El Reial Madrid de Florentino Pérez ha tancat l’exercici econòmic amb un superàvit de 30 milions d’euros. Algú es pot preguntar, com un club que només guanya la copa del Rei pot guanyar tants calers, doncs, precisament per això, perquè el club blanc porta una quants anys sense aconseguir grans títols i per això s’estalvia les primes que no ha de pagar als seus jugadors.
El Barça, per exemple, ha hagut de pagar 47 milions d’euros als seus futbolistes com a premi per haver guanyat la champions i la lliga. És evident, que al Madrid ja li hagués agradat els títols que ha aconseguit el Barça i no presentar el superàvit que ha presentat, perquè com encertadament va dir Jorge Valdano “ encara no s’ha vist mai a cap afició del Món sortir al carrer per celebrar una bona compte d’explotació o un bon superàvit. En futbol, els clubs no tenen com a gran objectiu guanyar diners sinó aconseguir títols que aportin satisfacció a l’aficionat i prestigi a l’entitat. A més, Florentino presenta superavits a bombo i platerets però no explica que el seu Madrid té un deute de 660 MILLONES, sent el segon club més endeutat d’Europa per darrera del Manchester City.
A més, El Reial Madrid tanca les temporades amb superàvit econòmic pq només és un club de futbol que te una secció de bàsquet molt mal gestionada, per cert. En canvi, el Barça és un club poliesportiu que es gasta cada any 50 milions d’euros en uns seccions esportives ben gestionades i que son un llast econòmica important però que aporten un valor afegit a l’entitat. A més el Barça té un futbol base exemplar que li costa 20 milions d’euros, mentre que el Madrid té equips inferiors que no nodreixen al primer equip i que no es cap refereència.
Per això la diferencia en l’economia del Barça i del Madrid. Entre seccions professionals i el futbol base, el Barça es gasta 70 milions d’euros que el Madrid té per gastar-se o malgastar en fitxatges i presentar algun superàvit.
I això encara fa més meritoris els èxits de l’equip de futbol de Guardiola, que gastant-se menys diners en fitxatges, porta 3 anys passant-li la mà per la cara a l’equip blanc.
Per tant, al culé li encantaria que això seguís així, el Madrid presentat superàvits econòmics i el Barça omplint de títols les vitrines del Museu.
miércoles, 29 de junio de 2011
miércoles, 15 de junio de 2011
CESC FABREGAS TAMPOC VINDRÀ AQUEST ESTIU
Cesc Fabregas tampoc vindrà al Barça aquesta temporada. Està clar que el jugador vol vestir de blaugrana però l’Arsenal només vendrà al seu capità si arriba una oferta econòmica molt important que volti els 45 milions d’euros. Una quantitat que els directius del Barça, que avalen amb el seu patrimoni personal, no estan disposats a invertir en un jugador que, en principi, vindria a ser suplent perquè en la seva posició ja juguen en una solvència contrastada Iniesta i Xavi.
Per tant, deixem de fer volar coloms i no enganyem a l’aficionat.
Si un club no vol vendre al seu capità i l’altra no vol pagar una burrada per un jugador que va sortir del seu futbol base, el sil·logisme és molt fàcil. No es farà l’operació per molt que Cesc vulgui venir al Cam Nou.
Els dirigents del Barça ja van fer l’estiu passat una oferta de 30 milions d’euros a l’Arsenal per Cesc i el club londinenc no va voler ni considerar-la, de manera que no tindria sentit que un any desprès el Barça pagués més diners quan resulta que el preu de traspàs d’un jugador baixa cada any que passa i el jugador s’apropa a la finalització del seu contracte.
El Barça necessita reforçar-se, si. Concretament necessita un central, un lateral esquerre i un davanter. Per tant, no té cap sentit que el Barça invertís els 45 milions d’euros dels que disposa per un migcampista que no resoldria les necessitats de la plantilla.
Per tant, Guardiola ja ho està assumint. El fitxatge de Cesc no es podrà fer.
Thiago tampoc no és una mala alternativa.
Per tant, deixem de fer volar coloms i no enganyem a l’aficionat.
Si un club no vol vendre al seu capità i l’altra no vol pagar una burrada per un jugador que va sortir del seu futbol base, el sil·logisme és molt fàcil. No es farà l’operació per molt que Cesc vulgui venir al Cam Nou.
Els dirigents del Barça ja van fer l’estiu passat una oferta de 30 milions d’euros a l’Arsenal per Cesc i el club londinenc no va voler ni considerar-la, de manera que no tindria sentit que un any desprès el Barça pagués més diners quan resulta que el preu de traspàs d’un jugador baixa cada any que passa i el jugador s’apropa a la finalització del seu contracte.
El Barça necessita reforçar-se, si. Concretament necessita un central, un lateral esquerre i un davanter. Per tant, no té cap sentit que el Barça invertís els 45 milions d’euros dels que disposa per un migcampista que no resoldria les necessitats de la plantilla.
Per tant, Guardiola ja ho està assumint. El fitxatge de Cesc no es podrà fer.
Thiago tampoc no és una mala alternativa.
martes, 14 de junio de 2011
1 ANY DE BONA GESTIÓ MAL EXPLICADA
El passat 13 de juny es va complir un any que Sandro Rosell guanyava les eleccions a la presidència del Barça amb una claredat abassegadora amb el 61,35 % dels vots.
Els 35.021 suports que va rebre el van convertir en el president del FC Barcelona més votat de la història.
Un any desprès la valoració global del primer any de govern de Sandro Rosell i la seva junta directiva és molt positiva malgrat algunes decisions contradictòries ja assenyalades en el post anterior. En canvi, no s’han explicat suficientment bé les encertades decisions i de cara a l'opinió pública han quallat més els pocs desencerts.
A nivell esportiu: EL MILLLOR ANY DE LA HISTÒRIA DEL CLUB. FANTÀSTIC PALMARÉS.
En futbol ha continuat el nivell d’Excel·lència tant en joc com en èxits esportius.
S’han guanyat 3 títols:
→ Campions de la Champions League
→ Campions de Lliga Espanyola
→ Campions de la Superocopa d’Espanya,
→ I Subcampions de la Copa del Rei.
A nivel de seccions, els èxits també han estat extraordinaris.
En bàsquet:
→ Campions de la Lliga ACB ?? (a un partit de ser campions)
→ Campions de La Copa del Rei,
→ Campions de la Supercopa d’Espanya
En Handbol
→ Campions de la Copa d’Europa
→ Campions de la Lliga Asobal
En futbol sala
→ Campions de Lliga ??? (Final amb el Caja segovia)
→ Campions de la Copa del Rei
→ Campions de la Copa d’Espanya
Per tant, la valoració esportiva del primer any de mandat de Rosell mereix un excel·lent amb lletres ben grosses.
En l’aspecte Econòmic: UNA GRAN GESTIÓ.
S’han retallat les despeses sumptuoses i se segueix el camí de l’equilibri pressupostari.
→ En un any en el que s’han pagat moltes primes pels
tants títols aconseguits s’han retallat les pèrdues en més de 60 milions d’euros i això encara té més mèrit.
→ Es tancarà l’any amb un dèficit de només -21 milions quan l’any passat Laporta el va tancar amb unes pèrdues de -83 milions d’euros.
→ En només 1 any, s’ha reduït el Deute Net en 67 milions.
El deute net ha passat de 431 milions d’Euros a reduir-se fins als 364 milions actuals.
→ S’ha aconseguit un patrocini de 30 milions d’euros de Qatar Foundation. El Barça va ser el primer en aconseguir-ho. Desprès hi han anat el Reial Madrid, altres clubs espanyols i fins i tot el Govern Espanyol. Si volem seccions exitoses i pagar els millors esportistes necessitem ingressos extraordinaris per no haver de pujar ni el carnet de soci ni el carnet d’abonament, ni vendre els cracks o vendre patrimoni.
En l’aspecte patrimonial. No només no s’ha venut patrimoni sinó que s’ha recuperat.
→ Es va aconseguir recuperar una parcel·la de la Ciutat Esportiva per fer-la més confortable pels esportistes.
→ S’està apunt d’inaugurar la Nova Masia.
→ S’ha aturat la requalificació i venda del Mini que l’anterior directiva havia pactat amb unes condicions molt perjudicials pel club.
Per tant, i tenint en compte d’on veníem la gestió és ara molt més diligent, racional i honesta. S’han abandonat els luxes innecessaris del passat.
En l’aspecte social:
→ Agència de viatges pròpia. Preus més reduïts. Servei de qualitat.
→ Massius desplaçaments amb un comportament exemplar.
→ Inauguració de noves penyes.
DECISIONS NO TANT ENCERTADES.
El director general en el seu afany per reduir despeses ha proposat algunes mesures de “microeconomia” que en una empresa qualsevol haguessin estat un encert però que en una entitat tant especial i peculiar com FC Barcelona no ho han estat tant.
1.- Proposta de fer un restaurant a la Masia antiga.
2.- Pujada del 50% del preu dels pàrquings.
3.- Exclusió del partit de Supercopa d’Espanya del carnet d’Abonament.
4.- Retallada de les seccions no professionals.
5.- Fraccionament del carnet d’abonat al Palau.
Personalment, crec que s’han de buscar més ingressos atípics sense afectar la butxaca del soci (+ contracte de patrocini i publicitat).
Altres decisions no massa ben explicades:
→ Auditoria econòmica al servei dels socis previ a l’assemblea.
→ Accés a la condició de soci.
→ La grada jove. (entrades al 50% perquè?. A quina associació externa del club?)
És evident que en la fotografia final, la valoració és excel·lent però en canvi, els problemes de Comunicació han impedit traslladar-ho correctament a la massa social.
DISFUNCIONS EN LA COMUNICACIÓ
1er. Falta definir estratègia comunicativa.
→ Crec que la Comunicació del club no ha seguit una línia marcada i sovint s’ha actuat tard.
La versió oficial ha aparegut quan les versions oficioses ja s’havien anticipat ocupant un major espai. (Exemple: Desplaçament a Pamplona)
2on: La figura del president perd popularitat
→ Ha semblat que en Comunicació s’ha volgut fer tot el contrari del que va fer l’anterior president. Va ser un desencert que el president anunciés que no parlaria fins al Nadal. Un president ha de parlar quan és necessari. Ni ha de sortir molt ni poc. Només quan calgui.
→ No s’han escollit correctament les aparicions del president.
En molts casos si s’ha actuat amb celeritat i encert com quan es van produir la contundent resposta a les acusacions de dopatge de la Cope. Malgrat que, tenint en compte la gravetat de les acusacions, hauria reforçat la imatge del president que aquella roda de premsa hagués estat feta conjuntament pel màxim mandatari del Club per manifestar la profunda indignació dels socis representats pel president i el secretari de la Junta per abordar les qüestions jurídiques.
Les acusacions de Mourinho en la roda de premsa posterior a l’anada de les semifinals de la Champions també haguessin merescut una resposta contundent del president Sandro Rosell desprès de la disputa del partit de tornada.
La millor manera hagués estat una entrevista pactada de 10 minuts a Barça TV per defensar l’honorabilitat dels jugadors i la netedat de la competició. Amb aquest format pausat s’evita improvisació, respondre a les preguntes dels Mitjans de Madrid i haver de parlar d’altres temes que no fossin aquell.
En conclusió, s’ha donat la sensació que amb el president Rosell la política ha estat quan menys parli i menys aparegui menys s’equivocarà i això és una errada.
Els 35.021 suports que va rebre el van convertir en el president del FC Barcelona més votat de la història.
Un any desprès la valoració global del primer any de govern de Sandro Rosell i la seva junta directiva és molt positiva malgrat algunes decisions contradictòries ja assenyalades en el post anterior. En canvi, no s’han explicat suficientment bé les encertades decisions i de cara a l'opinió pública han quallat més els pocs desencerts.
A nivell esportiu: EL MILLLOR ANY DE LA HISTÒRIA DEL CLUB. FANTÀSTIC PALMARÉS.
En futbol ha continuat el nivell d’Excel·lència tant en joc com en èxits esportius.
S’han guanyat 3 títols:
→ Campions de la Champions League
→ Campions de Lliga Espanyola
→ Campions de la Superocopa d’Espanya,
→ I Subcampions de la Copa del Rei.
A nivel de seccions, els èxits també han estat extraordinaris.
En bàsquet:
→ Campions de la Lliga ACB ?? (a un partit de ser campions)
→ Campions de La Copa del Rei,
→ Campions de la Supercopa d’Espanya
En Handbol
→ Campions de la Copa d’Europa
→ Campions de la Lliga Asobal
En futbol sala
→ Campions de Lliga ??? (Final amb el Caja segovia)
→ Campions de la Copa del Rei
→ Campions de la Copa d’Espanya
Per tant, la valoració esportiva del primer any de mandat de Rosell mereix un excel·lent amb lletres ben grosses.
En l’aspecte Econòmic: UNA GRAN GESTIÓ.
S’han retallat les despeses sumptuoses i se segueix el camí de l’equilibri pressupostari.
→ En un any en el que s’han pagat moltes primes pels
tants títols aconseguits s’han retallat les pèrdues en més de 60 milions d’euros i això encara té més mèrit.
→ Es tancarà l’any amb un dèficit de només -21 milions quan l’any passat Laporta el va tancar amb unes pèrdues de -83 milions d’euros.
→ En només 1 any, s’ha reduït el Deute Net en 67 milions.
El deute net ha passat de 431 milions d’Euros a reduir-se fins als 364 milions actuals.
→ S’ha aconseguit un patrocini de 30 milions d’euros de Qatar Foundation. El Barça va ser el primer en aconseguir-ho. Desprès hi han anat el Reial Madrid, altres clubs espanyols i fins i tot el Govern Espanyol. Si volem seccions exitoses i pagar els millors esportistes necessitem ingressos extraordinaris per no haver de pujar ni el carnet de soci ni el carnet d’abonament, ni vendre els cracks o vendre patrimoni.
En l’aspecte patrimonial. No només no s’ha venut patrimoni sinó que s’ha recuperat.
→ Es va aconseguir recuperar una parcel·la de la Ciutat Esportiva per fer-la més confortable pels esportistes.
→ S’està apunt d’inaugurar la Nova Masia.
→ S’ha aturat la requalificació i venda del Mini que l’anterior directiva havia pactat amb unes condicions molt perjudicials pel club.
Per tant, i tenint en compte d’on veníem la gestió és ara molt més diligent, racional i honesta. S’han abandonat els luxes innecessaris del passat.
En l’aspecte social:
→ Agència de viatges pròpia. Preus més reduïts. Servei de qualitat.
→ Massius desplaçaments amb un comportament exemplar.
→ Inauguració de noves penyes.
DECISIONS NO TANT ENCERTADES.
El director general en el seu afany per reduir despeses ha proposat algunes mesures de “microeconomia” que en una empresa qualsevol haguessin estat un encert però que en una entitat tant especial i peculiar com FC Barcelona no ho han estat tant.
1.- Proposta de fer un restaurant a la Masia antiga.
2.- Pujada del 50% del preu dels pàrquings.
3.- Exclusió del partit de Supercopa d’Espanya del carnet d’Abonament.
4.- Retallada de les seccions no professionals.
5.- Fraccionament del carnet d’abonat al Palau.
Personalment, crec que s’han de buscar més ingressos atípics sense afectar la butxaca del soci (+ contracte de patrocini i publicitat).
Altres decisions no massa ben explicades:
→ Auditoria econòmica al servei dels socis previ a l’assemblea.
→ Accés a la condició de soci.
→ La grada jove. (entrades al 50% perquè?. A quina associació externa del club?)
És evident que en la fotografia final, la valoració és excel·lent però en canvi, els problemes de Comunicació han impedit traslladar-ho correctament a la massa social.
DISFUNCIONS EN LA COMUNICACIÓ
1er. Falta definir estratègia comunicativa.
→ Crec que la Comunicació del club no ha seguit una línia marcada i sovint s’ha actuat tard.
La versió oficial ha aparegut quan les versions oficioses ja s’havien anticipat ocupant un major espai. (Exemple: Desplaçament a Pamplona)
2on: La figura del president perd popularitat
→ Ha semblat que en Comunicació s’ha volgut fer tot el contrari del que va fer l’anterior president. Va ser un desencert que el president anunciés que no parlaria fins al Nadal. Un president ha de parlar quan és necessari. Ni ha de sortir molt ni poc. Només quan calgui.
→ No s’han escollit correctament les aparicions del president.
En molts casos si s’ha actuat amb celeritat i encert com quan es van produir la contundent resposta a les acusacions de dopatge de la Cope. Malgrat que, tenint en compte la gravetat de les acusacions, hauria reforçat la imatge del president que aquella roda de premsa hagués estat feta conjuntament pel màxim mandatari del Club per manifestar la profunda indignació dels socis representats pel president i el secretari de la Junta per abordar les qüestions jurídiques.
Les acusacions de Mourinho en la roda de premsa posterior a l’anada de les semifinals de la Champions també haguessin merescut una resposta contundent del president Sandro Rosell desprès de la disputa del partit de tornada.
La millor manera hagués estat una entrevista pactada de 10 minuts a Barça TV per defensar l’honorabilitat dels jugadors i la netedat de la competició. Amb aquest format pausat s’evita improvisació, respondre a les preguntes dels Mitjans de Madrid i haver de parlar d’altres temes que no fossin aquell.
En conclusió, s’ha donat la sensació que amb el president Rosell la política ha estat quan menys parli i menys aparegui menys s’equivocarà i això és una errada.
jueves, 9 de junio de 2011
LES CONTRADICCIONS DE LA JUNTA DEL BARÇA
Repsol ha decidit estalviar en paper a les benzineres i ara t’has d’eixugar als pantalons. El govern rebaixa el límit de velocitat a les autopistes a 110 per estalviar un 8% en carburants i resulta que no ho respecta ningú.
Tothom pren mesures amb el pretexta de reduir costos però no sempre són efectives. El Barça no podia ser una excepció. Al Beisbol i a les seccions amateurs els hi ha tocat el rebre. Això podria ser comprensible en temps de crisi si no fos que aquesta junta va prometre en el seu programa electoral que les potenciaria.
La directiva de Sandro Rosell està entrant en una espiral de contradiccions que té una mica desorientat al soci del Barça.
Els d’ara, els mateixos que van beneir l’augment del 40% que Laporta va aplicar als abonaments, son els que pugen unilateralment el 50% el preu de las places de pàrquing per – diuen- adequar-lo al mercat. I resulta que al final, l’hora de d’aparcament surt a 24 euros. Son els mateixos que, afectats per la crisis econòmica, enlloc de buscar més ingressos atípics han decidit tocar la butxaca del soci al depreciar el valor de l’abonament a l’excloure la visita del Real Madrid al Camp Nou a la Supercopa per rascar-li al soci una taquilla de deu milions. Son els mateixos que el mateix dia que anuncien retallades en les seccions asseguren que vendran 1400 entrades a meitat de preu a no se sap ben bé quina associació de joves externa al Club. Aquest directius son els mateixos que no entenen que en el "més que un club" hi tenen molt a veure les seccions. Aquelles que omplen de satisfacció al soci barcelonista quan veu que el seu equip jugarà la final de la Lliga de bàsquet i el Madrid no. Aquelles seccions que porten 29 copes d’Europa. Aquests directius són el mateixos que celebren el dia de la dona (mai un acte havia estat tant discriminatori com aquell) i anuncien que es tornarà a recuperar la secció femenina de bàsquet. Fa gràcia recordar això ara. No són moltes contradiccions senyors directius del Barça?
I l’ultima decisió que tindrà molt poc èxit és la de fraccionar l’abonament del palau a les diferents seccions.
L’handbol i l’hoquei sobre patins ja no sentiran l’alè dels seguidors com abans.
Aquests mateixos directius son els que van prometre un nou Palau Blaugrana del què encara no se’n tenen notícies. I pel que sembla ja no caldrà.
Es cert que això de respondre de les pèrdues del pressupost amb el patrimoni personal és molt dur però això ja ho sabien quan van entrar al club.
Tothom pren mesures amb el pretexta de reduir costos però no sempre són efectives. El Barça no podia ser una excepció. Al Beisbol i a les seccions amateurs els hi ha tocat el rebre. Això podria ser comprensible en temps de crisi si no fos que aquesta junta va prometre en el seu programa electoral que les potenciaria.
La directiva de Sandro Rosell està entrant en una espiral de contradiccions que té una mica desorientat al soci del Barça.
Els d’ara, els mateixos que van beneir l’augment del 40% que Laporta va aplicar als abonaments, son els que pugen unilateralment el 50% el preu de las places de pàrquing per – diuen- adequar-lo al mercat. I resulta que al final, l’hora de d’aparcament surt a 24 euros. Son els mateixos que, afectats per la crisis econòmica, enlloc de buscar més ingressos atípics han decidit tocar la butxaca del soci al depreciar el valor de l’abonament a l’excloure la visita del Real Madrid al Camp Nou a la Supercopa per rascar-li al soci una taquilla de deu milions. Son els mateixos que el mateix dia que anuncien retallades en les seccions asseguren que vendran 1400 entrades a meitat de preu a no se sap ben bé quina associació de joves externa al Club. Aquest directius son els mateixos que no entenen que en el "més que un club" hi tenen molt a veure les seccions. Aquelles que omplen de satisfacció al soci barcelonista quan veu que el seu equip jugarà la final de la Lliga de bàsquet i el Madrid no. Aquelles seccions que porten 29 copes d’Europa. Aquests directius són el mateixos que celebren el dia de la dona (mai un acte havia estat tant discriminatori com aquell) i anuncien que es tornarà a recuperar la secció femenina de bàsquet. Fa gràcia recordar això ara. No són moltes contradiccions senyors directius del Barça?
I l’ultima decisió que tindrà molt poc èxit és la de fraccionar l’abonament del palau a les diferents seccions.
L’handbol i l’hoquei sobre patins ja no sentiran l’alè dels seguidors com abans.
Aquests mateixos directius son els que van prometre un nou Palau Blaugrana del què encara no se’n tenen notícies. I pel que sembla ja no caldrà.
Es cert que això de respondre de les pèrdues del pressupost amb el patrimoni personal és molt dur però això ja ho sabien quan van entrar al club.
martes, 7 de junio de 2011
DANI, UN PRESIDENT AMB CLAROSCURS
Ara si que va de debò. Dani Sánchez Llibre deixa la presidència de l’Espanyol desprès de 14 anys. El primer que li han de dir els periquitos és gràcies per tota la feina feta i el seu recolzament econòmic. Dani passarà a la història com un dels millors presidents de l’entitat. I això és indiscutible.
Dani ha estat una figura molt carismàtica, més, fins i tot, que els centenars de jugadors i les desenes d’entrenadors que han passat pel club durant els seus 14 anys de mandat. Excel·lent en les distàncies curtes. Ha estat el president de les penyes. El president populista que es queixava dels àrbitres o s’enfrontava públicament al president del Barça com si fos un aficionat més. Dani és d’aquelles persones amb les què costa emprenyar-te perquè t’agafa pel braç i et fa una carantonya amb aquell somriure de nen gran entremaliat. Dani era la prolongació de la graderia a la llotja. D’aquí s’explica que l’entitat hagi crescut dels 14 mil socis de 1998 als 37 mil actuals.
Gràcies a Dani, el club ha crescut molt patrimonialment. Ha estat la parcel·la en la què millor s’ha mogut. Va agafar el club al 1997 amb Sarrià enderrocat i en 14 anys ha aconseguit una ciutat esportiva a San Adrià i un Estadi Nou a Cornellà-El Prat. Dani és un treballador incansable. Ell sempre diu que acaba aconseguint tot allò que es proposa. Però en aquesta àrea el seu èxit no s’explicaria sense el suport del seu germà, Josep Sánchez Llibre, que ha estat clau en el creixement del club gràcies a les seves gestions en la més alta esfera política. És en l’àrea esportiva, en la què Dani ha mostrat més clarament les seves carències. No ha estat capaç de dotar l’entitat d’una estructura sòlida i estable delegant en els professionals. Ha decidit a impulsos. Fitxava i desfitxava depenent del que li digués el seu entorn que tant l’ha idolatrat però que també tant l’ha perjudicat. No ha sabut vendre els jugadors quan calia perquè ha gestionat més amb el cor i els sentiments que amb el cap. I en futbol, tot és molt efímer, tot és molt cruel. Ha aconseguit dues copes del Rei i un subcampionat de la UEFA. Uns èxits importants però dels que no s’ha sabut treure-li el rèdit per a que l’entitat pugés un esgraó el seu nivell competitiu.
Dani ha tingut l’habilitat de desactivar els projectes alternatius sense tenir ell un ben definit: José Manuel Lara, Claudi Biern, Joan Golobart, l’Espanyol 3.0 han estat flors d’un dia. L’únic retret que se li pot fer a Dani es que ha gaudit amb els aplaudiments dels aduladors i en canvi ha fet oïdes sordes dels crítics constructius.
Dani ho ha donat tot per l’Espanyol i sempre se l’haurà d’estar agraït però no oblidem que deixa un club amb una gran casa però ofegat econòmicament.
Dani ha estat una figura molt carismàtica, més, fins i tot, que els centenars de jugadors i les desenes d’entrenadors que han passat pel club durant els seus 14 anys de mandat. Excel·lent en les distàncies curtes. Ha estat el president de les penyes. El president populista que es queixava dels àrbitres o s’enfrontava públicament al president del Barça com si fos un aficionat més. Dani és d’aquelles persones amb les què costa emprenyar-te perquè t’agafa pel braç i et fa una carantonya amb aquell somriure de nen gran entremaliat. Dani era la prolongació de la graderia a la llotja. D’aquí s’explica que l’entitat hagi crescut dels 14 mil socis de 1998 als 37 mil actuals.
Gràcies a Dani, el club ha crescut molt patrimonialment. Ha estat la parcel·la en la què millor s’ha mogut. Va agafar el club al 1997 amb Sarrià enderrocat i en 14 anys ha aconseguit una ciutat esportiva a San Adrià i un Estadi Nou a Cornellà-El Prat. Dani és un treballador incansable. Ell sempre diu que acaba aconseguint tot allò que es proposa. Però en aquesta àrea el seu èxit no s’explicaria sense el suport del seu germà, Josep Sánchez Llibre, que ha estat clau en el creixement del club gràcies a les seves gestions en la més alta esfera política. És en l’àrea esportiva, en la què Dani ha mostrat més clarament les seves carències. No ha estat capaç de dotar l’entitat d’una estructura sòlida i estable delegant en els professionals. Ha decidit a impulsos. Fitxava i desfitxava depenent del que li digués el seu entorn que tant l’ha idolatrat però que també tant l’ha perjudicat. No ha sabut vendre els jugadors quan calia perquè ha gestionat més amb el cor i els sentiments que amb el cap. I en futbol, tot és molt efímer, tot és molt cruel. Ha aconseguit dues copes del Rei i un subcampionat de la UEFA. Uns èxits importants però dels que no s’ha sabut treure-li el rèdit per a que l’entitat pugés un esgraó el seu nivell competitiu.
Dani ha tingut l’habilitat de desactivar els projectes alternatius sense tenir ell un ben definit: José Manuel Lara, Claudi Biern, Joan Golobart, l’Espanyol 3.0 han estat flors d’un dia. L’únic retret que se li pot fer a Dani es que ha gaudit amb els aplaudiments dels aduladors i en canvi ha fet oïdes sordes dels crítics constructius.
Dani ho ha donat tot per l’Espanyol i sempre se l’haurà d’estar agraït però no oblidem que deixa un club amb una gran casa però ofegat econòmicament.
lunes, 6 de junio de 2011
FABRIQUEM UN ALTRE GUARDIOLA??
De la mateixa manera que un equip no pot dependre d’un sol jugador, també s’ha de tenir clar que un club no pot dependre d’un sol entrenador.
Tant de bó, Pep Guardiola continuï molts anys. Senyal que el Barça segueix guanyant títols. És evident que serà difícil trobar un altre Guardiola atés que el de Sant Pedor reuneix el perfil perfecte per ser entrenador del Barça ja que està molt preparat intel·lectualment, sent els colors, ha perfeccionat la filosofia de joc i coneix la casa com ningú.
Guardiola però no serà etern per molt que volguéssim que ho fos. Per tant, el club hauria de començar a preparar-se per quan ho vulgui deixar.
Igual que l’entitat treballa amb previsió per formar a futbolistes a la Masia que en el futur seran els recanvis dels Iniesta, Xavi, Puyol, Valdés i companyia per seguir fent un equip competitiu que segueixi guanyant. El FC Barcelona també hauria de tenir una Masia per formar als seus propis entrenadors segons els seus propis paràmetres. Entendre i posar en pràctica la filosofia del club blaugrana és complexa. No s’aprèn ni un dia ni en dos.
De la mateixa manera que el Barça fabrica jugadors que mamen la filosofia de joc des que són nens i en base a 4 condicions indispensables que han de reunir: talent, intel·ligència tàctica, bones condicions físiques i formació i entorn personal positiu, els futurs entrenadors del Barça també haurien de seguir un patró determinat.
I quina millor manera de donar continuïtat al projecte que formar també els seus propis entrenadors. I no només pel primer equip sinó per a la resta de categories també.
Per tant, la meva proposta és que de la mateixa manera que a Can Barça hi ha una Masia de jugadors, també hi hauria d’haver una Masia d’entrenadors.
Ens agradaria que Guardiola no es cansés mai però com això no pot ser, el FC Barcelona necessita preparar el futur i formar també els seus propis entrenadors.
Un club amb previsió, és un club ben dirigit.
Tant de bó, Pep Guardiola continuï molts anys. Senyal que el Barça segueix guanyant títols. És evident que serà difícil trobar un altre Guardiola atés que el de Sant Pedor reuneix el perfil perfecte per ser entrenador del Barça ja que està molt preparat intel·lectualment, sent els colors, ha perfeccionat la filosofia de joc i coneix la casa com ningú.
Guardiola però no serà etern per molt que volguéssim que ho fos. Per tant, el club hauria de començar a preparar-se per quan ho vulgui deixar.
Igual que l’entitat treballa amb previsió per formar a futbolistes a la Masia que en el futur seran els recanvis dels Iniesta, Xavi, Puyol, Valdés i companyia per seguir fent un equip competitiu que segueixi guanyant. El FC Barcelona també hauria de tenir una Masia per formar als seus propis entrenadors segons els seus propis paràmetres. Entendre i posar en pràctica la filosofia del club blaugrana és complexa. No s’aprèn ni un dia ni en dos.
De la mateixa manera que el Barça fabrica jugadors que mamen la filosofia de joc des que són nens i en base a 4 condicions indispensables que han de reunir: talent, intel·ligència tàctica, bones condicions físiques i formació i entorn personal positiu, els futurs entrenadors del Barça també haurien de seguir un patró determinat.
I quina millor manera de donar continuïtat al projecte que formar també els seus propis entrenadors. I no només pel primer equip sinó per a la resta de categories també.
Per tant, la meva proposta és que de la mateixa manera que a Can Barça hi ha una Masia de jugadors, també hi hauria d’haver una Masia d’entrenadors.
Ens agradaria que Guardiola no es cansés mai però com això no pot ser, el FC Barcelona necessita preparar el futur i formar també els seus propis entrenadors.
Un club amb previsió, és un club ben dirigit.
martes, 31 de mayo de 2011
ÉS L'HORA DE RESPONDRE
M'entre escric aixó es troba reunida la Junta directiva del Fc Barcelona. Sobre la taula, hi ha la resposta institucional que preparen els directius del FC Barcelona encapçalats per Sandro Rosell als atacs que han llençat els dirigents del Reial Madrid i la premsa madrilenya durant tota la temporada.
El cert és que, ara, un cop acabada la temporada i desprès que hagi escampat la tempesta, fent un cop d’ull endarrere, un
s'adona que el que ha passat ha estat molt greu. Dintre de la rivalitat Barça-Madrid ja s’entén que la premsa, la d’aquí, la catalana, i la d’allà, la madrilenya facin un equilibri de forces i cadascuna escombri cap a la casa que té més a prop. Forma part del joc i ningú ho canviarà perquè cadasqú té els seus interessos comercials i aquests son molt legítims. Ara bé, el que és inadmissible i inacceptable és que els dirigents, els entrenadors i els jugadors que son professionals sobrepassin la línia. Ha estat molt greu que Jose Mourinho hagi posat en dubte les victòries del Barça denunciant que el club blaugrana ha rebut ajudes arbitrals, federatives i, fins i tot, dels que posen el calendari. Tots sabem qui és Morurinho i no ha fet res que no hagués fet ja a Anglaterra o a Itàlia. Ara bé, que el president d’una institució tant respectable com el Madrid, com és Florentino Pérez, també s’apunti a aquest discurs absurd és molt greu. Perquè són els dirigents els que han d’estar al servei de les institucions i en aquest cas, han estat els dirigents els que han utilitzat la institució per justificar els seus fracassos esportius.
EL Madrid i la premsa madrilenya han trencat la baralla dels límits permesos. Han acusat als jugadors del Barça d’haver-se dopat, de ser tramposos al fer teatre sobre la gespa, d’haver comprat els àrbitres, de tenir el favor de la UEFA i de la federació Espanyola de Futbol RFEF.
Han posat en dubte la professionalitat d’uns futbolistes que sempre han tingut un comportament exemplar dintre i fora del terreny de joc.
Al final, el Barça ha guanyat la lliga i la champions i tothom ha reconegut la superioritat blaugrana i el talent futbolístic i ha deixat en evidència les tretes i les poc ètiques estratagemes que han utilitzat els responsables del club blanc. No es tracta de passar factura a ningú aprofitant els èxits aconseguits però tampoc s’ha de callar perquè sembla que qui calla atorga.
La resposta del Barça ha de ser unívoca, ferma i contundent. No cal trencar relacions institucionals amb el Madrid perquè això no serveix de res. Amb una manifestació pública que deixi despullats a la dupla Florentino-Mourinho n´hi ha prou.
El cert és que, ara, un cop acabada la temporada i desprès que hagi escampat la tempesta, fent un cop d’ull endarrere, un
s'adona que el que ha passat ha estat molt greu. Dintre de la rivalitat Barça-Madrid ja s’entén que la premsa, la d’aquí, la catalana, i la d’allà, la madrilenya facin un equilibri de forces i cadascuna escombri cap a la casa que té més a prop. Forma part del joc i ningú ho canviarà perquè cadasqú té els seus interessos comercials i aquests son molt legítims. Ara bé, el que és inadmissible i inacceptable és que els dirigents, els entrenadors i els jugadors que son professionals sobrepassin la línia. Ha estat molt greu que Jose Mourinho hagi posat en dubte les victòries del Barça denunciant que el club blaugrana ha rebut ajudes arbitrals, federatives i, fins i tot, dels que posen el calendari. Tots sabem qui és Morurinho i no ha fet res que no hagués fet ja a Anglaterra o a Itàlia. Ara bé, que el president d’una institució tant respectable com el Madrid, com és Florentino Pérez, també s’apunti a aquest discurs absurd és molt greu. Perquè són els dirigents els que han d’estar al servei de les institucions i en aquest cas, han estat els dirigents els que han utilitzat la institució per justificar els seus fracassos esportius.
EL Madrid i la premsa madrilenya han trencat la baralla dels límits permesos. Han acusat als jugadors del Barça d’haver-se dopat, de ser tramposos al fer teatre sobre la gespa, d’haver comprat els àrbitres, de tenir el favor de la UEFA i de la federació Espanyola de Futbol RFEF.
Han posat en dubte la professionalitat d’uns futbolistes que sempre han tingut un comportament exemplar dintre i fora del terreny de joc.
Al final, el Barça ha guanyat la lliga i la champions i tothom ha reconegut la superioritat blaugrana i el talent futbolístic i ha deixat en evidència les tretes i les poc ètiques estratagemes que han utilitzat els responsables del club blanc. No es tracta de passar factura a ningú aprofitant els èxits aconseguits però tampoc s’ha de callar perquè sembla que qui calla atorga.
La resposta del Barça ha de ser unívoca, ferma i contundent. No cal trencar relacions institucionals amb el Madrid perquè això no serveix de res. Amb una manifestació pública que deixi despullats a la dupla Florentino-Mourinho n´hi ha prou.
lunes, 9 de mayo de 2011
GUANYAR COM DÉU MANA
El Barça ja té la lliga a la butxaca. Virtualment és el campió. Matemàticament, només li falta sumar un punt.
Ahir al Camp Nou va sobtar que l’afecció blaugrana no ho celebrés com Déu mana. La filosofia Guardiolina que diu “ no celebraràs res fins que no ho hagis guanyat definitivament” ha quallat en l’afecció culé. El messies de Sant Pedor predica prudència i eufòria continguda ..... i els feligresos es reprimeixen al santuari del camp Nou.
Fa la sensació que la parròquia blaugrana vol seguir a les grades el mateix comportament exemplar que te l’equip a la gespa alhora de respectar els rivals i els codis sagrats de l’esport. És com si cada seguidor culé hagués interioritzat els valors d’aquest equip.
Alguns psicòlegs esportius asseguren que guanyar sempre també cansa.
Jo, en canvi, crec que la culerada no s’ha cansat de vèncer sinó que s’ha acostumat a guanyar, que és molt diferent.
Aquí és on rau la gènesi d’aquesta maduresa i serenitat mostrada per l’afecció blaugrana.
Aquest equip els ha portat tantes vegades a Canaletes que les celebracions comencen a perdre excepcionalitat i intensitat.
El 5 a 0 al Madrid a la primera volta. El 1 a 1 al Bernabeu que deixava la lliga sentenciada. El 0 a 2 de la champions també a Chamartin han estat celebrats com títols.
I dimecres, desprès del partit al Camp Del Llevant, la culerada també es citarà a la cèntrica font barcelonina (només faltaria) però segur que serà una celebració més pausada i espero que sense un final violent.
Definitivament, l’afecció del Barça ha embarcat les urgències històriques, les ha enviat cap a Madrid en el pont aeri. I s’ha acostumat a guanyar... com Déu mana.
Ahir al Camp Nou va sobtar que l’afecció blaugrana no ho celebrés com Déu mana. La filosofia Guardiolina que diu “ no celebraràs res fins que no ho hagis guanyat definitivament” ha quallat en l’afecció culé. El messies de Sant Pedor predica prudència i eufòria continguda ..... i els feligresos es reprimeixen al santuari del camp Nou.
Fa la sensació que la parròquia blaugrana vol seguir a les grades el mateix comportament exemplar que te l’equip a la gespa alhora de respectar els rivals i els codis sagrats de l’esport. És com si cada seguidor culé hagués interioritzat els valors d’aquest equip.
Alguns psicòlegs esportius asseguren que guanyar sempre també cansa.
Jo, en canvi, crec que la culerada no s’ha cansat de vèncer sinó que s’ha acostumat a guanyar, que és molt diferent.
Aquí és on rau la gènesi d’aquesta maduresa i serenitat mostrada per l’afecció blaugrana.
Aquest equip els ha portat tantes vegades a Canaletes que les celebracions comencen a perdre excepcionalitat i intensitat.
El 5 a 0 al Madrid a la primera volta. El 1 a 1 al Bernabeu que deixava la lliga sentenciada. El 0 a 2 de la champions també a Chamartin han estat celebrats com títols.
I dimecres, desprès del partit al Camp Del Llevant, la culerada també es citarà a la cèntrica font barcelonina (només faltaria) però segur que serà una celebració més pausada i espero que sense un final violent.
Definitivament, l’afecció del Barça ha embarcat les urgències històriques, les ha enviat cap a Madrid en el pont aeri. I s’ha acostumat a guanyar... com Déu mana.
GUANYAR COM DÉU MANA
El Barça ja té la lliga a la butxaca. Virtualment és el campió. Matemàticament, només li falta sumar un punt.
Ahir al Camp Nou va sobtar que l’afecció blaugrana no ho celebrés com Déu mana. La filosofia Guardiolina que diu “ no celebraràs res fins que no ho hagis guanyat definitivament” ha quallat en l’afecció culé. El messies de Sant Pedor predica prudència i eufòria continguda ..... i els feligresos es reprimeixen al santuari del camp Nou.
Fa la sensació que la parròquia blaugrana vol seguir a les grades el mateix comportament exemplar que te l’equip a la gespa alhora de respectar els rivals i els codis sagrats de l’esport. És com si cada seguidor culé hagués interioritzat els valors d’aquest equip.
Alguns psicòlegs esportius asseguren que guanyar sempre també cansa.
Jo, en canvi, crec que la culerada no s’ha cansat de vèncer sinó que s’ha acostumat a guanyar, que és molt diferent.
Aquí és on rau la gènesi d’aquesta maduresa i serenitat mostrada per l’afecció blaugrana.
Aquest equip els ha portat tantes vegades a Canaletes que les celebracions comencen a perdre excepcionalitat i intensitat.
El 5 a 0 al Madrid a la primera volta. El 1 a 1 al Bernabeu que deixava la lliga sentenciada. El 0 a 2 de la champions també a Chamartin han estat celebrats com títols.
I dimecres, desprès del partit al Camp Del Llevant, la culerada també es citarà a la cèntrica font barcelonina (només faltaria) però segur que serà una celebració més pausada i espero que sense un final violent.
Definitivament, l’afecció del Barça ha embarcat les urgències històriques, les ha enviat cap a Madrid en el pont aeri. I s’ha acostumat a guanyar... com Déu mana.
Ahir al Camp Nou va sobtar que l’afecció blaugrana no ho celebrés com Déu mana. La filosofia Guardiolina que diu “ no celebraràs res fins que no ho hagis guanyat definitivament” ha quallat en l’afecció culé. El messies de Sant Pedor predica prudència i eufòria continguda ..... i els feligresos es reprimeixen al santuari del camp Nou.
Fa la sensació que la parròquia blaugrana vol seguir a les grades el mateix comportament exemplar que te l’equip a la gespa alhora de respectar els rivals i els codis sagrats de l’esport. És com si cada seguidor culé hagués interioritzat els valors d’aquest equip.
Alguns psicòlegs esportius asseguren que guanyar sempre també cansa.
Jo, en canvi, crec que la culerada no s’ha cansat de vèncer sinó que s’ha acostumat a guanyar, que és molt diferent.
Aquí és on rau la gènesi d’aquesta maduresa i serenitat mostrada per l’afecció blaugrana.
Aquest equip els ha portat tantes vegades a Canaletes que les celebracions comencen a perdre excepcionalitat i intensitat.
El 5 a 0 al Madrid a la primera volta. El 1 a 1 al Bernabeu que deixava la lliga sentenciada. El 0 a 2 de la champions també a Chamartin han estat celebrats com títols.
I dimecres, desprès del partit al Camp Del Llevant, la culerada també es citarà a la cèntrica font barcelonina (només faltaria) però segur que serà una celebració més pausada i espero que sense un final violent.
Definitivament, l’afecció del Barça ha embarcat les urgències històriques, les ha enviat cap a Madrid en el pont aeri. I s’ha acostumat a guanyar... com Déu mana.
GUANYAR COM DÉU MANA
El Barça ja té la lliga a la butxaca. Virtualment és el campió. Matemàticament, només li falta sumar un punt.
Ahir al Camp Nou va sobtar que l’afecció blaugrana no ho celebrés com Déu mana. La filosofia Guardiolina que diu “ no celebraràs res fins que no ho hagis guanyat definitivament” ha quallat en l’afecció culé. El messies de Sant Pedor predica prudència i eufòria continguda ..... i els feligresos es reprimeixen al santuari del camp Nou.
Fa la sensació que la parròquia blaugrana vol seguir a les grades el mateix comportament exemplar que te l’equip a la gespa alhora de respectar els rivals i els codis sagrats de l’esport. És com si cada seguidor culé hagués interioritzat els valors d’aquest equip.
Alguns psicòlegs esportius asseguren que guanyar sempre també cansa.
Jo, en canvi, crec que la culerada no s’ha cansat de vèncer sinó que s’ha acostumat a guanyar, que és molt diferent.
Aquí és on rau la gènesi d’aquesta maduresa i serenitat mostrada per l’afecció blaugrana.
Aquest equip els ha portat tantes vegades a Canaletes que les celebracions comencen a perdre excepcionalitat i intensitat.
El 5 a 0 al Madrid a la primera volta. El 1 a 1 al Bernabeu que deixava la lliga sentenciada. El 0 a 2 de la champions també a Chamartin han estat celebrats com títols.
I dimecres, desprès del partit al Camp Del Llevant, la culerada també es citarà a la cèntrica font barcelonina (només faltaria) però segur que serà una celebració més pausada i espero que sense un final violent.
Definitivament, l’afecció del Barça ha embarcat les urgències històriques, les ha enviat cap a Madrid en el pont aeri. I s’ha acostumat a guanyar... com Déu mana.
Ahir al Camp Nou va sobtar que l’afecció blaugrana no ho celebrés com Déu mana. La filosofia Guardiolina que diu “ no celebraràs res fins que no ho hagis guanyat definitivament” ha quallat en l’afecció culé. El messies de Sant Pedor predica prudència i eufòria continguda ..... i els feligresos es reprimeixen al santuari del camp Nou.
Fa la sensació que la parròquia blaugrana vol seguir a les grades el mateix comportament exemplar que te l’equip a la gespa alhora de respectar els rivals i els codis sagrats de l’esport. És com si cada seguidor culé hagués interioritzat els valors d’aquest equip.
Alguns psicòlegs esportius asseguren que guanyar sempre també cansa.
Jo, en canvi, crec que la culerada no s’ha cansat de vèncer sinó que s’ha acostumat a guanyar, que és molt diferent.
Aquí és on rau la gènesi d’aquesta maduresa i serenitat mostrada per l’afecció blaugrana.
Aquest equip els ha portat tantes vegades a Canaletes que les celebracions comencen a perdre excepcionalitat i intensitat.
El 5 a 0 al Madrid a la primera volta. El 1 a 1 al Bernabeu que deixava la lliga sentenciada. El 0 a 2 de la champions també a Chamartin han estat celebrats com títols.
I dimecres, desprès del partit al Camp Del Llevant, la culerada també es citarà a la cèntrica font barcelonina (només faltaria) però segur que serà una celebració més pausada i espero que sense un final violent.
Definitivament, l’afecció del Barça ha embarcat les urgències històriques, les ha enviat cap a Madrid en el pont aeri. I s’ha acostumat a guanyar... com Déu mana.
GUANYAR COM DÉU MANA
El Barça ja té la lliga a la butxaca. Virtualment és el campió. Matemàticament, només li falta sumar un punt.
Ahir al Camp Nou va sobtar que l’afecció blaugrana no ho celebrés com Déu mana. La filosofia Guardiolina que diu “ no celebraràs res fins que no ho hagis guanyat definitivament” ha quallat en l’afecció culé. El messies de Sant Pedor predica prudència i eufòria continguda ..... i els feligresos es reprimeixen al santuari del camp Nou.
Fa la sensació que la parròquia blaugrana vol seguir a les grades el mateix comportament exemplar que te l’equip a la gespa alhora de respectar els rivals i els codis sagrats de l’esport. És com si cada seguidor culé hagués interioritzat els valors d’aquest equip.
Alguns psicòlegs esportius asseguren que guanyar sempre també cansa.
Jo, en canvi, crec que la culerada no s’ha cansat de vèncer sinó que s’ha acostumat a guanyar, que és molt diferent.
Aquí és on rau la gènesi d’aquesta maduresa i serenitat mostrada per l’afecció blaugrana.
Aquest equip els ha portat tantes vegades a Canaletes que les celebracions comencen a perdre excepcionalitat i intensitat.
El 5 a 0 al Madrid a la primera volta. El 1 a 1 al Bernabeu que deixava la lliga sentenciada. El 0 a 2 de la champions també a Chamartin han estat celebrats com títols.
I dimecres, desprès del partit al Camp Del Llevant, la culerada també es citarà a la cèntrica font barcelonina (només faltaria) però segur que serà una celebració més pausada i espero que sense un final violent.
Definitivament, l’afecció del Barça ha embarcat les urgències històriques, les ha enviat cap a Madrid en el pont aeri. I s’ha acostumat a guanyar... com Déu mana.
Ahir al Camp Nou va sobtar que l’afecció blaugrana no ho celebrés com Déu mana. La filosofia Guardiolina que diu “ no celebraràs res fins que no ho hagis guanyat definitivament” ha quallat en l’afecció culé. El messies de Sant Pedor predica prudència i eufòria continguda ..... i els feligresos es reprimeixen al santuari del camp Nou.
Fa la sensació que la parròquia blaugrana vol seguir a les grades el mateix comportament exemplar que te l’equip a la gespa alhora de respectar els rivals i els codis sagrats de l’esport. És com si cada seguidor culé hagués interioritzat els valors d’aquest equip.
Alguns psicòlegs esportius asseguren que guanyar sempre també cansa.
Jo, en canvi, crec que la culerada no s’ha cansat de vèncer sinó que s’ha acostumat a guanyar, que és molt diferent.
Aquí és on rau la gènesi d’aquesta maduresa i serenitat mostrada per l’afecció blaugrana.
Aquest equip els ha portat tantes vegades a Canaletes que les celebracions comencen a perdre excepcionalitat i intensitat.
El 5 a 0 al Madrid a la primera volta. El 1 a 1 al Bernabeu que deixava la lliga sentenciada. El 0 a 2 de la champions també a Chamartin han estat celebrats com títols.
I dimecres, desprès del partit al Camp Del Llevant, la culerada també es citarà a la cèntrica font barcelonina (només faltaria) però segur que serà una celebració més pausada i espero que sense un final violent.
Definitivament, l’afecció del Barça ha embarcat les urgències històriques, les ha enviat cap a Madrid en el pont aeri. I s’ha acostumat a guanyar... com Déu mana.
viernes, 6 de mayo de 2011
Demanaran l’embargament dels bens de Laporta i els seus exdirectius
El jutjat de Primera Instància número 24 de Barcelona va dictaminar el passat 3 de març un acte d’execució que condemnava Joan Laporta, ex president del FC Barcelona, i set dels seus directius a dipositar a la seu de la Lliga de Futbol Professional (LFP) un aval per un valor de 23,2 milions d’euros en un termini de dos mesos.
Segons ha pogut saber el programa “Sin Concesiones” de l’emissora RKB,
Joan Laporta i els exdirectius afectats Alfons Godall, Joan Boix, Rafael Yuste, Albert Perrín, Jaume Ferrer, Josep Cubells i Alfons Castro no han dipositat l’aval econòmic exigit dins el termini legal i han enviat un escrit al Jutge demanant una pròrroga de 3 mesos al·legant que les entitats bancàries no els han concedit els avals.
El Jutge donarà trasllat la setmana vinent d’aquest escrit a la part del soci del Barça demandant Vicenç Plà per a que manifesti si: accedeix a la concessió d’aquests 3 mesos de pròrroga, si vol desistir en la seva demanda o si demana l’embargament dels bens per demanar l’execució de la sentència
Fonts jurídiques del soci Vicenç Plà a les que ha tingut accés el programa “Sin concesiones” asseguren que demanaran al Jutge que dicti una interlocutòria perquè es concreti el constrenyiment sobre els béns i propietats de
l’expresident Joan Laporta i els seus exdirectius condemnats per garantir el import dels 23,2 milions d’euros i es doni així compliment a la sentència que va dictar l'Audiència de Barcelona el passat febrer del 2010.
Cal recordar que Laporta i els directius afectats van recórrer la sentència de l'Audiència de Barcelona al Tribunal Suprem, que encara no ha dictat la sentència definitiva.
Segons ha pogut saber el programa “Sin Concesiones” de l’emissora RKB,
Joan Laporta i els exdirectius afectats Alfons Godall, Joan Boix, Rafael Yuste, Albert Perrín, Jaume Ferrer, Josep Cubells i Alfons Castro no han dipositat l’aval econòmic exigit dins el termini legal i han enviat un escrit al Jutge demanant una pròrroga de 3 mesos al·legant que les entitats bancàries no els han concedit els avals.
El Jutge donarà trasllat la setmana vinent d’aquest escrit a la part del soci del Barça demandant Vicenç Plà per a que manifesti si: accedeix a la concessió d’aquests 3 mesos de pròrroga, si vol desistir en la seva demanda o si demana l’embargament dels bens per demanar l’execució de la sentència
Fonts jurídiques del soci Vicenç Plà a les que ha tingut accés el programa “Sin concesiones” asseguren que demanaran al Jutge que dicti una interlocutòria perquè es concreti el constrenyiment sobre els béns i propietats de
l’expresident Joan Laporta i els seus exdirectius condemnats per garantir el import dels 23,2 milions d’euros i es doni així compliment a la sentència que va dictar l'Audiència de Barcelona el passat febrer del 2010.
Cal recordar que Laporta i els directius afectats van recórrer la sentència de l'Audiència de Barcelona al Tribunal Suprem, que encara no ha dictat la sentència definitiva.
martes, 26 de abril de 2011
En can Barça falta más mala hostia
Ha llegado la hora de la verdad. Es el momento de sobrevivir. O tú o yo. Ya no valen las palabras amables ni los gestos estéticos. Ya sobran las posturas de cara a la galería. Guardiola ya no puede seguir llevando el lirio en la mano ni recibir una bofetada y poner la otra mejilla. Se acabó.
Ha llegado el momento de llamar a las cosas por su nombre. No se trata de caer en provocaciones ni hacer lamentaciones patéticas como las que ha hecho Mourinho durante todo el año pero si ha llegado la hora de denunciar la antideportividad blanca.
Guardiola debe poner el grito en el cielo. No puede ser que a este Madrid se le permita todo. Que haga la primera falta de la final de Copa y siete camisetas blancas rodeen a Undiano Mallenco para amedrentarle de buenas a primeras, como haría un equipo de regional. No puede ser que Messi no juegue tranquilo porque teme que le llueva algún patadón a la altura de la rodilla de un poseso llamado Pepe.
No puede ser que el “inocente” Arbeloa vaya pisando piernas y encima pida tarjeta para el pisado. No puede ser que Sergio Ramos reparta estopa a diestro y siniestro para luego poner cara de angelito. Es inadmisible que Xabi Alonso haga quince faltas seguidas.
Y no se puede permitir que Mourinho tenga atemorizados a los árbitros con constantes protestas y afirmaciones tan delirantes como quejarse por la expulsión de Albiol en el Bernabeu “porque esa jugada no fue nada” –llegó a decir el portugués.
Guardiola no puede callarse más ante la falta de respeto que tuvo Pepe con la afición del Barça haciendo 4 cortes de manga en la cara de los cules de Mestalla.
¿Nos hemos vuelto locos todos o qué?. ¿Tenemos que aceptar esa antideportividad como algo normal?.
Quizás, el presidente Sandro Rosell también debería decir alguna cosa pero dado que el club hace tiempo que ha delegado su voz y su imagen en el presidente “in pectore” del banquillo, Guardiola debería tener más mala hostia.
No se trata de “Mourinhizarse” y quejarse por todo sin motivo para encontrar excusas baratas como hace el portugués pero si de dar un golpe en la mesa para denunciar las malas maneras del club blanco dentro y fuera del terreno de juego. La prensa madrileña y madridista también le está faltando el respeto al entrenador del Barça y a este equipo que ganará de calle su tercera liga consecutiva jugando al fútbol. Este equipo ya ha demostrado que se pasa el canguelo y el villarato por el arco del triunfo. A Guardiola y a Rosell les falta más mala hostia. Pero al equipo también. No puede ser que con 0 a 1 en el Bernabeu y con un hombre más dejes al Madrid que se levante. Y no puedes regalar la primera parte en Mestalla por salir a jugar una final con una marcha menos que el rival. A estas alturas el cansancio ya no importa. Lo que hace falta es más mala hostia para demostrarle al eterno rival quién es mejor jugando al futbol.
Ha llegado el momento de llamar a las cosas por su nombre. No se trata de caer en provocaciones ni hacer lamentaciones patéticas como las que ha hecho Mourinho durante todo el año pero si ha llegado la hora de denunciar la antideportividad blanca.
Guardiola debe poner el grito en el cielo. No puede ser que a este Madrid se le permita todo. Que haga la primera falta de la final de Copa y siete camisetas blancas rodeen a Undiano Mallenco para amedrentarle de buenas a primeras, como haría un equipo de regional. No puede ser que Messi no juegue tranquilo porque teme que le llueva algún patadón a la altura de la rodilla de un poseso llamado Pepe.
No puede ser que el “inocente” Arbeloa vaya pisando piernas y encima pida tarjeta para el pisado. No puede ser que Sergio Ramos reparta estopa a diestro y siniestro para luego poner cara de angelito. Es inadmisible que Xabi Alonso haga quince faltas seguidas.
Y no se puede permitir que Mourinho tenga atemorizados a los árbitros con constantes protestas y afirmaciones tan delirantes como quejarse por la expulsión de Albiol en el Bernabeu “porque esa jugada no fue nada” –llegó a decir el portugués.
Guardiola no puede callarse más ante la falta de respeto que tuvo Pepe con la afición del Barça haciendo 4 cortes de manga en la cara de los cules de Mestalla.
¿Nos hemos vuelto locos todos o qué?. ¿Tenemos que aceptar esa antideportividad como algo normal?.
Quizás, el presidente Sandro Rosell también debería decir alguna cosa pero dado que el club hace tiempo que ha delegado su voz y su imagen en el presidente “in pectore” del banquillo, Guardiola debería tener más mala hostia.
No se trata de “Mourinhizarse” y quejarse por todo sin motivo para encontrar excusas baratas como hace el portugués pero si de dar un golpe en la mesa para denunciar las malas maneras del club blanco dentro y fuera del terreno de juego. La prensa madrileña y madridista también le está faltando el respeto al entrenador del Barça y a este equipo que ganará de calle su tercera liga consecutiva jugando al fútbol. Este equipo ya ha demostrado que se pasa el canguelo y el villarato por el arco del triunfo. A Guardiola y a Rosell les falta más mala hostia. Pero al equipo también. No puede ser que con 0 a 1 en el Bernabeu y con un hombre más dejes al Madrid que se levante. Y no puedes regalar la primera parte en Mestalla por salir a jugar una final con una marcha menos que el rival. A estas alturas el cansancio ya no importa. Lo que hace falta es más mala hostia para demostrarle al eterno rival quién es mejor jugando al futbol.
martes, 12 de abril de 2011
EL ONCE DE LA ALEGRÍA
(Artículo en castellano para www.madrid-barcelona.com)
Anda el madridismo movilizado y convencido con el cambio de ciclo. Como últimamente, sus pronósticos se basan en ilusiones más que en argumentos o datos objetivos. Los números, en cambio, dicen otra cosa muy distinta. Asegura la “Brunete” que el equipo de Mourinho llega en mejor forma que el Barça al “rally” de clásicos. Se equivocan. Llega el Madrid mejor que cuando empezó la liga si le comparamos consigo mismo. Ahora bien, si le comparamos con el Barça la cosa cambia.
Y no aprenden. En la primera vuelta, la propaganda anunciaba que por fin había dado el equipo blanco con el antídoto azulgrana, que Mourinho era mucho mejor que Juande, Pellegrini y Schuster juntos, que Cristiano Ronaldo era más alto y más guapo que Messi. Que Ozil tenía más visión que Xavi. Proclamaron a Di María como el mejor extremo de la historia.
Era el once de la alegría. Pero mira por donde, el día que Real Madrid tenía que ganar en el Camp Nou salió marcado con una soberana tunda futbolística.
No hay mejor equipo por ahora que el Barça y cuando se le discute tal condición, en el momento en que más se cuestiona su jerarquía, el rival corre el riesgo de ser ridiculizado.
Le pasó al famoso once de la alegría del Madrid, que cargó con un saco de goles.
La derrota ante el Sporting les hizo bajar al suelo de golpe pero la goleada en San Mamés ya les ha vuelto a instalar en las nubes de la prepotencia. Un partido les basta para decir que van a ganar el trébol y la décima como se publicó después de golear al Tottenham. Si, han mejorado pero no se han fijado en este Barça que va como un tiro.
Lleva 4 puntos más que la temporada pasada a estas alturas y ha marcado 8 goles más que el año pasado. En cambio, el Madrid de Mourinho lleva 1 punto menos que el de Pelegrini.
Pero hay más. La primera temporada de Guardiola, el Barça llegó al Bernabéu con 4 puntos de distancia. El segundo año se plantó con una ventaja de 2 y éste año llega con más 8 .
Sólo un dato más. En los últimos 5 clásicos (qué casualidad que me haya fijado en los últimos 5 y no en 4 o en 6), el Barça ha ganado los 5 marcando 16 goles a favor y encajando sólo 2.
En fin, que el once de la alegría se vaya con cuidado porque puede ser que el Barça vuelva a bajarle del cielo donde le ha puesto su entorno con otro manotazo.
Anda el madridismo movilizado y convencido con el cambio de ciclo. Como últimamente, sus pronósticos se basan en ilusiones más que en argumentos o datos objetivos. Los números, en cambio, dicen otra cosa muy distinta. Asegura la “Brunete” que el equipo de Mourinho llega en mejor forma que el Barça al “rally” de clásicos. Se equivocan. Llega el Madrid mejor que cuando empezó la liga si le comparamos consigo mismo. Ahora bien, si le comparamos con el Barça la cosa cambia.
Y no aprenden. En la primera vuelta, la propaganda anunciaba que por fin había dado el equipo blanco con el antídoto azulgrana, que Mourinho era mucho mejor que Juande, Pellegrini y Schuster juntos, que Cristiano Ronaldo era más alto y más guapo que Messi. Que Ozil tenía más visión que Xavi. Proclamaron a Di María como el mejor extremo de la historia.
Era el once de la alegría. Pero mira por donde, el día que Real Madrid tenía que ganar en el Camp Nou salió marcado con una soberana tunda futbolística.
No hay mejor equipo por ahora que el Barça y cuando se le discute tal condición, en el momento en que más se cuestiona su jerarquía, el rival corre el riesgo de ser ridiculizado.
Le pasó al famoso once de la alegría del Madrid, que cargó con un saco de goles.
La derrota ante el Sporting les hizo bajar al suelo de golpe pero la goleada en San Mamés ya les ha vuelto a instalar en las nubes de la prepotencia. Un partido les basta para decir que van a ganar el trébol y la décima como se publicó después de golear al Tottenham. Si, han mejorado pero no se han fijado en este Barça que va como un tiro.
Lleva 4 puntos más que la temporada pasada a estas alturas y ha marcado 8 goles más que el año pasado. En cambio, el Madrid de Mourinho lleva 1 punto menos que el de Pelegrini.
Pero hay más. La primera temporada de Guardiola, el Barça llegó al Bernabéu con 4 puntos de distancia. El segundo año se plantó con una ventaja de 2 y éste año llega con más 8 .
Sólo un dato más. En los últimos 5 clásicos (qué casualidad que me haya fijado en los últimos 5 y no en 4 o en 6), el Barça ha ganado los 5 marcando 16 goles a favor y encajando sólo 2.
En fin, que el once de la alegría se vaya con cuidado porque puede ser que el Barça vuelva a bajarle del cielo donde le ha puesto su entorno con otro manotazo.
martes, 5 de abril de 2011
PERQUÈ EL REIAL MADRID ES JUGA MOLT MÉS QUE EL BARÇA?
Barça i Madrid tenen dos exàmens davant Shaktar i Tottenham, respectivament. Pels clubs grans, el balanç de la temporada depèn molt del paper que facin a la Champions League. I més quan un d’ells arriba més lluny que l’altra. Són el vasos comunicants que sempre existeixen entre Barça i Madrid.
I aquest cop encara més, perquè si no fallen se les veuran en les semifinals. Si algun dels dos hi és i l’altra no, la ferida serà encara més sagnant pel que caigui. Diguem-ho clar, aquí el que té tota la pressió del món és el reial Madrid.
Les famoses urgències històriques de Menotti son ara madridistes i son com una llosa que els projectes esportius merengues van carregant des de fa 7 anys.
Amb la lliga pràcticament perduda, l’equip de Mourinho s’ho juga tot a una carta. La de la champions. Perquè no ens enganyem, la copa del Rei està molt bé, sobre tot per qui la guanya, però no deixa de ser una copa menor pels grans.
I si precisament Florentino va gastar-se 10 milions d’euros per pagar la clàusula del portuguès i arrabassar-li Mourinho a l’Inter va ser precisament per aquesta mena de partits. Per a que superés aquest tipus d’eliminatòria. No només el Madrid es juga molt, també és una situació límit per Mourinho i el seu projecte que encara està per definir. Si els resultat l’acompanyen, el madridisme seguirà rient-li les gràcies i donarà per bones totes les polèmiques. En canvi, si queda eliminat prematurament, en el Bernabeu s’ho tornaran a qüestionar tot. Si el difícil caràcter de l’entrenador va o no va amb la imatge del club, si aquest estil de joc és o no avorrit o si la política de fitxatges ha estat equivocada i s’ha d’optar pels Zidanes i pavones, pel producte nacional com Canales o Pedro León, o per donar més opcions al planter. Fa temps que ho diem. El Reial Madrid no té res definit. Depèn, ara més que mai, del resultat.
En canvi, pel Barça caure amb el Shaktar seria un pal, no podem negar-ho. Però si quedés eliminat ningú posaria en dubte que Guardiola segueix sent l’entrenador ideal pel Barça, que l’estil de joc és inqüestionable i que aquest equip segueix tenint recorregut.
Per tot això, El Madrid i Mourinho arriben més pressionats i es juguen molt més que una classificació. El marcador dictarà sentència.
I aquest cop encara més, perquè si no fallen se les veuran en les semifinals. Si algun dels dos hi és i l’altra no, la ferida serà encara més sagnant pel que caigui. Diguem-ho clar, aquí el que té tota la pressió del món és el reial Madrid.
Les famoses urgències històriques de Menotti son ara madridistes i son com una llosa que els projectes esportius merengues van carregant des de fa 7 anys.
Amb la lliga pràcticament perduda, l’equip de Mourinho s’ho juga tot a una carta. La de la champions. Perquè no ens enganyem, la copa del Rei està molt bé, sobre tot per qui la guanya, però no deixa de ser una copa menor pels grans.
I si precisament Florentino va gastar-se 10 milions d’euros per pagar la clàusula del portuguès i arrabassar-li Mourinho a l’Inter va ser precisament per aquesta mena de partits. Per a que superés aquest tipus d’eliminatòria. No només el Madrid es juga molt, també és una situació límit per Mourinho i el seu projecte que encara està per definir. Si els resultat l’acompanyen, el madridisme seguirà rient-li les gràcies i donarà per bones totes les polèmiques. En canvi, si queda eliminat prematurament, en el Bernabeu s’ho tornaran a qüestionar tot. Si el difícil caràcter de l’entrenador va o no va amb la imatge del club, si aquest estil de joc és o no avorrit o si la política de fitxatges ha estat equivocada i s’ha d’optar pels Zidanes i pavones, pel producte nacional com Canales o Pedro León, o per donar més opcions al planter. Fa temps que ho diem. El Reial Madrid no té res definit. Depèn, ara més que mai, del resultat.
En canvi, pel Barça caure amb el Shaktar seria un pal, no podem negar-ho. Però si quedés eliminat ningú posaria en dubte que Guardiola segueix sent l’entrenador ideal pel Barça, que l’estil de joc és inqüestionable i que aquest equip segueix tenint recorregut.
Per tot això, El Madrid i Mourinho arriben més pressionats i es juguen molt més que una classificació. El marcador dictarà sentència.
lunes, 4 de abril de 2011
Una de Mourinho, Rosell i Guardiola
La lliga ja ha quedat pràcticament sentenciada. El Reial Madrid de Mourinho no ha pogut seguir la velocitat de creuer que ha imposat el Barça en el campionat de la regularitat. Les carències de la plantilla blanca han acabat per despullar el projecte de Mourinho.
Desprès de llençar la casa per la finestra per portar al tècnic portuguès i gastar-se més de 90 milions d’euros en fitxatges, resulta que l’equip blanc depèn d’un sol jugador Xabi Alonso. No hi ha cap altre futbolista amb el seu perfil a la plantilla merengue i, clar, quan ell no juga el Madrid es converteix en un equip vulgar sense director.
El que passa a la casa blanca és increïble. Elogien a Mourinho per haver felicitat als jugadors de l’sporting quan resulta que abans de començar el partit, el portuguès no va dignar-se a saludar a Manolo Preciado que va prendre’s la revenja com fan els grans. Amb fets i no només amb paraules.
És tal el conformisme de l’entorn blanc que els hi sembla normal que Mourinho digui que un empat a zero contra el Totenham al Bernabéu ja seria un bon resultat. És aquest un discurs digne d’un gran, com se suposa que és el Madrid?
Per cert, que mentre els directius del Barça es queden 10 entrades per compromisos personals, els directius del Madrid se’n queden 50. I ningú diu res. Definitivament, som molt diferents.
A can Barça, l’equip de Guardiola va fer una exhibició de pragmàtic al Madrigal. Va jugar com ho fan els grans. Dominant el partit i esperant a que madurés per etzibar el cop definitiu al rival. I les absències de Xavi, Pedro, Messi i Abidal en l’onze titular encara fan més meritòria la victòria contra el tercer classificat.
El cap de setmana també ens ha deixat “el mea culpa” entonat per Sandro Rosell i les corresponents disculpes per haver pronosticat un 5 a 0 que va sonar a prepotència. El reconeixement de l’errada i l’acte de contrició del president Rosell l’honora. Un altre es va abaixar els pantalons a un aeroport i encara es reia les seves pròpies gràcies.
I la última. Això és informació, no opinió.
Ens consta que a Sandro Rosell i als directius del Barça no els va agradar que Guardiola reprovés al president en la roda de premsa de divendres enlloc de treure-li ferro a l’assumpte. I més quan va ser el propi Rosell el que va trucar a Guardiola dijous a la tarda per explicar-li que ho va fer amb una intenció solidària.
I es que l’ascendència de Pep Guardiola és tant gran que, a vegades, es creu que està, fins i tot, per damunt del president.
Desprès de llençar la casa per la finestra per portar al tècnic portuguès i gastar-se més de 90 milions d’euros en fitxatges, resulta que l’equip blanc depèn d’un sol jugador Xabi Alonso. No hi ha cap altre futbolista amb el seu perfil a la plantilla merengue i, clar, quan ell no juga el Madrid es converteix en un equip vulgar sense director.
El que passa a la casa blanca és increïble. Elogien a Mourinho per haver felicitat als jugadors de l’sporting quan resulta que abans de començar el partit, el portuguès no va dignar-se a saludar a Manolo Preciado que va prendre’s la revenja com fan els grans. Amb fets i no només amb paraules.
És tal el conformisme de l’entorn blanc que els hi sembla normal que Mourinho digui que un empat a zero contra el Totenham al Bernabéu ja seria un bon resultat. És aquest un discurs digne d’un gran, com se suposa que és el Madrid?
Per cert, que mentre els directius del Barça es queden 10 entrades per compromisos personals, els directius del Madrid se’n queden 50. I ningú diu res. Definitivament, som molt diferents.
A can Barça, l’equip de Guardiola va fer una exhibició de pragmàtic al Madrigal. Va jugar com ho fan els grans. Dominant el partit i esperant a que madurés per etzibar el cop definitiu al rival. I les absències de Xavi, Pedro, Messi i Abidal en l’onze titular encara fan més meritòria la victòria contra el tercer classificat.
El cap de setmana també ens ha deixat “el mea culpa” entonat per Sandro Rosell i les corresponents disculpes per haver pronosticat un 5 a 0 que va sonar a prepotència. El reconeixement de l’errada i l’acte de contrició del president Rosell l’honora. Un altre es va abaixar els pantalons a un aeroport i encara es reia les seves pròpies gràcies.
I la última. Això és informació, no opinió.
Ens consta que a Sandro Rosell i als directius del Barça no els va agradar que Guardiola reprovés al president en la roda de premsa de divendres enlloc de treure-li ferro a l’assumpte. I més quan va ser el propi Rosell el que va trucar a Guardiola dijous a la tarda per explicar-li que ho va fer amb una intenció solidària.
I es que l’ascendència de Pep Guardiola és tant gran que, a vegades, es creu que està, fins i tot, per damunt del president.
jueves, 31 de marzo de 2011
SANDRO ROSELL SURT POC PERÒ PARLA MASSA
El president del Barça Sandro Rosell ha pronosticat avui que el Barça guanyarà per 5 a 0 al Reial Madrid en la final de la copa del rei.
Encara que tingui plena confiança en el seu equip, com a president, no pot fer aquest tipus de pronòstic tenyit d’una prepotència que no concorda amb el discurs d’humilitat i respecte pel rival que practica diàriament Pep Guardiola.
La vacil·lada de “los vamos a Chorrear” és més pròpia de los “madriles”. Aquí Sandro Rosell s’ha carregat innecessàriament el seny català.
A més, el destí acostuma a ser cruel amb aquells que vaticinen una victòria humiliant davant l’etern rival. Si el vestidor del Berbaneu no estava prou motivat aquí està Sandro Rosell per posar més rabiosos als cadells de Mourinho.
Ara ja sé perquè, sovint, li aconsellen a Sandro Rosell no parlar molt en públic. I si, a vegades sembla que sortint poc, parla massa.
Encara que tingui plena confiança en el seu equip, com a president, no pot fer aquest tipus de pronòstic tenyit d’una prepotència que no concorda amb el discurs d’humilitat i respecte pel rival que practica diàriament Pep Guardiola.
La vacil·lada de “los vamos a Chorrear” és més pròpia de los “madriles”. Aquí Sandro Rosell s’ha carregat innecessàriament el seny català.
A més, el destí acostuma a ser cruel amb aquells que vaticinen una victòria humiliant davant l’etern rival. Si el vestidor del Berbaneu no estava prou motivat aquí està Sandro Rosell per posar més rabiosos als cadells de Mourinho.
Ara ja sé perquè, sovint, li aconsellen a Sandro Rosell no parlar molt en públic. I si, a vegades sembla que sortint poc, parla massa.
lunes, 28 de marzo de 2011
LA CLASSE MITJA ES REBELA
La titular del Jutjat de Primera Instància número 63 de Madrid escoltarà demà els arguments de la Lliga de Futbol Professional (LFP) i dels sis clubs que rebutgen aturar la competició abans de decidir cautelarment si és vinculant l'acord per fer l'aturada i si el declara nul. La jutge Purificación Pujol ha citat les parts demà a les 10 hores perquè entén que "no escau a l'adopció de les mesures cautelars", demanades per l'Athletic, la Reial Societat, el Saragossa, l'Espanyol, el Sevilla i el Vila-real, sense escoltar la part demandada -LFP- per l'acord de la seva assemblea general l'11 de febrer passat.
I es que tots els club estan d’acord en pressionar al govern per a que posi fi a l'obligació legal de televisar un partit en obert cada jornada de Primera, tot i que les seves reclamacions inclouen també el retorn que ha de rebre el futbol de la recaptació de la travessa (10% ara) quan està en tramitació parlamentària la llei del joc. La Lliga entén que el partit en obert, existent només a Espanya des de la "Llei Cascos" del 1997, és una expropiació de drets als clubs sense contraprestació, que suposa uns 150 milions d'euros l'any, segons el seu president, José Luis Astiazarán.
Per tant, què mou als clubs demandants que estan en contra d’aturar la lliga ?
Doncs són els mateixos sis: l'Athletic, la Reial Societat, el Saragossa, l'Espanyol, el Sevilla i el Vila-real que al novembre van rebutjar que els drets de televisió se segueixin negociant de forma individual amb el model proposat pel Reial Madrid i el Barcelona, i com que estan enfrontats amb la LFP han decidit acudir al jutjat després que la junta de Primera divisió va ratificar l'aturada la setmana passada. En la seva reclamació demanen a la jutge que declari nul l'acord d'aturar la competició i que cautelarment, atès que l'aturada està previst pel 2 i el 3 d'abril, declari que l'acord no tingui efecte vinculant per als afiliats de la Lliga sinó de simple proposta.
En el rerefons de tot això està la divisió existent, actualment, en la LFP. Els clubs de la classe mitja del futbol espanyol estan cridant a la revolució per evitar els que ells anomenen "la lliga a la escocesa". Ho aconseguiran?
I es que tots els club estan d’acord en pressionar al govern per a que posi fi a l'obligació legal de televisar un partit en obert cada jornada de Primera, tot i que les seves reclamacions inclouen també el retorn que ha de rebre el futbol de la recaptació de la travessa (10% ara) quan està en tramitació parlamentària la llei del joc. La Lliga entén que el partit en obert, existent només a Espanya des de la "Llei Cascos" del 1997, és una expropiació de drets als clubs sense contraprestació, que suposa uns 150 milions d'euros l'any, segons el seu president, José Luis Astiazarán.
Per tant, què mou als clubs demandants que estan en contra d’aturar la lliga ?
Doncs són els mateixos sis: l'Athletic, la Reial Societat, el Saragossa, l'Espanyol, el Sevilla i el Vila-real que al novembre van rebutjar que els drets de televisió se segueixin negociant de forma individual amb el model proposat pel Reial Madrid i el Barcelona, i com que estan enfrontats amb la LFP han decidit acudir al jutjat després que la junta de Primera divisió va ratificar l'aturada la setmana passada. En la seva reclamació demanen a la jutge que declari nul l'acord d'aturar la competició i que cautelarment, atès que l'aturada està previst pel 2 i el 3 d'abril, declari que l'acord no tingui efecte vinculant per als afiliats de la Lliga sinó de simple proposta.
En el rerefons de tot això està la divisió existent, actualment, en la LFP. Els clubs de la classe mitja del futbol espanyol estan cridant a la revolució per evitar els que ells anomenen "la lliga a la escocesa". Ho aconseguiran?
jueves, 24 de marzo de 2011
BONES NOTÍCIES PER ERIC ABIDAL
El jugador del FC Barcelona Éric Abidal ja es troba descansant a casa. Segons ens han informat els metges, el postoperatori ha estat molt satisfactori.
De fet, Abidal va ser donat d’alta hospitalària ahir al vespre i ja es troba recuperant-se en el seu domicili particular. El procés postoperatori ha estat satisfactori en tots els aspectes i no ha presentat cap complicació.
Segons ens diuen els doctors del FC Barcelona, Abidal “seguirà el procés de recuperació al seu domicili i es preveu que en 4 setmanes pugui començar a realitzar exercici físic per, posteriorment, incorporar-se a la dinàmica d’entrenaments del grup.
De manera que sembla que el tumor li va ser extirpat de manera completa en la intervenció quirúrgica a la que es va sotmetre dijous passat.
Per tant, Abidal podria tornar als entrenaments d’aquí a dos mesos encara que ja no podria tornar a competir aquesta temporada.
Això si, el metges confien en que pugui iniciar la propera pretemporada amb normalitat al juliol.
Per tant, com vèieu, tenim molt bones notícies respecte a l’estat físic d’Eric Abidal.
El francès sembla que, momentàniament, està guanyant el partit més difícil de la seva vida.
De fet, Abidal va ser donat d’alta hospitalària ahir al vespre i ja es troba recuperant-se en el seu domicili particular. El procés postoperatori ha estat satisfactori en tots els aspectes i no ha presentat cap complicació.
Segons ens diuen els doctors del FC Barcelona, Abidal “seguirà el procés de recuperació al seu domicili i es preveu que en 4 setmanes pugui començar a realitzar exercici físic per, posteriorment, incorporar-se a la dinàmica d’entrenaments del grup.
De manera que sembla que el tumor li va ser extirpat de manera completa en la intervenció quirúrgica a la que es va sotmetre dijous passat.
Per tant, Abidal podria tornar als entrenaments d’aquí a dos mesos encara que ja no podria tornar a competir aquesta temporada.
Això si, el metges confien en que pugui iniciar la propera pretemporada amb normalitat al juliol.
Per tant, com vèieu, tenim molt bones notícies respecte a l’estat físic d’Eric Abidal.
El francès sembla que, momentàniament, està guanyant el partit més difícil de la seva vida.
miércoles, 23 de marzo de 2011
ELS CLUBS DE FUTBOL NO TENEN MOTIUS PER FER VAGA
Els clubs de futbol associats sota el paraigües de la Lliga de Futbol Professional mantenen l’amenaça de fer vaga pel cap de setmana del 2 i 3 d’abril de manera que la jornada de lliga quedaria ajornada.
De fet, no és una vaga pròpiament dita perquè no la promouen els treballadors sinó que és un tancament patronal perquè són els empresaris, en aquest cas, els dirigents dels clubs els que volen parar l’activitat.
En qualsevol cas, La lliga de futbol professional fa aquesta amenaça amb l’objectiu que el govern central modifiqui la Llei audiovisual i suprimeixi l’obligació d’emetre, com a mínim, un partit de lliga en obert cada jornada.
Per tant, ara els clubs pretenen la modificació de la llei que es va aprovar far un any i cap grup parlamentari va presentar-hi esmenes per suprimir el partit en obert.
A més aquesta Llei audiovisual es va aprovar per mantenir els contractes de televisió en vigència pels propers quatre anys.
A més, recentment, el govern ha aprovat iniciatives com que han beneficiat als clubs de futbol, com la legislació sobre el frau esportiu i la disposició en la modificació del decret de les travesses.
És el de sempre, els clubs de futbol volen cobrar més calers a costa de la butxaca de l’afeccionat que haurà de pagar per veure qualsevol partit de lliga al suprimir-se l’únic partit per jornada que s’ofereix gratuïtament.
I es que els clubs es troben en una situació econòmica complicada. El deute que tenen amb Hisenda es xifra en 694 milions d’euros i encara falta per saber les dades de la seguretat social.
Enlloc de fer autocrítica i millorar la seva manera de gestionar els clubs, els dirigents demanen més diners, i més diners, i més diners...
Per tot això, la Lliga de Futbol professional no té arguments de per amenaçar amb ajornar la jornada de lliga del cap de setmana del 2 i 3 d’abril.
A més, els jugadors van amenaçar en el seu dia amb fer vaga i la mateixa lliga que ara pretén convocar-la ella per aconseguir les seves reivindicacions va dir que era inviable per manca de dates. Això en el meu poble es diu hipocresia.
De fet, no és una vaga pròpiament dita perquè no la promouen els treballadors sinó que és un tancament patronal perquè són els empresaris, en aquest cas, els dirigents dels clubs els que volen parar l’activitat.
En qualsevol cas, La lliga de futbol professional fa aquesta amenaça amb l’objectiu que el govern central modifiqui la Llei audiovisual i suprimeixi l’obligació d’emetre, com a mínim, un partit de lliga en obert cada jornada.
Per tant, ara els clubs pretenen la modificació de la llei que es va aprovar far un any i cap grup parlamentari va presentar-hi esmenes per suprimir el partit en obert.
A més aquesta Llei audiovisual es va aprovar per mantenir els contractes de televisió en vigència pels propers quatre anys.
A més, recentment, el govern ha aprovat iniciatives com que han beneficiat als clubs de futbol, com la legislació sobre el frau esportiu i la disposició en la modificació del decret de les travesses.
És el de sempre, els clubs de futbol volen cobrar més calers a costa de la butxaca de l’afeccionat que haurà de pagar per veure qualsevol partit de lliga al suprimir-se l’únic partit per jornada que s’ofereix gratuïtament.
I es que els clubs es troben en una situació econòmica complicada. El deute que tenen amb Hisenda es xifra en 694 milions d’euros i encara falta per saber les dades de la seguretat social.
Enlloc de fer autocrítica i millorar la seva manera de gestionar els clubs, els dirigents demanen més diners, i més diners, i més diners...
Per tot això, la Lliga de Futbol professional no té arguments de per amenaçar amb ajornar la jornada de lliga del cap de setmana del 2 i 3 d’abril.
A més, els jugadors van amenaçar en el seu dia amb fer vaga i la mateixa lliga que ara pretén convocar-la ella per aconseguir les seves reivindicacions va dir que era inviable per manca de dates. Això en el meu poble es diu hipocresia.
lunes, 14 de marzo de 2011
Amb traïdoria i nocturnitat.
A Madrid ja no saben que fer per posar en dubte la manifesta superioritat del Barça. En el mateix cap de setmana, al Bernabeu, l’entrenador, el president i els principals braços mediàtics del Reial Madrid han acusat al Barça de rebre ajudes arbitrals, de ser afavorits pels que fan el calendari i ara, el que faltava, de possible dopatge per uns batuts vitamínics que només són regeneradors alimentaris.
Fins ara, la campanya de desprestigi que venia de Madrid feia llàstima per les ridícules acusacions. Ara, però, ja fan fàstic perquè sembrar l’ombra del dubte sobre una cosa tant greu com és el dopatge és fastigós. Es posar en dubte la cosa més sagrada en l’esport: el joc nét i l’honestedat. Coneixent a Guardiola, no trigarà a sortir per donar una resposta contundent a tant infundada acusacio/insinuació..
I es que la Cope va dir que el Reial Madrid té previst demanar uns controls antidopatges més seriosos. Segons aquesta informació, en el si del club presidit per Florentino Pérez es recela tant del FC Barcelona com del Valencia CF. arribant a assegurar que el Barça treballa amb doctors de dubtosa reputació però, encara, sense donar cap nom.
Aquesta informació de la Cope sobre la nova maniobra del Real Madrid per desprestigiar al Barça arriba, casualment, desprès que el diari Marca assegurés en la seva portada del passat dijous que els controles antidopatge del futbol espanyol son "de riure".
Els que estan posant en dubte el 'fair play' del Barça haurien de saber que estan qüestionant, també, el Mundial aconseguit per una selecció espanyola amb 8 jugadors del Barça en el seu equip titular.
Desprès de les queixes pel calendari, suposat favoritisme arbitral i 'l’amabilitat' dels rivals cap el Barça, arriba ara la jugada més bruta del madridisme que tira de traïdoria i nocturnitat per desestabilitzar al millor equip del món.
Si en el Madrid volen saber coses de dopatge que li ho preguntin als seus exjugadors Cannavaro i Zidane.
Fins ara, la campanya de desprestigi que venia de Madrid feia llàstima per les ridícules acusacions. Ara, però, ja fan fàstic perquè sembrar l’ombra del dubte sobre una cosa tant greu com és el dopatge és fastigós. Es posar en dubte la cosa més sagrada en l’esport: el joc nét i l’honestedat. Coneixent a Guardiola, no trigarà a sortir per donar una resposta contundent a tant infundada acusacio/insinuació..
I es que la Cope va dir que el Reial Madrid té previst demanar uns controls antidopatges més seriosos. Segons aquesta informació, en el si del club presidit per Florentino Pérez es recela tant del FC Barcelona com del Valencia CF. arribant a assegurar que el Barça treballa amb doctors de dubtosa reputació però, encara, sense donar cap nom.
Aquesta informació de la Cope sobre la nova maniobra del Real Madrid per desprestigiar al Barça arriba, casualment, desprès que el diari Marca assegurés en la seva portada del passat dijous que els controles antidopatge del futbol espanyol son "de riure".
Els que estan posant en dubte el 'fair play' del Barça haurien de saber que estan qüestionant, també, el Mundial aconseguit per una selecció espanyola amb 8 jugadors del Barça en el seu equip titular.
Desprès de les queixes pel calendari, suposat favoritisme arbitral i 'l’amabilitat' dels rivals cap el Barça, arriba ara la jugada més bruta del madridisme que tira de traïdoria i nocturnitat per desestabilitzar al millor equip del món.
Si en el Madrid volen saber coses de dopatge que li ho preguntin als seus exjugadors Cannavaro i Zidane.
viernes, 18 de febrero de 2011
EL SALSA ROSA DEL FÚTBOL
El periodismo de “bufanda” está muy extendido en la prensa deportiva. Tanto la catalana como la madrileña nos hemos erigido en aparatos propagandísticos a favor de “nuestra” causa. Este proselitismo encaja perfectamente en el mundo del fútbol en el que, a menudo, el corazón del aficionado puede más que la razón.
Los entrenadores ya no dan entrevistas, los jugadores no pasan del tópico y los presidentes están refugiados tras sus asesores. A falta de contenidos, la “guerra del puente aéreo” se hace muy interesante. El periodismo deportivo contemporáneo se fundamenta en el cruce de opiniones y en el ataque sistemático hacia el rival. Personalmente, esta metodología me aburre. Prefiero un periodismo inclinado, si, pero más neutral. Este fanatismo llevado al extremo hace que algunos medios caigan en la ridiculez.
El FC Barcelona está vivo en las tres competiciones que ha encabezado de principio a fin, juega un fútbol de otro planeta y va camino de completar otra temporada gloriosa. Y después de batir todos los récords positivos, de conseguir 16 victorias consecutivas en liga, a este equipo se le ocurre empatar en Gijón y encajar una derrota reversible en Champions ante un rival de entidad. Eso ha sido suficiente para que algunos medios de Madrid se atrevan a preguntar a su audiencia ¿está el Barça en crisis?. Una cosa es abrir debates y otra muy diferente es preguntar tonterías sobre situaciones que no han sucedido. Cuando preguntas sobre una noticia que no se ha producido estás manipulando. Su Señoría diría aquello tan cinematográfico del “no siga abogado, pregunta improcedente”.
Ese tipo de actuaciones restan rigurosidad y credibilidad al periodismo deportivo que empieza a rallar el sensacionalismo barato. La cosa está degenerando mucho.
El “salsa rosa” ha llegado al fútbol y también se hace desde Madrid.
(Artículo publicado en www.madrid-barcelona.com
Los entrenadores ya no dan entrevistas, los jugadores no pasan del tópico y los presidentes están refugiados tras sus asesores. A falta de contenidos, la “guerra del puente aéreo” se hace muy interesante. El periodismo deportivo contemporáneo se fundamenta en el cruce de opiniones y en el ataque sistemático hacia el rival. Personalmente, esta metodología me aburre. Prefiero un periodismo inclinado, si, pero más neutral. Este fanatismo llevado al extremo hace que algunos medios caigan en la ridiculez.
El FC Barcelona está vivo en las tres competiciones que ha encabezado de principio a fin, juega un fútbol de otro planeta y va camino de completar otra temporada gloriosa. Y después de batir todos los récords positivos, de conseguir 16 victorias consecutivas en liga, a este equipo se le ocurre empatar en Gijón y encajar una derrota reversible en Champions ante un rival de entidad. Eso ha sido suficiente para que algunos medios de Madrid se atrevan a preguntar a su audiencia ¿está el Barça en crisis?. Una cosa es abrir debates y otra muy diferente es preguntar tonterías sobre situaciones que no han sucedido. Cuando preguntas sobre una noticia que no se ha producido estás manipulando. Su Señoría diría aquello tan cinematográfico del “no siga abogado, pregunta improcedente”.
Ese tipo de actuaciones restan rigurosidad y credibilidad al periodismo deportivo que empieza a rallar el sensacionalismo barato. La cosa está degenerando mucho.
El “salsa rosa” ha llegado al fútbol y también se hace desde Madrid.
(Artículo publicado en www.madrid-barcelona.com
jueves, 20 de enero de 2011
ALVES DECIDEIX
Avui dijous s'ha de celebrar una reunió a les oficines del camp Nou, que ha de començar a ser decisiva, entre els dirigents del Futbol Club Barcelona i el representant de Dani Alves, Joaquim Macanás, per negociar la renovació del contracte jugador brasiler que finalitza al 30 de juny del 2012 i que, hores d'ara, es troba aturada.
Dimarts passat vam avançar en el programa "sin concesiones" que l'oferta del Barça era de 6 milions d'euros de fixe per temporada més 1 milions extra en funció d'uns variables. Aquesta proposta no satisfà Dani Alves que demana cobrar com Xavi o Iniesta que són campions del món i els pilars d'un mig del camp blaugrana admirat a escala mundial i ubicats en el segon esgraó de sous.
És a dir, que mentre el Barça li ofereix 6 milions de fixe i 1 milió de variable, Alves demana cobrar 8 milions d'euros fixes per temporada.
El lateral brasiler, que porta des de 2010 negociant la seva renovació amb el Barça i el que possiblement sigui el seu gran contracte com a futbolista, només es veuria superat per Messi en l'escala salarial, circumstància que no està massa justificada tot i el seu bon rendiment esportiu.
Alves és un lateral amb arribada i que encaixa perfectament en la filosofia de joc blau-grana però les seves exigències semblen excessives.
El brasiler no acaba de digerir que la barra lliure de renovacions multimilionàries durant l'etapa Laporta s'han acabat. Volem dir que segur que Alves es mereix cobrar molts diners però el club no pot seguir engreixant la massa salarial dels esportistes que juntament amb les amortitzacions representen el 77% de la despesa total del club quan la Uefa i al Fifa recomanen que no es superi el 55 %.
En fi, que el club valora molt positivament a Messi i els 6 milions que li ofereix significa equiparar-lo salarialment a Puyol però sense arribar a agafar a Xavi que és el segon que mes cobra per sota de Messi.
En fi, que Alves és un excel·lent futbolista i el millor pel Barça seria la seva continuïtat. El club li ha fet una oferta molt molt mesurada, i ara, el brasiler ha de decidir si vol seguir en el millor club del món guanyant títols i sent feliç o si bé, prefereix cobrar els 9 milions d'euros que li ofereix el Manchester City i jugar per un equip de segona fila.
Dimarts passat vam avançar en el programa "sin concesiones" que l'oferta del Barça era de 6 milions d'euros de fixe per temporada més 1 milions extra en funció d'uns variables. Aquesta proposta no satisfà Dani Alves que demana cobrar com Xavi o Iniesta que són campions del món i els pilars d'un mig del camp blaugrana admirat a escala mundial i ubicats en el segon esgraó de sous.
És a dir, que mentre el Barça li ofereix 6 milions de fixe i 1 milió de variable, Alves demana cobrar 8 milions d'euros fixes per temporada.
El lateral brasiler, que porta des de 2010 negociant la seva renovació amb el Barça i el que possiblement sigui el seu gran contracte com a futbolista, només es veuria superat per Messi en l'escala salarial, circumstància que no està massa justificada tot i el seu bon rendiment esportiu.
Alves és un lateral amb arribada i que encaixa perfectament en la filosofia de joc blau-grana però les seves exigències semblen excessives.
El brasiler no acaba de digerir que la barra lliure de renovacions multimilionàries durant l'etapa Laporta s'han acabat. Volem dir que segur que Alves es mereix cobrar molts diners però el club no pot seguir engreixant la massa salarial dels esportistes que juntament amb les amortitzacions representen el 77% de la despesa total del club quan la Uefa i al Fifa recomanen que no es superi el 55 %.
En fi, que el club valora molt positivament a Messi i els 6 milions que li ofereix significa equiparar-lo salarialment a Puyol però sense arribar a agafar a Xavi que és el segon que mes cobra per sota de Messi.
En fi, que Alves és un excel·lent futbolista i el millor pel Barça seria la seva continuïtat. El club li ha fet una oferta molt molt mesurada, i ara, el brasiler ha de decidir si vol seguir en el millor club del món guanyant títols i sent feliç o si bé, prefereix cobrar els 9 milions d'euros que li ofereix el Manchester City i jugar per un equip de segona fila.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)