Ara si que va de debò. Dani Sánchez Llibre deixa la presidència de l’Espanyol desprès de 14 anys. El primer que li han de dir els periquitos és gràcies per tota la feina feta i el seu recolzament econòmic. Dani passarà a la història com un dels millors presidents de l’entitat. I això és indiscutible.
Dani ha estat una figura molt carismàtica, més, fins i tot, que els centenars de jugadors i les desenes d’entrenadors que han passat pel club durant els seus 14 anys de mandat. Excel·lent en les distàncies curtes. Ha estat el president de les penyes. El president populista que es queixava dels àrbitres o s’enfrontava públicament al president del Barça com si fos un aficionat més. Dani és d’aquelles persones amb les què costa emprenyar-te perquè t’agafa pel braç i et fa una carantonya amb aquell somriure de nen gran entremaliat. Dani era la prolongació de la graderia a la llotja. D’aquí s’explica que l’entitat hagi crescut dels 14 mil socis de 1998 als 37 mil actuals.
Gràcies a Dani, el club ha crescut molt patrimonialment. Ha estat la parcel·la en la què millor s’ha mogut. Va agafar el club al 1997 amb Sarrià enderrocat i en 14 anys ha aconseguit una ciutat esportiva a San Adrià i un Estadi Nou a Cornellà-El Prat. Dani és un treballador incansable. Ell sempre diu que acaba aconseguint tot allò que es proposa. Però en aquesta àrea el seu èxit no s’explicaria sense el suport del seu germà, Josep Sánchez Llibre, que ha estat clau en el creixement del club gràcies a les seves gestions en la més alta esfera política. És en l’àrea esportiva, en la què Dani ha mostrat més clarament les seves carències. No ha estat capaç de dotar l’entitat d’una estructura sòlida i estable delegant en els professionals. Ha decidit a impulsos. Fitxava i desfitxava depenent del que li digués el seu entorn que tant l’ha idolatrat però que també tant l’ha perjudicat. No ha sabut vendre els jugadors quan calia perquè ha gestionat més amb el cor i els sentiments que amb el cap. I en futbol, tot és molt efímer, tot és molt cruel. Ha aconseguit dues copes del Rei i un subcampionat de la UEFA. Uns èxits importants però dels que no s’ha sabut treure-li el rèdit per a que l’entitat pugés un esgraó el seu nivell competitiu.
Dani ha tingut l’habilitat de desactivar els projectes alternatius sense tenir ell un ben definit: José Manuel Lara, Claudi Biern, Joan Golobart, l’Espanyol 3.0 han estat flors d’un dia. L’únic retret que se li pot fer a Dani es que ha gaudit amb els aplaudiments dels aduladors i en canvi ha fet oïdes sordes dels crítics constructius.
Dani ho ha donat tot per l’Espanyol i sempre se l’haurà d’estar agraït però no oblidem que deixa un club amb una gran casa però ofegat econòmicament.
No hay comentarios:
Publicar un comentario