GUANYAR COM DÉU MANA

El Barça ja té la lliga a la butxaca. Virtualment és el campió. Matemàticament, només li falta sumar un punt.
Ahir al Camp Nou va sobtar que l’afecció blaugrana no ho celebrés com Déu mana. La filosofia Guardiolina que diu “ no celebraràs res fins que no ho hagis guanyat definitivament” ha quallat en l’afecció culé. El messies de Sant Pedor predica prudència i eufòria continguda ..... i els feligresos es reprimeixen al santuari del camp Nou.
Fa la sensació que la parròquia blaugrana vol seguir a les grades el mateix comportament exemplar que te l’equip a la gespa alhora de respectar els rivals i els codis sagrats de l’esport. És com si cada seguidor culé hagués interioritzat els valors d’aquest equip.
Alguns psicòlegs esportius asseguren que guanyar sempre també cansa.
Jo, en canvi, crec que la culerada no s’ha cansat de vèncer sinó que s’ha acostumat a guanyar, que és molt diferent.
Aquí és on rau la gènesi d’aquesta maduresa i serenitat mostrada per l’afecció blaugrana.
Aquest equip els ha portat tantes vegades a Canaletes que les celebracions comencen a perdre excepcionalitat i intensitat.
El 5 a 0 al Madrid a la primera volta. El 1 a 1 al Bernabeu que deixava la lliga sentenciada. El 0 a 2 de la champions també a Chamartin han estat celebrats com títols.
I dimecres, desprès del partit al Camp Del Llevant, la culerada també es citarà a la cèntrica font barcelonina (només faltaria) però segur que serà una celebració més pausada i espero que sense un final violent.
Definitivament, l’afecció del Barça ha embarcat les urgències històriques, les ha enviat cap a Madrid en el pont aeri. I s’ha acostumat a guanyar... com Déu mana.