GUARDIOLA NO HA DE FITXAR

És una afirmació pronunciada pel savi Josep Maria Minguella en el programa diari “Sin concesiones” (de 19 a 21h) de RKB (106.9fm) i que comparteixo completament.
L’entrenador d’un club d’elit està 100% ocupat en entrenar. Viatja cada tres dies amb l’equip, dirigeix les sessions, repassa vídeos, estudia al rival, prepara els partits, es reuneix amb els metges, consensua les programacions físiques amb els preparadors, atén a la premsa… En definitiva, que un entrenador prou feina té en entrenar, i per tant, no disposa de temps ni per veure altres partits ni per rastrejar el mercat, i menys de fer el pertinent seguiment als possibles fitxatges.
Aquesta feina li pertoca a la secretaria tècnica. El problema en el Barça és que el secretari tècnic també viatja amb l’equip sense coneixe's, encara, ben bé el perquè.
Aquest comentari és arran dels fitxatges durant l’era Guardiola:
Encerts: Piqué, Alves i Keita.
Fiascos contundents: Ibrahimovic, Txigrinski, Hleb i Martin Caceres.
Ni fu ni fa: Maxwell.

És a dir, que només han funcionat aquells jugadors que tots ja coneixíem, dels què s’havia fet un bon seguiment perquè jugaven ben a prop (Alves i Keita al Sevilla, Piqué al Saragossa cedit).
Els altres jugadors venien de fora amb l’excepció de Martin Caceres que jugava al Recreativo, tot i que, a Huelva diuen que no van veure mai per allà ni a Txiqui ni a Guardiola.
Em vinc a referir que a can Barça hi ha una gran estructura, un model esportiu molt definit i un secretari tècnic que cobra molts calers. I al final resulta que es comet l’errada de deixar, per una banda, que sigui l’entrenador el que fitxi alguns jugadors, i per l’altra, Txiqui, Laporta, Cruyff i Patsy s’embutxaquin la “gloria” d’haver-se gastat els diners dels socis en dos brasilers que no han estat ni presentats en el Barça perquè aquest no era el negoci que amb ells els interessava.
Per tot això, ni Txiqui pot continuar, ni Guardiola pot ser el Fergusson del Barça.

CAURE COM UN CAMPIÓ

A la Catalunya blau-grana li ha costat dormir aquesta nit.
Desprès de tanta excitació, el somni de la final al Bernábeu es va esvair per culpa del “supercatenacio” de l’Inter de Milà i, perquè no admetre-ho, d’un Barça cansat mentalment i físicament.
Piqué va fer somiar però van faltar 10 minuts més. En tot cas, cap retret per un equip que està fent una temporada fantàstica i que ha arribat al tram final de totes les competicions amb opcions de guanyar-les. L’afició culé ha d’estar orgullosa d’aquest grup que va caure amb la cara ben alta i sent fidel al seu estil ofensiu. Europa va veure dues propostes futbolístiques antagòniques. I malgrat que va passar l’equip defensiu, segur que els amants d’aquest esport van quedar encantat amb la proposta Blaugrana. Va perdre el Barça i va perdre el futbol.
S’ha escapat l’oportunitat històrica de guanyar la quarta al Bernabeu. És una gran decepció, un gran desencís però no és cap trauma. Aquest cop no ha pogut ser però fa la sensació que el Barça no trigarà massa en tornar a jugar una altra final de Champions. Segueix havent-hi un model esportiu molt vàlid, segueix havent-hi un gran entrenador, segueix havent-hi una extraordinària plantilla, i segueix havent-hi una afició i un club fantàstics.
Per tant, i sabent que el Barça sempre estarà entre els quatre primers de la lliga per jugar cada any la Champions, no trigarem massa en tornar a veure l’equip blaugrana en una altra final europea.
A diferència d’altres derrotes, aquesta, ni és, ni ha ser cap daltabaix.
No s’ha acabat cap cicle, ni s’ha de cremar res.
Simplement s’ha de fer una millor planificació de la plantilla perquè és impossible que només 14 o 15 jugadors juguin 60 partits seguits amb l’exigència de guanyar-ho tot.
I un parell de retrets. S’ha de saber perdre.
Engegar els aspersors de la gespa per evitar la celebració dels jugadors de l’equip italià em va semblar un detall molt lleig. Impropi d’un club tant gran com el Barça. I vaig trobar a faltar, que els jugadors blaugranes agraïssin el suport de l’afició des del centre del camp al final del partit.
El campió ha de tenir un comportament exemplar, també en la derrota.

NO SERIA CAP FRACÀS

Des que va acabar-se el partit a Milà, es va generar de manera espontània entre la culerada una atmosfera de remuntada.
I aquest és el gran èxit de Guardiola, que ja va dir en la seva presentació que no podia prometre títols però si que la gent se sentís orgullosa del seu equip.
I aquest és, precisament, el gran èxit què ha aconseguit aquest Barça.
Ha donat tantes alegries i el seu compromís amb els colors ha estat tant extraordinari que s'ha guanyat per mèrits propis aquest suport incondicional, aquesta fe indestructible. Aquest Barça ha transformat el tradicional pessimisme de l'afició culé en una fantàstica mentalitat guanyadora. Dimecres pot passar qualsevol cosa, però, per ganes, per empenta i per suport, no quedarà.
Està difícil però no és impossible. El més important és que el Barça recuperi dimecres el seu estil i els seus signes d'identitat. Possessió de pilota, joc combinatiu, circulació ràpida de l’esfèrica, mobilitat i dinamisme ofensiu i intensitat defensiva per ofegar al rival.
Sembla molt demanar però si hi ha un equip que ja ha demostrat que sap fer-ho, aquest és el Barça de Guardiola que ha fet història posant en pràctica totes aquestes virtuts.
Tothom parla que el més decisiu serà fer dos gols com a mínim i quan abans millor, jo en canvi, penso que la clau estarà en com defensi l'equip blaugrana. Perquè la clau de l’eliminatòria està en saber si l'Inter marcarà o no a l'estadi. Perquè si el Barça aconsegueix que l'equip de Mourinho no foradi la porteria de Valdés, als italians 90 minuts al Camp Nou se’ls hi faran molt llargs.
Confio en la remuntada, no només com un simple acte de fe sense més, sinó perquè creiem que el Barça té prous arguments futbolístics i ambientals per aconseguir-ho.
Sense menystenir a l'equip de Mourinho, sóc dels que penso que el Barça va perdre al Giuseppe Meazza més per errades pròpies que per una suposada superioritat “nerroazzurra”.
Per tant, crec en la remuntada, però si pel que fos aquest Barça caigués eliminat no es podria parlar de fracàs.
Perquè l'obligació d'un equip gran com el Barça és la d'arribar a l'últim mes de competició amb possibilitat de guanyar Lliga i Champions. I en aquest sentit, aquest Barça ha complert amb la seva obligació. Els títols també s'han de guanyar però moltes vegades es defineixen per detalls i/o per la dosi de fortuna que t'acompanyi en els moments claus.
L’afició culé ja signaria, arribar sempre a aquestes alçades de la temporada com aquest Barça que opta al doblet, cosa que d’altres ja fa temps que se’n van oblidar.

L'ACTE DE CRUYFF NO HA ESTAT A L'ALÇADA

Des d'avui, Johan Cruyff ja és el nou president d'honor del FC Barcelona. L'acte s'ha fet a la Sal Paris del Camp Nou. Ha estat molt privat i només s'hi podia accedir amb una expressa invitació. És a dir que el soci del Barça no ha pogut presenciar un nomenament tant solemne com aquest.
L'acte ha quedat molt deslluït perquè la representació del futbol mundial ha estat testimonial i només s'ha limitat a Boby Charlton i al portuguès Eusebio. Tampoc no hi ha assistit cap president dels principals clubs europeus. Cap representant ni de la UEFA ni de la FIFA. Fins i tot, la representació del “Dream Team” ha estat pobre amb la presencia de només Koeman, Stoitxkov (Txiqui i Guardiola).
Raimon Carrasco ha estat l’únic expresident del Barça present a l'acte, en el què per cert, no s'han admès preguntes dels periodistes.
En fi, que ha estat un acte simple, poc preparat, sense bons discursos. S'ha trobat a faltar emotivitat. I tampoc la posada en escena ha estat la que es mereixeria el president d'honor del millor club del món.
Ha fet la sensació que l'acte s'ha improvisat perquè Joan Laporta l'ha volgut fer a corre cuita per deixar aquesta polèmica com a gran herència.