.
I mentrestant, Márquez s'ho va mirar des de casa i... el que ha decidit renovar-lo per dues temporades encara segueix al club?
Comparteixo els elogis per la manera com va caure l'equip.
La segona part del Barça va ser sublim amb 10 oportunitats clares, només va faltar "l'Iniestazo d'Stanford Bridge" que bé podia haver estat la rematada al pal de Messi.
En aquest sentit, l'afició culé pot sentir-se orgullosa de les ganes que hi van posar els jugadors. Ara bé, entenc que totes aquestes reaccions positives a la "dolça eliminació" es produeixen perquè aquest Barça ve de guanyar 6 copes. Perquè, per molt que Guardiola vulgui desterrar la cultura del resultadisme, estic convençut que si el Barça de la temporada passada hagués jugat igual de bé però no hagués guanyat cap títol, l'afició estaria empipada i la feina de Guardiola seria molt qüestionada.
Per tant, la forma està molt bé però els resultats són els que acaben marcant la diferència. En aquest cas, si que es veritat que l'equip surt d'aquesta relliscada a Sevilla sense cap esgarrapada perquè ve de fer un recorregut impecable.
Dit això, em sembla que els anàlisi que es fan de l’eliminatòria són parcials. No he llegit enlloc que la primera part del Barça a Sevilla va ser dolenta -i a mi m'ho va semblar- i que en el partit del Camp Nou el Sevilla també va ser lleugerament superior.
Les declaracions de Guardiola entonant el "mea culpa" de la derrota a l'assegurar que no ha sabut treure millor rendiment dels seus jugadors em van semblar encertades perquè crec que les seves errades s'han acabat pagant. L'alineació del Camp Nou va ser excessivament arriscada. Considero que la continua confiança en Henry no té justificació. Crec que Bojan o Pedro aporten molt més que el francès. I els canvis que ahir va introduir Guardiola van arribar massa tard.
Aquesta eliminatòria al mes de gener i contra el Sevilla torna a evidenciar que la plantilla es curta i, per molt que no ho admeti l’entrenador, hi ha molta diferència entre l’equip titular i el suplent. I això no vol dir que aquest Barça no pugui acabant guanyant més títols sinó que significa que difícilment 14 jugadors poden tornar a emportar-se totes les competicions.
I mentrestant, Márquez s'ho va mirar des de casa i... el que ha decidit renovar-lo per dues temporades encara segueix al club?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)