M'entre escric aixó es troba reunida la Junta directiva del Fc Barcelona. Sobre la taula, hi ha la resposta institucional que preparen els directius del FC Barcelona encapçalats per Sandro Rosell als atacs que han llençat els dirigents del Reial Madrid i la premsa madrilenya durant tota la temporada.
El cert és que, ara, un cop acabada la temporada i desprès que hagi escampat la tempesta, fent un cop d’ull endarrere, un
s'adona que el que ha passat ha estat molt greu. Dintre de la rivalitat Barça-Madrid ja s’entén que la premsa, la d’aquí, la catalana, i la d’allà, la madrilenya facin un equilibri de forces i cadascuna escombri cap a la casa que té més a prop. Forma part del joc i ningú ho canviarà perquè cadasqú té els seus interessos comercials i aquests son molt legítims. Ara bé, el que és inadmissible i inacceptable és que els dirigents, els entrenadors i els jugadors que son professionals sobrepassin la línia. Ha estat molt greu que Jose Mourinho hagi posat en dubte les victòries del Barça denunciant que el club blaugrana ha rebut ajudes arbitrals, federatives i, fins i tot, dels que posen el calendari. Tots sabem qui és Morurinho i no ha fet res que no hagués fet ja a Anglaterra o a Itàlia. Ara bé, que el president d’una institució tant respectable com el Madrid, com és Florentino Pérez, també s’apunti a aquest discurs absurd és molt greu. Perquè són els dirigents els que han d’estar al servei de les institucions i en aquest cas, han estat els dirigents els que han utilitzat la institució per justificar els seus fracassos esportius.
EL Madrid i la premsa madrilenya han trencat la baralla dels límits permesos. Han acusat als jugadors del Barça d’haver-se dopat, de ser tramposos al fer teatre sobre la gespa, d’haver comprat els àrbitres, de tenir el favor de la UEFA i de la federació Espanyola de Futbol RFEF.
Han posat en dubte la professionalitat d’uns futbolistes que sempre han tingut un comportament exemplar dintre i fora del terreny de joc.
Al final, el Barça ha guanyat la lliga i la champions i tothom ha reconegut la superioritat blaugrana i el talent futbolístic i ha deixat en evidència les tretes i les poc ètiques estratagemes que han utilitzat els responsables del club blanc. No es tracta de passar factura a ningú aprofitant els èxits aconseguits però tampoc s’ha de callar perquè sembla que qui calla atorga.
La resposta del Barça ha de ser unívoca, ferma i contundent. No cal trencar relacions institucionals amb el Madrid perquè això no serveix de res. Amb una manifestació pública que deixi despullats a la dupla Florentino-Mourinho n´hi ha prou.
martes, 31 de mayo de 2011
lunes, 9 de mayo de 2011
GUANYAR COM DÉU MANA
El Barça ja té la lliga a la butxaca. Virtualment és el campió. Matemàticament, només li falta sumar un punt.
Ahir al Camp Nou va sobtar que l’afecció blaugrana no ho celebrés com Déu mana. La filosofia Guardiolina que diu “ no celebraràs res fins que no ho hagis guanyat definitivament” ha quallat en l’afecció culé. El messies de Sant Pedor predica prudència i eufòria continguda ..... i els feligresos es reprimeixen al santuari del camp Nou.
Fa la sensació que la parròquia blaugrana vol seguir a les grades el mateix comportament exemplar que te l’equip a la gespa alhora de respectar els rivals i els codis sagrats de l’esport. És com si cada seguidor culé hagués interioritzat els valors d’aquest equip.
Alguns psicòlegs esportius asseguren que guanyar sempre també cansa.
Jo, en canvi, crec que la culerada no s’ha cansat de vèncer sinó que s’ha acostumat a guanyar, que és molt diferent.
Aquí és on rau la gènesi d’aquesta maduresa i serenitat mostrada per l’afecció blaugrana.
Aquest equip els ha portat tantes vegades a Canaletes que les celebracions comencen a perdre excepcionalitat i intensitat.
El 5 a 0 al Madrid a la primera volta. El 1 a 1 al Bernabeu que deixava la lliga sentenciada. El 0 a 2 de la champions també a Chamartin han estat celebrats com títols.
I dimecres, desprès del partit al Camp Del Llevant, la culerada també es citarà a la cèntrica font barcelonina (només faltaria) però segur que serà una celebració més pausada i espero que sense un final violent.
Definitivament, l’afecció del Barça ha embarcat les urgències històriques, les ha enviat cap a Madrid en el pont aeri. I s’ha acostumat a guanyar... com Déu mana.
Ahir al Camp Nou va sobtar que l’afecció blaugrana no ho celebrés com Déu mana. La filosofia Guardiolina que diu “ no celebraràs res fins que no ho hagis guanyat definitivament” ha quallat en l’afecció culé. El messies de Sant Pedor predica prudència i eufòria continguda ..... i els feligresos es reprimeixen al santuari del camp Nou.
Fa la sensació que la parròquia blaugrana vol seguir a les grades el mateix comportament exemplar que te l’equip a la gespa alhora de respectar els rivals i els codis sagrats de l’esport. És com si cada seguidor culé hagués interioritzat els valors d’aquest equip.
Alguns psicòlegs esportius asseguren que guanyar sempre també cansa.
Jo, en canvi, crec que la culerada no s’ha cansat de vèncer sinó que s’ha acostumat a guanyar, que és molt diferent.
Aquí és on rau la gènesi d’aquesta maduresa i serenitat mostrada per l’afecció blaugrana.
Aquest equip els ha portat tantes vegades a Canaletes que les celebracions comencen a perdre excepcionalitat i intensitat.
El 5 a 0 al Madrid a la primera volta. El 1 a 1 al Bernabeu que deixava la lliga sentenciada. El 0 a 2 de la champions també a Chamartin han estat celebrats com títols.
I dimecres, desprès del partit al Camp Del Llevant, la culerada també es citarà a la cèntrica font barcelonina (només faltaria) però segur que serà una celebració més pausada i espero que sense un final violent.
Definitivament, l’afecció del Barça ha embarcat les urgències històriques, les ha enviat cap a Madrid en el pont aeri. I s’ha acostumat a guanyar... com Déu mana.
GUANYAR COM DÉU MANA
El Barça ja té la lliga a la butxaca. Virtualment és el campió. Matemàticament, només li falta sumar un punt.
Ahir al Camp Nou va sobtar que l’afecció blaugrana no ho celebrés com Déu mana. La filosofia Guardiolina que diu “ no celebraràs res fins que no ho hagis guanyat definitivament” ha quallat en l’afecció culé. El messies de Sant Pedor predica prudència i eufòria continguda ..... i els feligresos es reprimeixen al santuari del camp Nou.
Fa la sensació que la parròquia blaugrana vol seguir a les grades el mateix comportament exemplar que te l’equip a la gespa alhora de respectar els rivals i els codis sagrats de l’esport. És com si cada seguidor culé hagués interioritzat els valors d’aquest equip.
Alguns psicòlegs esportius asseguren que guanyar sempre també cansa.
Jo, en canvi, crec que la culerada no s’ha cansat de vèncer sinó que s’ha acostumat a guanyar, que és molt diferent.
Aquí és on rau la gènesi d’aquesta maduresa i serenitat mostrada per l’afecció blaugrana.
Aquest equip els ha portat tantes vegades a Canaletes que les celebracions comencen a perdre excepcionalitat i intensitat.
El 5 a 0 al Madrid a la primera volta. El 1 a 1 al Bernabeu que deixava la lliga sentenciada. El 0 a 2 de la champions també a Chamartin han estat celebrats com títols.
I dimecres, desprès del partit al Camp Del Llevant, la culerada també es citarà a la cèntrica font barcelonina (només faltaria) però segur que serà una celebració més pausada i espero que sense un final violent.
Definitivament, l’afecció del Barça ha embarcat les urgències històriques, les ha enviat cap a Madrid en el pont aeri. I s’ha acostumat a guanyar... com Déu mana.
Ahir al Camp Nou va sobtar que l’afecció blaugrana no ho celebrés com Déu mana. La filosofia Guardiolina que diu “ no celebraràs res fins que no ho hagis guanyat definitivament” ha quallat en l’afecció culé. El messies de Sant Pedor predica prudència i eufòria continguda ..... i els feligresos es reprimeixen al santuari del camp Nou.
Fa la sensació que la parròquia blaugrana vol seguir a les grades el mateix comportament exemplar que te l’equip a la gespa alhora de respectar els rivals i els codis sagrats de l’esport. És com si cada seguidor culé hagués interioritzat els valors d’aquest equip.
Alguns psicòlegs esportius asseguren que guanyar sempre també cansa.
Jo, en canvi, crec que la culerada no s’ha cansat de vèncer sinó que s’ha acostumat a guanyar, que és molt diferent.
Aquí és on rau la gènesi d’aquesta maduresa i serenitat mostrada per l’afecció blaugrana.
Aquest equip els ha portat tantes vegades a Canaletes que les celebracions comencen a perdre excepcionalitat i intensitat.
El 5 a 0 al Madrid a la primera volta. El 1 a 1 al Bernabeu que deixava la lliga sentenciada. El 0 a 2 de la champions també a Chamartin han estat celebrats com títols.
I dimecres, desprès del partit al Camp Del Llevant, la culerada també es citarà a la cèntrica font barcelonina (només faltaria) però segur que serà una celebració més pausada i espero que sense un final violent.
Definitivament, l’afecció del Barça ha embarcat les urgències històriques, les ha enviat cap a Madrid en el pont aeri. I s’ha acostumat a guanyar... com Déu mana.
GUANYAR COM DÉU MANA
El Barça ja té la lliga a la butxaca. Virtualment és el campió. Matemàticament, només li falta sumar un punt.
Ahir al Camp Nou va sobtar que l’afecció blaugrana no ho celebrés com Déu mana. La filosofia Guardiolina que diu “ no celebraràs res fins que no ho hagis guanyat definitivament” ha quallat en l’afecció culé. El messies de Sant Pedor predica prudència i eufòria continguda ..... i els feligresos es reprimeixen al santuari del camp Nou.
Fa la sensació que la parròquia blaugrana vol seguir a les grades el mateix comportament exemplar que te l’equip a la gespa alhora de respectar els rivals i els codis sagrats de l’esport. És com si cada seguidor culé hagués interioritzat els valors d’aquest equip.
Alguns psicòlegs esportius asseguren que guanyar sempre també cansa.
Jo, en canvi, crec que la culerada no s’ha cansat de vèncer sinó que s’ha acostumat a guanyar, que és molt diferent.
Aquí és on rau la gènesi d’aquesta maduresa i serenitat mostrada per l’afecció blaugrana.
Aquest equip els ha portat tantes vegades a Canaletes que les celebracions comencen a perdre excepcionalitat i intensitat.
El 5 a 0 al Madrid a la primera volta. El 1 a 1 al Bernabeu que deixava la lliga sentenciada. El 0 a 2 de la champions també a Chamartin han estat celebrats com títols.
I dimecres, desprès del partit al Camp Del Llevant, la culerada també es citarà a la cèntrica font barcelonina (només faltaria) però segur que serà una celebració més pausada i espero que sense un final violent.
Definitivament, l’afecció del Barça ha embarcat les urgències històriques, les ha enviat cap a Madrid en el pont aeri. I s’ha acostumat a guanyar... com Déu mana.
Ahir al Camp Nou va sobtar que l’afecció blaugrana no ho celebrés com Déu mana. La filosofia Guardiolina que diu “ no celebraràs res fins que no ho hagis guanyat definitivament” ha quallat en l’afecció culé. El messies de Sant Pedor predica prudència i eufòria continguda ..... i els feligresos es reprimeixen al santuari del camp Nou.
Fa la sensació que la parròquia blaugrana vol seguir a les grades el mateix comportament exemplar que te l’equip a la gespa alhora de respectar els rivals i els codis sagrats de l’esport. És com si cada seguidor culé hagués interioritzat els valors d’aquest equip.
Alguns psicòlegs esportius asseguren que guanyar sempre també cansa.
Jo, en canvi, crec que la culerada no s’ha cansat de vèncer sinó que s’ha acostumat a guanyar, que és molt diferent.
Aquí és on rau la gènesi d’aquesta maduresa i serenitat mostrada per l’afecció blaugrana.
Aquest equip els ha portat tantes vegades a Canaletes que les celebracions comencen a perdre excepcionalitat i intensitat.
El 5 a 0 al Madrid a la primera volta. El 1 a 1 al Bernabeu que deixava la lliga sentenciada. El 0 a 2 de la champions també a Chamartin han estat celebrats com títols.
I dimecres, desprès del partit al Camp Del Llevant, la culerada també es citarà a la cèntrica font barcelonina (només faltaria) però segur que serà una celebració més pausada i espero que sense un final violent.
Definitivament, l’afecció del Barça ha embarcat les urgències històriques, les ha enviat cap a Madrid en el pont aeri. I s’ha acostumat a guanyar... com Déu mana.
GUANYAR COM DÉU MANA
El Barça ja té la lliga a la butxaca. Virtualment és el campió. Matemàticament, només li falta sumar un punt.
Ahir al Camp Nou va sobtar que l’afecció blaugrana no ho celebrés com Déu mana. La filosofia Guardiolina que diu “ no celebraràs res fins que no ho hagis guanyat definitivament” ha quallat en l’afecció culé. El messies de Sant Pedor predica prudència i eufòria continguda ..... i els feligresos es reprimeixen al santuari del camp Nou.
Fa la sensació que la parròquia blaugrana vol seguir a les grades el mateix comportament exemplar que te l’equip a la gespa alhora de respectar els rivals i els codis sagrats de l’esport. És com si cada seguidor culé hagués interioritzat els valors d’aquest equip.
Alguns psicòlegs esportius asseguren que guanyar sempre també cansa.
Jo, en canvi, crec que la culerada no s’ha cansat de vèncer sinó que s’ha acostumat a guanyar, que és molt diferent.
Aquí és on rau la gènesi d’aquesta maduresa i serenitat mostrada per l’afecció blaugrana.
Aquest equip els ha portat tantes vegades a Canaletes que les celebracions comencen a perdre excepcionalitat i intensitat.
El 5 a 0 al Madrid a la primera volta. El 1 a 1 al Bernabeu que deixava la lliga sentenciada. El 0 a 2 de la champions també a Chamartin han estat celebrats com títols.
I dimecres, desprès del partit al Camp Del Llevant, la culerada també es citarà a la cèntrica font barcelonina (només faltaria) però segur que serà una celebració més pausada i espero que sense un final violent.
Definitivament, l’afecció del Barça ha embarcat les urgències històriques, les ha enviat cap a Madrid en el pont aeri. I s’ha acostumat a guanyar... com Déu mana.
Ahir al Camp Nou va sobtar que l’afecció blaugrana no ho celebrés com Déu mana. La filosofia Guardiolina que diu “ no celebraràs res fins que no ho hagis guanyat definitivament” ha quallat en l’afecció culé. El messies de Sant Pedor predica prudència i eufòria continguda ..... i els feligresos es reprimeixen al santuari del camp Nou.
Fa la sensació que la parròquia blaugrana vol seguir a les grades el mateix comportament exemplar que te l’equip a la gespa alhora de respectar els rivals i els codis sagrats de l’esport. És com si cada seguidor culé hagués interioritzat els valors d’aquest equip.
Alguns psicòlegs esportius asseguren que guanyar sempre també cansa.
Jo, en canvi, crec que la culerada no s’ha cansat de vèncer sinó que s’ha acostumat a guanyar, que és molt diferent.
Aquí és on rau la gènesi d’aquesta maduresa i serenitat mostrada per l’afecció blaugrana.
Aquest equip els ha portat tantes vegades a Canaletes que les celebracions comencen a perdre excepcionalitat i intensitat.
El 5 a 0 al Madrid a la primera volta. El 1 a 1 al Bernabeu que deixava la lliga sentenciada. El 0 a 2 de la champions també a Chamartin han estat celebrats com títols.
I dimecres, desprès del partit al Camp Del Llevant, la culerada també es citarà a la cèntrica font barcelonina (només faltaria) però segur que serà una celebració més pausada i espero que sense un final violent.
Definitivament, l’afecció del Barça ha embarcat les urgències històriques, les ha enviat cap a Madrid en el pont aeri. I s’ha acostumat a guanyar... com Déu mana.
viernes, 6 de mayo de 2011
Demanaran l’embargament dels bens de Laporta i els seus exdirectius
El jutjat de Primera Instància número 24 de Barcelona va dictaminar el passat 3 de març un acte d’execució que condemnava Joan Laporta, ex president del FC Barcelona, i set dels seus directius a dipositar a la seu de la Lliga de Futbol Professional (LFP) un aval per un valor de 23,2 milions d’euros en un termini de dos mesos.
Segons ha pogut saber el programa “Sin Concesiones” de l’emissora RKB,
Joan Laporta i els exdirectius afectats Alfons Godall, Joan Boix, Rafael Yuste, Albert Perrín, Jaume Ferrer, Josep Cubells i Alfons Castro no han dipositat l’aval econòmic exigit dins el termini legal i han enviat un escrit al Jutge demanant una pròrroga de 3 mesos al·legant que les entitats bancàries no els han concedit els avals.
El Jutge donarà trasllat la setmana vinent d’aquest escrit a la part del soci del Barça demandant Vicenç Plà per a que manifesti si: accedeix a la concessió d’aquests 3 mesos de pròrroga, si vol desistir en la seva demanda o si demana l’embargament dels bens per demanar l’execució de la sentència
Fonts jurídiques del soci Vicenç Plà a les que ha tingut accés el programa “Sin concesiones” asseguren que demanaran al Jutge que dicti una interlocutòria perquè es concreti el constrenyiment sobre els béns i propietats de
l’expresident Joan Laporta i els seus exdirectius condemnats per garantir el import dels 23,2 milions d’euros i es doni així compliment a la sentència que va dictar l'Audiència de Barcelona el passat febrer del 2010.
Cal recordar que Laporta i els directius afectats van recórrer la sentència de l'Audiència de Barcelona al Tribunal Suprem, que encara no ha dictat la sentència definitiva.
Segons ha pogut saber el programa “Sin Concesiones” de l’emissora RKB,
Joan Laporta i els exdirectius afectats Alfons Godall, Joan Boix, Rafael Yuste, Albert Perrín, Jaume Ferrer, Josep Cubells i Alfons Castro no han dipositat l’aval econòmic exigit dins el termini legal i han enviat un escrit al Jutge demanant una pròrroga de 3 mesos al·legant que les entitats bancàries no els han concedit els avals.
El Jutge donarà trasllat la setmana vinent d’aquest escrit a la part del soci del Barça demandant Vicenç Plà per a que manifesti si: accedeix a la concessió d’aquests 3 mesos de pròrroga, si vol desistir en la seva demanda o si demana l’embargament dels bens per demanar l’execució de la sentència
Fonts jurídiques del soci Vicenç Plà a les que ha tingut accés el programa “Sin concesiones” asseguren que demanaran al Jutge que dicti una interlocutòria perquè es concreti el constrenyiment sobre els béns i propietats de
l’expresident Joan Laporta i els seus exdirectius condemnats per garantir el import dels 23,2 milions d’euros i es doni així compliment a la sentència que va dictar l'Audiència de Barcelona el passat febrer del 2010.
Cal recordar que Laporta i els directius afectats van recórrer la sentència de l'Audiència de Barcelona al Tribunal Suprem, que encara no ha dictat la sentència definitiva.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)