El Reial Madrid de Florentino Pérez ha tancat l’exercici econòmic amb un superàvit de 30 milions d’euros. Algú es pot preguntar, com un club que només guanya la copa del Rei pot guanyar tants calers, doncs, precisament per això, perquè el club blanc porta una quants anys sense aconseguir grans títols i per això s’estalvia les primes que no ha de pagar als seus jugadors.
El Barça, per exemple, ha hagut de pagar 47 milions d’euros als seus futbolistes com a premi per haver guanyat la champions i la lliga. És evident, que al Madrid ja li hagués agradat els títols que ha aconseguit el Barça i no presentar el superàvit que ha presentat, perquè com encertadament va dir Jorge Valdano “ encara no s’ha vist mai a cap afició del Món sortir al carrer per celebrar una bona compte d’explotació o un bon superàvit. En futbol, els clubs no tenen com a gran objectiu guanyar diners sinó aconseguir títols que aportin satisfacció a l’aficionat i prestigi a l’entitat. A més, Florentino presenta superavits a bombo i platerets però no explica que el seu Madrid té un deute de 660 MILLONES, sent el segon club més endeutat d’Europa per darrera del Manchester City.
A més, El Reial Madrid tanca les temporades amb superàvit econòmic pq només és un club de futbol que te una secció de bàsquet molt mal gestionada, per cert. En canvi, el Barça és un club poliesportiu que es gasta cada any 50 milions d’euros en uns seccions esportives ben gestionades i que son un llast econòmica important però que aporten un valor afegit a l’entitat. A més el Barça té un futbol base exemplar que li costa 20 milions d’euros, mentre que el Madrid té equips inferiors que no nodreixen al primer equip i que no es cap refereència.
Per això la diferencia en l’economia del Barça i del Madrid. Entre seccions professionals i el futbol base, el Barça es gasta 70 milions d’euros que el Madrid té per gastar-se o malgastar en fitxatges i presentar algun superàvit.
I això encara fa més meritoris els èxits de l’equip de futbol de Guardiola, que gastant-se menys diners en fitxatges, porta 3 anys passant-li la mà per la cara a l’equip blanc.
Per tant, al culé li encantaria que això seguís així, el Madrid presentat superàvits econòmics i el Barça omplint de títols les vitrines del Museu.
miércoles, 29 de junio de 2011
miércoles, 15 de junio de 2011
CESC FABREGAS TAMPOC VINDRÀ AQUEST ESTIU
Cesc Fabregas tampoc vindrà al Barça aquesta temporada. Està clar que el jugador vol vestir de blaugrana però l’Arsenal només vendrà al seu capità si arriba una oferta econòmica molt important que volti els 45 milions d’euros. Una quantitat que els directius del Barça, que avalen amb el seu patrimoni personal, no estan disposats a invertir en un jugador que, en principi, vindria a ser suplent perquè en la seva posició ja juguen en una solvència contrastada Iniesta i Xavi.
Per tant, deixem de fer volar coloms i no enganyem a l’aficionat.
Si un club no vol vendre al seu capità i l’altra no vol pagar una burrada per un jugador que va sortir del seu futbol base, el sil·logisme és molt fàcil. No es farà l’operació per molt que Cesc vulgui venir al Cam Nou.
Els dirigents del Barça ja van fer l’estiu passat una oferta de 30 milions d’euros a l’Arsenal per Cesc i el club londinenc no va voler ni considerar-la, de manera que no tindria sentit que un any desprès el Barça pagués més diners quan resulta que el preu de traspàs d’un jugador baixa cada any que passa i el jugador s’apropa a la finalització del seu contracte.
El Barça necessita reforçar-se, si. Concretament necessita un central, un lateral esquerre i un davanter. Per tant, no té cap sentit que el Barça invertís els 45 milions d’euros dels que disposa per un migcampista que no resoldria les necessitats de la plantilla.
Per tant, Guardiola ja ho està assumint. El fitxatge de Cesc no es podrà fer.
Thiago tampoc no és una mala alternativa.
Per tant, deixem de fer volar coloms i no enganyem a l’aficionat.
Si un club no vol vendre al seu capità i l’altra no vol pagar una burrada per un jugador que va sortir del seu futbol base, el sil·logisme és molt fàcil. No es farà l’operació per molt que Cesc vulgui venir al Cam Nou.
Els dirigents del Barça ja van fer l’estiu passat una oferta de 30 milions d’euros a l’Arsenal per Cesc i el club londinenc no va voler ni considerar-la, de manera que no tindria sentit que un any desprès el Barça pagués més diners quan resulta que el preu de traspàs d’un jugador baixa cada any que passa i el jugador s’apropa a la finalització del seu contracte.
El Barça necessita reforçar-se, si. Concretament necessita un central, un lateral esquerre i un davanter. Per tant, no té cap sentit que el Barça invertís els 45 milions d’euros dels que disposa per un migcampista que no resoldria les necessitats de la plantilla.
Per tant, Guardiola ja ho està assumint. El fitxatge de Cesc no es podrà fer.
Thiago tampoc no és una mala alternativa.
martes, 14 de junio de 2011
1 ANY DE BONA GESTIÓ MAL EXPLICADA
El passat 13 de juny es va complir un any que Sandro Rosell guanyava les eleccions a la presidència del Barça amb una claredat abassegadora amb el 61,35 % dels vots.
Els 35.021 suports que va rebre el van convertir en el president del FC Barcelona més votat de la història.
Un any desprès la valoració global del primer any de govern de Sandro Rosell i la seva junta directiva és molt positiva malgrat algunes decisions contradictòries ja assenyalades en el post anterior. En canvi, no s’han explicat suficientment bé les encertades decisions i de cara a l'opinió pública han quallat més els pocs desencerts.
A nivell esportiu: EL MILLLOR ANY DE LA HISTÒRIA DEL CLUB. FANTÀSTIC PALMARÉS.
En futbol ha continuat el nivell d’Excel·lència tant en joc com en èxits esportius.
S’han guanyat 3 títols:
→ Campions de la Champions League
→ Campions de Lliga Espanyola
→ Campions de la Superocopa d’Espanya,
→ I Subcampions de la Copa del Rei.
A nivel de seccions, els èxits també han estat extraordinaris.
En bàsquet:
→ Campions de la Lliga ACB ?? (a un partit de ser campions)
→ Campions de La Copa del Rei,
→ Campions de la Supercopa d’Espanya
En Handbol
→ Campions de la Copa d’Europa
→ Campions de la Lliga Asobal
En futbol sala
→ Campions de Lliga ??? (Final amb el Caja segovia)
→ Campions de la Copa del Rei
→ Campions de la Copa d’Espanya
Per tant, la valoració esportiva del primer any de mandat de Rosell mereix un excel·lent amb lletres ben grosses.
En l’aspecte Econòmic: UNA GRAN GESTIÓ.
S’han retallat les despeses sumptuoses i se segueix el camí de l’equilibri pressupostari.
→ En un any en el que s’han pagat moltes primes pels
tants títols aconseguits s’han retallat les pèrdues en més de 60 milions d’euros i això encara té més mèrit.
→ Es tancarà l’any amb un dèficit de només -21 milions quan l’any passat Laporta el va tancar amb unes pèrdues de -83 milions d’euros.
→ En només 1 any, s’ha reduït el Deute Net en 67 milions.
El deute net ha passat de 431 milions d’Euros a reduir-se fins als 364 milions actuals.
→ S’ha aconseguit un patrocini de 30 milions d’euros de Qatar Foundation. El Barça va ser el primer en aconseguir-ho. Desprès hi han anat el Reial Madrid, altres clubs espanyols i fins i tot el Govern Espanyol. Si volem seccions exitoses i pagar els millors esportistes necessitem ingressos extraordinaris per no haver de pujar ni el carnet de soci ni el carnet d’abonament, ni vendre els cracks o vendre patrimoni.
En l’aspecte patrimonial. No només no s’ha venut patrimoni sinó que s’ha recuperat.
→ Es va aconseguir recuperar una parcel·la de la Ciutat Esportiva per fer-la més confortable pels esportistes.
→ S’està apunt d’inaugurar la Nova Masia.
→ S’ha aturat la requalificació i venda del Mini que l’anterior directiva havia pactat amb unes condicions molt perjudicials pel club.
Per tant, i tenint en compte d’on veníem la gestió és ara molt més diligent, racional i honesta. S’han abandonat els luxes innecessaris del passat.
En l’aspecte social:
→ Agència de viatges pròpia. Preus més reduïts. Servei de qualitat.
→ Massius desplaçaments amb un comportament exemplar.
→ Inauguració de noves penyes.
DECISIONS NO TANT ENCERTADES.
El director general en el seu afany per reduir despeses ha proposat algunes mesures de “microeconomia” que en una empresa qualsevol haguessin estat un encert però que en una entitat tant especial i peculiar com FC Barcelona no ho han estat tant.
1.- Proposta de fer un restaurant a la Masia antiga.
2.- Pujada del 50% del preu dels pàrquings.
3.- Exclusió del partit de Supercopa d’Espanya del carnet d’Abonament.
4.- Retallada de les seccions no professionals.
5.- Fraccionament del carnet d’abonat al Palau.
Personalment, crec que s’han de buscar més ingressos atípics sense afectar la butxaca del soci (+ contracte de patrocini i publicitat).
Altres decisions no massa ben explicades:
→ Auditoria econòmica al servei dels socis previ a l’assemblea.
→ Accés a la condició de soci.
→ La grada jove. (entrades al 50% perquè?. A quina associació externa del club?)
És evident que en la fotografia final, la valoració és excel·lent però en canvi, els problemes de Comunicació han impedit traslladar-ho correctament a la massa social.
DISFUNCIONS EN LA COMUNICACIÓ
1er. Falta definir estratègia comunicativa.
→ Crec que la Comunicació del club no ha seguit una línia marcada i sovint s’ha actuat tard.
La versió oficial ha aparegut quan les versions oficioses ja s’havien anticipat ocupant un major espai. (Exemple: Desplaçament a Pamplona)
2on: La figura del president perd popularitat
→ Ha semblat que en Comunicació s’ha volgut fer tot el contrari del que va fer l’anterior president. Va ser un desencert que el president anunciés que no parlaria fins al Nadal. Un president ha de parlar quan és necessari. Ni ha de sortir molt ni poc. Només quan calgui.
→ No s’han escollit correctament les aparicions del president.
En molts casos si s’ha actuat amb celeritat i encert com quan es van produir la contundent resposta a les acusacions de dopatge de la Cope. Malgrat que, tenint en compte la gravetat de les acusacions, hauria reforçat la imatge del president que aquella roda de premsa hagués estat feta conjuntament pel màxim mandatari del Club per manifestar la profunda indignació dels socis representats pel president i el secretari de la Junta per abordar les qüestions jurídiques.
Les acusacions de Mourinho en la roda de premsa posterior a l’anada de les semifinals de la Champions també haguessin merescut una resposta contundent del president Sandro Rosell desprès de la disputa del partit de tornada.
La millor manera hagués estat una entrevista pactada de 10 minuts a Barça TV per defensar l’honorabilitat dels jugadors i la netedat de la competició. Amb aquest format pausat s’evita improvisació, respondre a les preguntes dels Mitjans de Madrid i haver de parlar d’altres temes que no fossin aquell.
En conclusió, s’ha donat la sensació que amb el president Rosell la política ha estat quan menys parli i menys aparegui menys s’equivocarà i això és una errada.
Els 35.021 suports que va rebre el van convertir en el president del FC Barcelona més votat de la història.
Un any desprès la valoració global del primer any de govern de Sandro Rosell i la seva junta directiva és molt positiva malgrat algunes decisions contradictòries ja assenyalades en el post anterior. En canvi, no s’han explicat suficientment bé les encertades decisions i de cara a l'opinió pública han quallat més els pocs desencerts.
A nivell esportiu: EL MILLLOR ANY DE LA HISTÒRIA DEL CLUB. FANTÀSTIC PALMARÉS.
En futbol ha continuat el nivell d’Excel·lència tant en joc com en èxits esportius.
S’han guanyat 3 títols:
→ Campions de la Champions League
→ Campions de Lliga Espanyola
→ Campions de la Superocopa d’Espanya,
→ I Subcampions de la Copa del Rei.
A nivel de seccions, els èxits també han estat extraordinaris.
En bàsquet:
→ Campions de la Lliga ACB ?? (a un partit de ser campions)
→ Campions de La Copa del Rei,
→ Campions de la Supercopa d’Espanya
En Handbol
→ Campions de la Copa d’Europa
→ Campions de la Lliga Asobal
En futbol sala
→ Campions de Lliga ??? (Final amb el Caja segovia)
→ Campions de la Copa del Rei
→ Campions de la Copa d’Espanya
Per tant, la valoració esportiva del primer any de mandat de Rosell mereix un excel·lent amb lletres ben grosses.
En l’aspecte Econòmic: UNA GRAN GESTIÓ.
S’han retallat les despeses sumptuoses i se segueix el camí de l’equilibri pressupostari.
→ En un any en el que s’han pagat moltes primes pels
tants títols aconseguits s’han retallat les pèrdues en més de 60 milions d’euros i això encara té més mèrit.
→ Es tancarà l’any amb un dèficit de només -21 milions quan l’any passat Laporta el va tancar amb unes pèrdues de -83 milions d’euros.
→ En només 1 any, s’ha reduït el Deute Net en 67 milions.
El deute net ha passat de 431 milions d’Euros a reduir-se fins als 364 milions actuals.
→ S’ha aconseguit un patrocini de 30 milions d’euros de Qatar Foundation. El Barça va ser el primer en aconseguir-ho. Desprès hi han anat el Reial Madrid, altres clubs espanyols i fins i tot el Govern Espanyol. Si volem seccions exitoses i pagar els millors esportistes necessitem ingressos extraordinaris per no haver de pujar ni el carnet de soci ni el carnet d’abonament, ni vendre els cracks o vendre patrimoni.
En l’aspecte patrimonial. No només no s’ha venut patrimoni sinó que s’ha recuperat.
→ Es va aconseguir recuperar una parcel·la de la Ciutat Esportiva per fer-la més confortable pels esportistes.
→ S’està apunt d’inaugurar la Nova Masia.
→ S’ha aturat la requalificació i venda del Mini que l’anterior directiva havia pactat amb unes condicions molt perjudicials pel club.
Per tant, i tenint en compte d’on veníem la gestió és ara molt més diligent, racional i honesta. S’han abandonat els luxes innecessaris del passat.
En l’aspecte social:
→ Agència de viatges pròpia. Preus més reduïts. Servei de qualitat.
→ Massius desplaçaments amb un comportament exemplar.
→ Inauguració de noves penyes.
DECISIONS NO TANT ENCERTADES.
El director general en el seu afany per reduir despeses ha proposat algunes mesures de “microeconomia” que en una empresa qualsevol haguessin estat un encert però que en una entitat tant especial i peculiar com FC Barcelona no ho han estat tant.
1.- Proposta de fer un restaurant a la Masia antiga.
2.- Pujada del 50% del preu dels pàrquings.
3.- Exclusió del partit de Supercopa d’Espanya del carnet d’Abonament.
4.- Retallada de les seccions no professionals.
5.- Fraccionament del carnet d’abonat al Palau.
Personalment, crec que s’han de buscar més ingressos atípics sense afectar la butxaca del soci (+ contracte de patrocini i publicitat).
Altres decisions no massa ben explicades:
→ Auditoria econòmica al servei dels socis previ a l’assemblea.
→ Accés a la condició de soci.
→ La grada jove. (entrades al 50% perquè?. A quina associació externa del club?)
És evident que en la fotografia final, la valoració és excel·lent però en canvi, els problemes de Comunicació han impedit traslladar-ho correctament a la massa social.
DISFUNCIONS EN LA COMUNICACIÓ
1er. Falta definir estratègia comunicativa.
→ Crec que la Comunicació del club no ha seguit una línia marcada i sovint s’ha actuat tard.
La versió oficial ha aparegut quan les versions oficioses ja s’havien anticipat ocupant un major espai. (Exemple: Desplaçament a Pamplona)
2on: La figura del president perd popularitat
→ Ha semblat que en Comunicació s’ha volgut fer tot el contrari del que va fer l’anterior president. Va ser un desencert que el president anunciés que no parlaria fins al Nadal. Un president ha de parlar quan és necessari. Ni ha de sortir molt ni poc. Només quan calgui.
→ No s’han escollit correctament les aparicions del president.
En molts casos si s’ha actuat amb celeritat i encert com quan es van produir la contundent resposta a les acusacions de dopatge de la Cope. Malgrat que, tenint en compte la gravetat de les acusacions, hauria reforçat la imatge del president que aquella roda de premsa hagués estat feta conjuntament pel màxim mandatari del Club per manifestar la profunda indignació dels socis representats pel president i el secretari de la Junta per abordar les qüestions jurídiques.
Les acusacions de Mourinho en la roda de premsa posterior a l’anada de les semifinals de la Champions també haguessin merescut una resposta contundent del president Sandro Rosell desprès de la disputa del partit de tornada.
La millor manera hagués estat una entrevista pactada de 10 minuts a Barça TV per defensar l’honorabilitat dels jugadors i la netedat de la competició. Amb aquest format pausat s’evita improvisació, respondre a les preguntes dels Mitjans de Madrid i haver de parlar d’altres temes que no fossin aquell.
En conclusió, s’ha donat la sensació que amb el president Rosell la política ha estat quan menys parli i menys aparegui menys s’equivocarà i això és una errada.
jueves, 9 de junio de 2011
LES CONTRADICCIONS DE LA JUNTA DEL BARÇA
Repsol ha decidit estalviar en paper a les benzineres i ara t’has d’eixugar als pantalons. El govern rebaixa el límit de velocitat a les autopistes a 110 per estalviar un 8% en carburants i resulta que no ho respecta ningú.
Tothom pren mesures amb el pretexta de reduir costos però no sempre són efectives. El Barça no podia ser una excepció. Al Beisbol i a les seccions amateurs els hi ha tocat el rebre. Això podria ser comprensible en temps de crisi si no fos que aquesta junta va prometre en el seu programa electoral que les potenciaria.
La directiva de Sandro Rosell està entrant en una espiral de contradiccions que té una mica desorientat al soci del Barça.
Els d’ara, els mateixos que van beneir l’augment del 40% que Laporta va aplicar als abonaments, son els que pugen unilateralment el 50% el preu de las places de pàrquing per – diuen- adequar-lo al mercat. I resulta que al final, l’hora de d’aparcament surt a 24 euros. Son els mateixos que, afectats per la crisis econòmica, enlloc de buscar més ingressos atípics han decidit tocar la butxaca del soci al depreciar el valor de l’abonament a l’excloure la visita del Real Madrid al Camp Nou a la Supercopa per rascar-li al soci una taquilla de deu milions. Son els mateixos que el mateix dia que anuncien retallades en les seccions asseguren que vendran 1400 entrades a meitat de preu a no se sap ben bé quina associació de joves externa al Club. Aquest directius son els mateixos que no entenen que en el "més que un club" hi tenen molt a veure les seccions. Aquelles que omplen de satisfacció al soci barcelonista quan veu que el seu equip jugarà la final de la Lliga de bàsquet i el Madrid no. Aquelles seccions que porten 29 copes d’Europa. Aquests directius són el mateixos que celebren el dia de la dona (mai un acte havia estat tant discriminatori com aquell) i anuncien que es tornarà a recuperar la secció femenina de bàsquet. Fa gràcia recordar això ara. No són moltes contradiccions senyors directius del Barça?
I l’ultima decisió que tindrà molt poc èxit és la de fraccionar l’abonament del palau a les diferents seccions.
L’handbol i l’hoquei sobre patins ja no sentiran l’alè dels seguidors com abans.
Aquests mateixos directius son els que van prometre un nou Palau Blaugrana del què encara no se’n tenen notícies. I pel que sembla ja no caldrà.
Es cert que això de respondre de les pèrdues del pressupost amb el patrimoni personal és molt dur però això ja ho sabien quan van entrar al club.
Tothom pren mesures amb el pretexta de reduir costos però no sempre són efectives. El Barça no podia ser una excepció. Al Beisbol i a les seccions amateurs els hi ha tocat el rebre. Això podria ser comprensible en temps de crisi si no fos que aquesta junta va prometre en el seu programa electoral que les potenciaria.
La directiva de Sandro Rosell està entrant en una espiral de contradiccions que té una mica desorientat al soci del Barça.
Els d’ara, els mateixos que van beneir l’augment del 40% que Laporta va aplicar als abonaments, son els que pugen unilateralment el 50% el preu de las places de pàrquing per – diuen- adequar-lo al mercat. I resulta que al final, l’hora de d’aparcament surt a 24 euros. Son els mateixos que, afectats per la crisis econòmica, enlloc de buscar més ingressos atípics han decidit tocar la butxaca del soci al depreciar el valor de l’abonament a l’excloure la visita del Real Madrid al Camp Nou a la Supercopa per rascar-li al soci una taquilla de deu milions. Son els mateixos que el mateix dia que anuncien retallades en les seccions asseguren que vendran 1400 entrades a meitat de preu a no se sap ben bé quina associació de joves externa al Club. Aquest directius son els mateixos que no entenen que en el "més que un club" hi tenen molt a veure les seccions. Aquelles que omplen de satisfacció al soci barcelonista quan veu que el seu equip jugarà la final de la Lliga de bàsquet i el Madrid no. Aquelles seccions que porten 29 copes d’Europa. Aquests directius són el mateixos que celebren el dia de la dona (mai un acte havia estat tant discriminatori com aquell) i anuncien que es tornarà a recuperar la secció femenina de bàsquet. Fa gràcia recordar això ara. No són moltes contradiccions senyors directius del Barça?
I l’ultima decisió que tindrà molt poc èxit és la de fraccionar l’abonament del palau a les diferents seccions.
L’handbol i l’hoquei sobre patins ja no sentiran l’alè dels seguidors com abans.
Aquests mateixos directius son els que van prometre un nou Palau Blaugrana del què encara no se’n tenen notícies. I pel que sembla ja no caldrà.
Es cert que això de respondre de les pèrdues del pressupost amb el patrimoni personal és molt dur però això ja ho sabien quan van entrar al club.
martes, 7 de junio de 2011
DANI, UN PRESIDENT AMB CLAROSCURS
Ara si que va de debò. Dani Sánchez Llibre deixa la presidència de l’Espanyol desprès de 14 anys. El primer que li han de dir els periquitos és gràcies per tota la feina feta i el seu recolzament econòmic. Dani passarà a la història com un dels millors presidents de l’entitat. I això és indiscutible.
Dani ha estat una figura molt carismàtica, més, fins i tot, que els centenars de jugadors i les desenes d’entrenadors que han passat pel club durant els seus 14 anys de mandat. Excel·lent en les distàncies curtes. Ha estat el president de les penyes. El president populista que es queixava dels àrbitres o s’enfrontava públicament al president del Barça com si fos un aficionat més. Dani és d’aquelles persones amb les què costa emprenyar-te perquè t’agafa pel braç i et fa una carantonya amb aquell somriure de nen gran entremaliat. Dani era la prolongació de la graderia a la llotja. D’aquí s’explica que l’entitat hagi crescut dels 14 mil socis de 1998 als 37 mil actuals.
Gràcies a Dani, el club ha crescut molt patrimonialment. Ha estat la parcel·la en la què millor s’ha mogut. Va agafar el club al 1997 amb Sarrià enderrocat i en 14 anys ha aconseguit una ciutat esportiva a San Adrià i un Estadi Nou a Cornellà-El Prat. Dani és un treballador incansable. Ell sempre diu que acaba aconseguint tot allò que es proposa. Però en aquesta àrea el seu èxit no s’explicaria sense el suport del seu germà, Josep Sánchez Llibre, que ha estat clau en el creixement del club gràcies a les seves gestions en la més alta esfera política. És en l’àrea esportiva, en la què Dani ha mostrat més clarament les seves carències. No ha estat capaç de dotar l’entitat d’una estructura sòlida i estable delegant en els professionals. Ha decidit a impulsos. Fitxava i desfitxava depenent del que li digués el seu entorn que tant l’ha idolatrat però que també tant l’ha perjudicat. No ha sabut vendre els jugadors quan calia perquè ha gestionat més amb el cor i els sentiments que amb el cap. I en futbol, tot és molt efímer, tot és molt cruel. Ha aconseguit dues copes del Rei i un subcampionat de la UEFA. Uns èxits importants però dels que no s’ha sabut treure-li el rèdit per a que l’entitat pugés un esgraó el seu nivell competitiu.
Dani ha tingut l’habilitat de desactivar els projectes alternatius sense tenir ell un ben definit: José Manuel Lara, Claudi Biern, Joan Golobart, l’Espanyol 3.0 han estat flors d’un dia. L’únic retret que se li pot fer a Dani es que ha gaudit amb els aplaudiments dels aduladors i en canvi ha fet oïdes sordes dels crítics constructius.
Dani ho ha donat tot per l’Espanyol i sempre se l’haurà d’estar agraït però no oblidem que deixa un club amb una gran casa però ofegat econòmicament.
Dani ha estat una figura molt carismàtica, més, fins i tot, que els centenars de jugadors i les desenes d’entrenadors que han passat pel club durant els seus 14 anys de mandat. Excel·lent en les distàncies curtes. Ha estat el president de les penyes. El president populista que es queixava dels àrbitres o s’enfrontava públicament al president del Barça com si fos un aficionat més. Dani és d’aquelles persones amb les què costa emprenyar-te perquè t’agafa pel braç i et fa una carantonya amb aquell somriure de nen gran entremaliat. Dani era la prolongació de la graderia a la llotja. D’aquí s’explica que l’entitat hagi crescut dels 14 mil socis de 1998 als 37 mil actuals.
Gràcies a Dani, el club ha crescut molt patrimonialment. Ha estat la parcel·la en la què millor s’ha mogut. Va agafar el club al 1997 amb Sarrià enderrocat i en 14 anys ha aconseguit una ciutat esportiva a San Adrià i un Estadi Nou a Cornellà-El Prat. Dani és un treballador incansable. Ell sempre diu que acaba aconseguint tot allò que es proposa. Però en aquesta àrea el seu èxit no s’explicaria sense el suport del seu germà, Josep Sánchez Llibre, que ha estat clau en el creixement del club gràcies a les seves gestions en la més alta esfera política. És en l’àrea esportiva, en la què Dani ha mostrat més clarament les seves carències. No ha estat capaç de dotar l’entitat d’una estructura sòlida i estable delegant en els professionals. Ha decidit a impulsos. Fitxava i desfitxava depenent del que li digués el seu entorn que tant l’ha idolatrat però que també tant l’ha perjudicat. No ha sabut vendre els jugadors quan calia perquè ha gestionat més amb el cor i els sentiments que amb el cap. I en futbol, tot és molt efímer, tot és molt cruel. Ha aconseguit dues copes del Rei i un subcampionat de la UEFA. Uns èxits importants però dels que no s’ha sabut treure-li el rèdit per a que l’entitat pugés un esgraó el seu nivell competitiu.
Dani ha tingut l’habilitat de desactivar els projectes alternatius sense tenir ell un ben definit: José Manuel Lara, Claudi Biern, Joan Golobart, l’Espanyol 3.0 han estat flors d’un dia. L’únic retret que se li pot fer a Dani es que ha gaudit amb els aplaudiments dels aduladors i en canvi ha fet oïdes sordes dels crítics constructius.
Dani ho ha donat tot per l’Espanyol i sempre se l’haurà d’estar agraït però no oblidem que deixa un club amb una gran casa però ofegat econòmicament.
lunes, 6 de junio de 2011
FABRIQUEM UN ALTRE GUARDIOLA??
De la mateixa manera que un equip no pot dependre d’un sol jugador, també s’ha de tenir clar que un club no pot dependre d’un sol entrenador.
Tant de bó, Pep Guardiola continuï molts anys. Senyal que el Barça segueix guanyant títols. És evident que serà difícil trobar un altre Guardiola atés que el de Sant Pedor reuneix el perfil perfecte per ser entrenador del Barça ja que està molt preparat intel·lectualment, sent els colors, ha perfeccionat la filosofia de joc i coneix la casa com ningú.
Guardiola però no serà etern per molt que volguéssim que ho fos. Per tant, el club hauria de començar a preparar-se per quan ho vulgui deixar.
Igual que l’entitat treballa amb previsió per formar a futbolistes a la Masia que en el futur seran els recanvis dels Iniesta, Xavi, Puyol, Valdés i companyia per seguir fent un equip competitiu que segueixi guanyant. El FC Barcelona també hauria de tenir una Masia per formar als seus propis entrenadors segons els seus propis paràmetres. Entendre i posar en pràctica la filosofia del club blaugrana és complexa. No s’aprèn ni un dia ni en dos.
De la mateixa manera que el Barça fabrica jugadors que mamen la filosofia de joc des que són nens i en base a 4 condicions indispensables que han de reunir: talent, intel·ligència tàctica, bones condicions físiques i formació i entorn personal positiu, els futurs entrenadors del Barça també haurien de seguir un patró determinat.
I quina millor manera de donar continuïtat al projecte que formar també els seus propis entrenadors. I no només pel primer equip sinó per a la resta de categories també.
Per tant, la meva proposta és que de la mateixa manera que a Can Barça hi ha una Masia de jugadors, també hi hauria d’haver una Masia d’entrenadors.
Ens agradaria que Guardiola no es cansés mai però com això no pot ser, el FC Barcelona necessita preparar el futur i formar també els seus propis entrenadors.
Un club amb previsió, és un club ben dirigit.
Tant de bó, Pep Guardiola continuï molts anys. Senyal que el Barça segueix guanyant títols. És evident que serà difícil trobar un altre Guardiola atés que el de Sant Pedor reuneix el perfil perfecte per ser entrenador del Barça ja que està molt preparat intel·lectualment, sent els colors, ha perfeccionat la filosofia de joc i coneix la casa com ningú.
Guardiola però no serà etern per molt que volguéssim que ho fos. Per tant, el club hauria de començar a preparar-se per quan ho vulgui deixar.
Igual que l’entitat treballa amb previsió per formar a futbolistes a la Masia que en el futur seran els recanvis dels Iniesta, Xavi, Puyol, Valdés i companyia per seguir fent un equip competitiu que segueixi guanyant. El FC Barcelona també hauria de tenir una Masia per formar als seus propis entrenadors segons els seus propis paràmetres. Entendre i posar en pràctica la filosofia del club blaugrana és complexa. No s’aprèn ni un dia ni en dos.
De la mateixa manera que el Barça fabrica jugadors que mamen la filosofia de joc des que són nens i en base a 4 condicions indispensables que han de reunir: talent, intel·ligència tàctica, bones condicions físiques i formació i entorn personal positiu, els futurs entrenadors del Barça també haurien de seguir un patró determinat.
I quina millor manera de donar continuïtat al projecte que formar també els seus propis entrenadors. I no només pel primer equip sinó per a la resta de categories també.
Per tant, la meva proposta és que de la mateixa manera que a Can Barça hi ha una Masia de jugadors, també hi hauria d’haver una Masia d’entrenadors.
Ens agradaria que Guardiola no es cansés mai però com això no pot ser, el FC Barcelona necessita preparar el futur i formar també els seus propis entrenadors.
Un club amb previsió, és un club ben dirigit.
martes, 31 de mayo de 2011
ÉS L'HORA DE RESPONDRE
M'entre escric aixó es troba reunida la Junta directiva del Fc Barcelona. Sobre la taula, hi ha la resposta institucional que preparen els directius del FC Barcelona encapçalats per Sandro Rosell als atacs que han llençat els dirigents del Reial Madrid i la premsa madrilenya durant tota la temporada.
El cert és que, ara, un cop acabada la temporada i desprès que hagi escampat la tempesta, fent un cop d’ull endarrere, un
s'adona que el que ha passat ha estat molt greu. Dintre de la rivalitat Barça-Madrid ja s’entén que la premsa, la d’aquí, la catalana, i la d’allà, la madrilenya facin un equilibri de forces i cadascuna escombri cap a la casa que té més a prop. Forma part del joc i ningú ho canviarà perquè cadasqú té els seus interessos comercials i aquests son molt legítims. Ara bé, el que és inadmissible i inacceptable és que els dirigents, els entrenadors i els jugadors que son professionals sobrepassin la línia. Ha estat molt greu que Jose Mourinho hagi posat en dubte les victòries del Barça denunciant que el club blaugrana ha rebut ajudes arbitrals, federatives i, fins i tot, dels que posen el calendari. Tots sabem qui és Morurinho i no ha fet res que no hagués fet ja a Anglaterra o a Itàlia. Ara bé, que el president d’una institució tant respectable com el Madrid, com és Florentino Pérez, també s’apunti a aquest discurs absurd és molt greu. Perquè són els dirigents els que han d’estar al servei de les institucions i en aquest cas, han estat els dirigents els que han utilitzat la institució per justificar els seus fracassos esportius.
EL Madrid i la premsa madrilenya han trencat la baralla dels límits permesos. Han acusat als jugadors del Barça d’haver-se dopat, de ser tramposos al fer teatre sobre la gespa, d’haver comprat els àrbitres, de tenir el favor de la UEFA i de la federació Espanyola de Futbol RFEF.
Han posat en dubte la professionalitat d’uns futbolistes que sempre han tingut un comportament exemplar dintre i fora del terreny de joc.
Al final, el Barça ha guanyat la lliga i la champions i tothom ha reconegut la superioritat blaugrana i el talent futbolístic i ha deixat en evidència les tretes i les poc ètiques estratagemes que han utilitzat els responsables del club blanc. No es tracta de passar factura a ningú aprofitant els èxits aconseguits però tampoc s’ha de callar perquè sembla que qui calla atorga.
La resposta del Barça ha de ser unívoca, ferma i contundent. No cal trencar relacions institucionals amb el Madrid perquè això no serveix de res. Amb una manifestació pública que deixi despullats a la dupla Florentino-Mourinho n´hi ha prou.
El cert és que, ara, un cop acabada la temporada i desprès que hagi escampat la tempesta, fent un cop d’ull endarrere, un
s'adona que el que ha passat ha estat molt greu. Dintre de la rivalitat Barça-Madrid ja s’entén que la premsa, la d’aquí, la catalana, i la d’allà, la madrilenya facin un equilibri de forces i cadascuna escombri cap a la casa que té més a prop. Forma part del joc i ningú ho canviarà perquè cadasqú té els seus interessos comercials i aquests son molt legítims. Ara bé, el que és inadmissible i inacceptable és que els dirigents, els entrenadors i els jugadors que son professionals sobrepassin la línia. Ha estat molt greu que Jose Mourinho hagi posat en dubte les victòries del Barça denunciant que el club blaugrana ha rebut ajudes arbitrals, federatives i, fins i tot, dels que posen el calendari. Tots sabem qui és Morurinho i no ha fet res que no hagués fet ja a Anglaterra o a Itàlia. Ara bé, que el president d’una institució tant respectable com el Madrid, com és Florentino Pérez, també s’apunti a aquest discurs absurd és molt greu. Perquè són els dirigents els que han d’estar al servei de les institucions i en aquest cas, han estat els dirigents els que han utilitzat la institució per justificar els seus fracassos esportius.
EL Madrid i la premsa madrilenya han trencat la baralla dels límits permesos. Han acusat als jugadors del Barça d’haver-se dopat, de ser tramposos al fer teatre sobre la gespa, d’haver comprat els àrbitres, de tenir el favor de la UEFA i de la federació Espanyola de Futbol RFEF.
Han posat en dubte la professionalitat d’uns futbolistes que sempre han tingut un comportament exemplar dintre i fora del terreny de joc.
Al final, el Barça ha guanyat la lliga i la champions i tothom ha reconegut la superioritat blaugrana i el talent futbolístic i ha deixat en evidència les tretes i les poc ètiques estratagemes que han utilitzat els responsables del club blanc. No es tracta de passar factura a ningú aprofitant els èxits aconseguits però tampoc s’ha de callar perquè sembla que qui calla atorga.
La resposta del Barça ha de ser unívoca, ferma i contundent. No cal trencar relacions institucionals amb el Madrid perquè això no serveix de res. Amb una manifestació pública que deixi despullats a la dupla Florentino-Mourinho n´hi ha prou.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)