En can Barça falta más mala hostia

Ha llegado la hora de la verdad. Es el momento de sobrevivir. O tú o yo. Ya no valen las palabras amables ni los gestos estéticos. Ya sobran las posturas de cara a la galería. Guardiola ya no puede seguir llevando el lirio en la mano ni recibir una bofetada y poner la otra mejilla. Se acabó.
Ha llegado el momento de llamar a las cosas por su nombre. No se trata de caer en provocaciones ni hacer lamentaciones patéticas como las que ha hecho Mourinho durante todo el año pero si ha llegado la hora de denunciar la antideportividad blanca.
Guardiola debe poner el grito en el cielo. No puede ser que a este Madrid se le permita todo. Que haga la primera falta de la final de Copa y siete camisetas blancas rodeen a Undiano Mallenco para amedrentarle de buenas a primeras, como haría un equipo de regional. No puede ser que Messi no juegue tranquilo porque teme que le llueva algún patadón a la altura de la rodilla de un poseso llamado Pepe.
No puede ser que el “inocente” Arbeloa vaya pisando piernas y encima pida tarjeta para el pisado. No puede ser que Sergio Ramos reparta estopa a diestro y siniestro para luego poner cara de angelito. Es inadmisible que Xabi Alonso haga quince faltas seguidas.
Y no se puede permitir que Mourinho tenga atemorizados a los árbitros con constantes protestas y afirmaciones tan delirantes como quejarse por la expulsión de Albiol en el Bernabeu “porque esa jugada no fue nada” –llegó a decir el portugués.
Guardiola no puede callarse más ante la falta de respeto que tuvo Pepe con la afición del Barça haciendo 4 cortes de manga en la cara de los cules de Mestalla.
¿Nos hemos vuelto locos todos o qué?. ¿Tenemos que aceptar esa antideportividad como algo normal?.
Quizás, el presidente Sandro Rosell también debería decir alguna cosa pero dado que el club hace tiempo que ha delegado su voz y su imagen en el presidente “in pectore” del banquillo, Guardiola debería tener más mala hostia.
No se trata de “Mourinhizarse” y quejarse por todo sin motivo para encontrar excusas baratas como hace el portugués pero si de dar un golpe en la mesa para denunciar las malas maneras del club blanco dentro y fuera del terreno de juego. La prensa madrileña y madridista también le está faltando el respeto al entrenador del Barça y a este equipo que ganará de calle su tercera liga consecutiva jugando al fútbol. Este equipo ya ha demostrado que se pasa el canguelo y el villarato por el arco del triunfo. A Guardiola y a Rosell les falta más mala hostia. Pero al equipo también. No puede ser que con 0 a 1 en el Bernabeu y con un hombre más dejes al Madrid que se levante. Y no puedes regalar la primera parte en Mestalla por salir a jugar una final con una marcha menos que el rival. A estas alturas el cansancio ya no importa. Lo que hace falta es más mala hostia para demostrarle al eterno rival quién es mejor jugando al futbol.

CAURE COM UN CAMPIÓ

A la Catalunya blau-grana li ha costat dormir aquesta nit.
Desprès de tanta excitació, el somni de la final al Bernábeu es va esvair per culpa del “supercatenacio” de l’Inter de Milà i, perquè no admetre-ho, d’un Barça cansat mentalment i físicament.
Piqué va fer somiar però van faltar 10 minuts més. En tot cas, cap retret per un equip que està fent una temporada fantàstica i que ha arribat al tram final de totes les competicions amb opcions de guanyar-les. L’afició culé ha d’estar orgullosa d’aquest grup que va caure amb la cara ben alta i sent fidel al seu estil ofensiu. Europa va veure dues propostes futbolístiques antagòniques. I malgrat que va passar l’equip defensiu, segur que els amants d’aquest esport van quedar encantat amb la proposta Blaugrana. Va perdre el Barça i va perdre el futbol.
S’ha escapat l’oportunitat històrica de guanyar la quarta al Bernabeu. És una gran decepció, un gran desencís però no és cap trauma. Aquest cop no ha pogut ser però fa la sensació que el Barça no trigarà massa en tornar a jugar una altra final de Champions. Segueix havent-hi un model esportiu molt vàlid, segueix havent-hi un gran entrenador, segueix havent-hi una extraordinària plantilla, i segueix havent-hi una afició i un club fantàstics.
Per tant, i sabent que el Barça sempre estarà entre els quatre primers de la lliga per jugar cada any la Champions, no trigarem massa en tornar a veure l’equip blaugrana en una altra final europea.
A diferència d’altres derrotes, aquesta, ni és, ni ha ser cap daltabaix.
No s’ha acabat cap cicle, ni s’ha de cremar res.
Simplement s’ha de fer una millor planificació de la plantilla perquè és impossible que només 14 o 15 jugadors juguin 60 partits seguits amb l’exigència de guanyar-ho tot.
I un parell de retrets. S’ha de saber perdre.
Engegar els aspersors de la gespa per evitar la celebració dels jugadors de l’equip italià em va semblar un detall molt lleig. Impropi d’un club tant gran com el Barça. I vaig trobar a faltar, que els jugadors blaugranes agraïssin el suport de l’afició des del centre del camp al final del partit.
El campió ha de tenir un comportament exemplar, també en la derrota.

PERÒ NO HAVÍEM QUEDAT QUE HI HAVIA " VILLARATO "?

Llegint i sentint alguns comentaris sembla que el Reial Madrid ja hagi guanyat la lliga i que el Barça hexacampió de Guardiola s’hagi desintegrat. I la veritat es que això és una exageració total.
La única realitat es que Barça i Madrid van coliders amb els mateixos 62 punts i que si sumessin els mateixos punts en els últims 13 partits i l’equip blaugrana empatés a zero al Bernabeu, el Barça seria campió. Per tant, el lideratge del Reial Madrid és una mica fictici perquè el criteri que designa al campió (goal average particular) encara està incomplert.
El que està passant no és res extraordinari. El Barça porta 16 mesos al més alt nivell, guanyant tots els títols i encapçalant totes les classificacions i és normal que no sempre pugui estar en el mateix nivell d’excel·lència. En el que portem de temporada aquest Barça ha jugat uns 40 partits i només n’ha perdut 3 (Rubin, Sevilla i Atlético), per tant, estem parlant d’una gran temporada,

Ara bé, dit això, tampoc no podem obviar que el Reial Madrid està molt fort, cosa que també era d’esperar. Només faltaria que desprès de 300 milions d’eurus en fitxatges, el Madrid no estigués lluitant pel títol. De totes maneres que ningú oblidi que l’equip de Pelegrini va estar a 30 segons d’acabar empatant el seu partit davant el Sevilla, per tant, la presumpte superioritat blanca que alguns volen vendre no va ser tal, de manera que els resultats i el joc blanc no hauria d’espantar a ningú.

Ara no és el moment de defallir ni d’acoquinar-se per les suposades campanyes mediàtiques, esportives i arbitrals en contra del Barça. Un equip campió ha de superar totes aquestes adversitats, com ho va fer l’any passat, i seria d’una gran ingenuïtat pensar que el madridisme no utilitzi els seus altaveus per anunciar un canvi de terç.

El que no s’ha de fer és caure en el parany d’excusar-nos en un victimisme arbitral. Si quan el Barça guanyava de carrer dèiem que la campanya del villarato que venia de Madrid era una excusa ridícula, ara no podem assenyalar, també, als àrbitres per explicar els darrers resultats culers. No pot ser que a la primera ensopegada s’agafi la bandera de la persecució arbitral. Això va en contra de la filosofia Guardiola.

El que s’ha de fer és mantenir la confiança absoluta en aquest equip i pensar que el Barça acabarà sent el campió de lliga en base a una arguments irrefutables.
Aquest equip no ha d’apel·lar ni a la èpica ni a les gestes com fan altres sinó als valors que Guardiola ha inoculat als seus futbolistes com la professionalitat, el treball ben fet, el talent i l’orgull. Aquest equip no s’ha oblidat de guanyar d’un dia per un altre. Simplement que el conjunt està experimentant una transició en el seu joc. Messi segueix liderant a un equip que recuperarà la seva millor forma amb la recuperació dels lesionats.
Aquests si que són arguments de pes per pensar que aquest Barça pot seguir campionant.

FALTA UN LÍDER

El Barça va sortir ahir viu de Stutgart de miracle. Va ser un mal partit per un bon resultat. Amb el permís de Cruyff, el d’ahir si que va ser la pitjor primera meitat que se li recorda al Barça de Guardiola.
Aquest equip té crèdit i dret a no jugar sempre bé. El que no se li pot permetre, però, és que jugui sense intensitat, sense ganes i sense velocitat, com en la primera part. Ahir els alemanys van ofegar a un equip sense esperit, sense esma i sense caràcter, especialment durant els primers 45 minuts i els 20 últims de la segona part.
Aquest Barça no ha donat bones sensacions els últims partits i necessita revisar els punts claus per tornar a posar el motor a punt. Porta unes quantes setmanes jugant amb foc i s'hi no hi posa remei es podria acabar cremant. La gran sort pel barcelonisme és que qui s’ha de donar compte d’això ja ho ha fet. Guardiola va dir ahir que “hem de millorar molt per aspirar als títols."
En aquests partits que s’han anat complicant, he trobat a faltar un líder sobre la gespa. Una prolongació de Guardiola al camp. Un jugador capaç de fer despertar a l’equip quan cau en la somnolència, capaç de transmetre caràcter quan l’equip rival és més agressiu, capaç de “fotre” quatre crits als companys per esperonar-los quan s’ha perdut el control.

I aquest és un dèficit que, crec, que Guardiola no ha sabut resoldre encara. Els xavi, Iniesta, Puyol, Busquets, Messi, Ibra... són grans jugadors però els hi falta capacitat de lideratge. Són tant bona gent que a vegades semblen indulgents quan les coses es torcen. I crec que per jerarquia, personalitat, experiència i sou, Xavi hauria de ser el líder d’aquest equip. No li estic demanant que sigui el Migueli d’aquest Barça però si que faci alguna entrada dura quan calgui -que no agressiva- que voldria dir : “nanos no podem arronçar la cama”, que faci en un moment donat un súper esprint per anar a pressionar al rival: “ nois, els tenim i és el moment d’anar a per ells)”, que faci una protesta vehement contra l’àrbitre, que reorganitzi les línees i que posi la pausa al partit quan calgui.
En fi, que faci de líder. El líder que han de tenir tots els equips campions. És per això que, es troba a faltar, una mica a Alves, perquè juga amb un caràcter, una velocitat i una bravesa que transmet a la resta de l’equip quan es relaxa en alguna fase del partit.

Algú podria pensar que és una mica ventatgista denunciar aquest dèficit ara, que han arribat alguns mals partits però és que precisament les derrotes evidencien les mancances o defectes que abans tapaven les victòries.
No és res greu, simplement que a aquest Barça li falta un líder.

VISCA EL "VILLARATO" !!!!

La fiabilitat i la solvència amb la què el Barça continua liderant la classificació del Campionat de lliga està provocant molta frustració i ràbia en la maquinària propagandística de Madrid. És la única explicació possible a la desesperació mostrada desprès d’una nova jornada sense que l’equip galàctic hagi pogut retallar la diferència de punts en una persecució que se li està fent molt pesada.
Com diu Xavi Hernández, no ho acaben de pair.
L’equip de Guardiola a la seva. Com si res. Jugant bé al Molinón, creant innumerables ocasions de gol, rebent puntades de peu a dojo i guanyant, com sempre.
És lògic i comprensible que a Madrid es resisteixin a admetre la superioritat blaugrana. Seria d’innocents pensar que es limitaran a treure’s el barret i a rendir homenatge a un equip impecable. No els hi surt a compte.
La seva postura ha de ser la de posar-hi pegues.
Encara que sigui agafant-se a un clau roent, fent línees tortes per intentar demostrar que el Barça guanya gràcies als àrbitres. Ressuscitar els vells fantasmes de les ajudes supremes és l’única carta que es poden jugar encara que sigui “anar de farol” com en l’inexistent fora de joc de Pedro.
Això més que indignar als barcelonistes hauria de ser una bona noticia.
Els “segundons” per fi es treuen les caretes i esgrimeixen el discurs dels perdedors. El mateix discurs, tot sigui dit, que en el passat va utilitzar el barcelonisme per justificar els fracassos propis quan el que procedia era fer una profunda autocrítica.
Enlloc d’indignació, a mi em produeix satisfacció sentir les reiterades denuncies falses d’ajuda arbitral i la resurrecció dels inventats fantasmes del “Villarato”.
Demostra que és tal la desesperació que senten que es veuen obligats a recórrer al discurs dels perdedors per trobar algun cònsol a la manifesta superioritat del rival.
Tant de bo, uns segueixin parlant damunt la gespa i els altres lladrant.

MARCANT LA DIFERÈNCIA

El FC Barcelona pot acabar la primera volta com a líder indiscutible sent l’únic equip que encara no ha perdut ni un sol partit i deixant al Reial Madrid a 5 punts. No és una diferència determinant tot i que dels últims 5 cops que el Barça ha estat campió d'hivern en 4 s'ha acabat adjudicant el campionat. Per tant, el títol honorífic no és només una anècdota.
La diferència de 5 punts significa que si el Reial Madrid vol evitar un altre aliró culé haurà de fer una segona volta quasi perfecta i esperar a que aquest Barça fiable perdi dos partits. I és que el blancs ja no depenen di sí mateixos cosa que si passava amb els dos punts que hi havia de distància abans de la diputa de la jornada d'aquest cap de setmana.
De totes formes, el Barça sembla ser un líder molt fiable. I ha basat aquesta solidesa en un Messi imparable i en una defensa molt segura. De fet, el Barça és l'equip menys golejat de les principals lligues europees i aquí és on rau el gran èxit.
Aquesta és la clau. És la quadratura del cercle. És molt difícil d'aconseguir que un equip que juga tant a l'atac defensi tant bé i encaixi tants pocs gols i el Barça de Guardiola ho ha assolit.
Aquest cap de setmana, ens deixa 2 grans noms propis: Messi i Ronaldinho.
L'argentí del Barça va marcar el seu gol número 101 amb la samarreta blaugrana i això que només te 22 anys.
Els seus números profetitzen una trajectòria llegendària. I es que Messi reuneix els millors condicionants per convertir-se en el millor jugador del món de tots els temps. A la seva capacitat de desequilibri se li afegeixen la professionalitat, la humilitat, el sacrifici, l'ambició, la generositat, el sentit col•lectiu i el més important.... el seu entorn familiar i la felicitat i la diversió amb la què ho fa tot sobre un terreny de joc.
Ronaldinho també tenia el talent per ser el més gran i marcar una època en el Barça però va decidir entregar-se a l'edonisme i li ha costat deu i ajuda recuperar el seu millor nivell. Aquest cap de setmana, el hat trick que ha aconseguit el brasiler amb el Milan apunta a un ressorgiment...
Llàstima que s'entregués als encants de la Barcelona nocturna. De totes maneres, la marxa de Ronaldinho va tenir un efecte beneficiós per Messi.
L'argentí s'ha erigit en un líder molt madur per un Barça campió que juga per a que ell gaudeixi. I mentrestant, Cristano Ronaldo fallant i vacilant als seguidors de l'Atlètic a la Catedral.